Germà meu

Tota la nit esperi l'alba,
i el cel no veig emblanqueir.
Ah, si volgués el vent que passa
portar-me aquí el teu sospir!

Del teu castell tot blau de lluna,
quina alba dolça veus lluir?
Si per mi l'alba és de fe pura,
el dolor m'obre el seu camí...

7

Simona Gay

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Elm

Impàvid i orgullós llueixes
la força originària, testa fèrria
de guerrer de glòries antigues.
Tems la força desfermada
de l'escomesa i el neguit
previ a la batalla,
quan el pols batega fort
a les temples, el cor s'accelera
i la fúria esclata
salvatge en un crit

De: #ofici de vida

Bel Granya. Escullera d'acer. 2024

El dels troncs i les flors

Us espanten les flors perquè sou troncs.
Troncs vells i fibrosos
o tiges que voldrien ser troncs.
Car sempre us han dit que el que val és la rudesa
de la fusta grossa escorçada i plena de nucs,
que pot fer mobles, que pot fer jàssenes,
que pot apuntalar altres arbres.

I ens ho feu saber, sobretot ens ho feu saber.
Que les flors són fràgils, i que ser fràgil
no és res en aquest bosc.
Que qui vol insectes voletejant-hi,
que qui vol nèctar, qui vol vellut.
Qui vol perfum si pot suar reïna,
qui voldria les seues multiplíssimes belleses?
Espanta el teixit flexible de les flors,
la claror que requereixen,
la paleta infinita que lluen
des d'aquest sotabosc.

Els arbres, per créixer, alcen les llambordes,
desnivellen el sòl.

Les flors, en canvi, neixen en l'esquerda que volen.
D'entre la neu i entre la lava.
També de les parets i en els terrats,
també en els testos.
Minúscules criatures de poder.

Alba Camarasa. Corpus. 2021

Primer Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila.

Sponsae meae

Quan seré un pobre mort, abandoneu mon cos
en aquella garriga i vora la figuera,
que bressarà la nit amb sa remor lleugera,
lluint a cada fulla l'estel pietadós.

Quan seré un pobre mort, deixeu a l'abandó,
estepa i romaní sobre la terra amiga,
i que ragi la font en aquella garriga,
abrigant sa mirada, sensible a la fredor.

Girarà sense fressa una ombra de fullatge.
En la serenitat de la vessant salvatge,
vindran a esquellejar les cabres del matí.

I si vas, mon esposa, a la soledat clara,
no passis pena, no, que hi seré viu com ara.
La figuera i la font hi parlaran per mi.

Josep Sebastià Pons. Poesia completa, B. 1988

També es troba al llibre:

Festa, dol i circumstàncies : poemes per ser llegits en ocasió de-- : una antologia. 1996

De: El cicle de la vida. Mort. P. 97

A cura de Jaume Subirana.

Macedònia

Lluint
com bocins de joies,
tinc un bol curull
de plàtans, maduixes,
        préssecs, pomes i xirimoies.

De: Postres

Tots a taula!. 2023
Poemes de Lola Casas
Il·lustracions de Gustavo Roldán

Vens de lluny

Vens de lluny.
El temps et pesa.
Passa avant
i fes camí,
que la vellesa
no es desa.
Qui la té,
l'ha de lluir.

Ramon Cabanas i Antich. El caliu de la llar. 1990

Claror

                                  A la mare

Pel camí de la font, ben de matí
entre esbarzers i campanetes blaves
al teixit de l'aranya, ja acabat,
diamants hi lluïen de rosada.

Més lenta que l'aranya, pacient
amb molts anys, i més anys, trena la vida
la seva teranyina al teu bell rostre
i assalta el teu esguard. Però sempre un ram
de tendresa, d'humor de tant en tant
tot el travessa com el sol llunyà
dels dies de la Serra. Joves, nous,
veig aleshores els teus ulls com lluen
més que les subtils xarxes enrosades
entre els marges humits d'aranyoners.

Dedicat a la mare de la poeta, Maria d'Abadal i Pedrals (1905-2003).

Maria Àngels Anglada. Arietta II., dins,

Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

Pr. i notes: D. Sam Abrams

Cita

Vindràs polit
amb les sabates netes
i la brillantina al cap
dels imperfectes.

   Vindrà lluint
les joies dels diumenges
i talons d'aquells ben alts
sobre els complexos.

   L'escena al parc
del pa dels cignes negres
i converses de cafè
massa correctes.

   Sabreu qui sou
quan es fongui una lletra
del nom de l'hotel més car
d'aquesta terra.

   Mai us contractarien
per a cap novel·la.



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Bifrost

Llueix els seus colors
l'arc de Sant Martí,
com un pont vestit de Festa,
entre la realitat i els somnis,
com un camí en la casa dels déus

Quin monstre t'ha trencat?
Quin malson ha vestit de naufragi
les onades de la mar?
Quina fulla de l'arbre de la vida
caurà a l'aigua i farà d'Arca
per a salvar-nos del diluvi?



Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011

Ametller florit de nou

Ametller florit,
m'has embaladit.
Esclates de dia,
vigiles de nit.
Amb ta blancor estanca
al camp res li manca.
L'òliba desdenya
ta fugaç fulgència.
Al brot nat de branca
un gafarró canta.
L'alba ja es congria,
plany d'amor ferit.
Tot fosforescència,
tot epifania,
com la flor de neu.
Ametller florit,
m'has estamordit.
Llueixes de dia,
ens sotges de nit.
Res impur no et solla,
i dels magins brolla
un somni teixit
amb tes fulles albes
d'hàlit perfumat.
Per ta llum ens salves
del vernal neguit
que ja treu el cap.
Bella inflorescència,
blanca bruixeria,
ets un bé-de-déu.
Ametller florit,
m'has embaladit.
Esclates de dia
vigiles de nit.




Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

Finestra al mar

Avui la mar és més gran

de l'horitzó cap en terra

i fa unes vies d'argent

que tremolen i llueixen,

la vela ombriva al damunt

i entremig blaves esteles.

Núvols inflats de claror

horitzó endalt s'arrestellen.

Josep Lleonart, dins,

L'aigua. 1989

Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions de Fina Rifà.

El llamp màgic

Poca gent sap que els llibres de les biblioteques

tenen dues vides. Mentre els tenim oberts, lletres

i dibuixos s'estan quiets perquè els puguem llegir.

Els agrada lluir macos i clenxinats. Però quan les

portes de la biblioteca es tanquen, les paraules

xerren, riuen i canten, i els dibuixos juguen i fan

gimnàstica.

(Fragment)

Anna Manso. El llamp màgic. 2014

Matí

aquelles vísceres de peix com la làmpada
que torna a lluir de nou

em llevo amb sal a la boca
tot just el primer tast de la joia

surto a fer un volt
les cases aprenen a escoltar

alguns arbres es tomben
algú esdevé un heroi

cal saludar amb la mà
els ocells i els caçadors d'ocells



Bei Dao, dins

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Traducció de Manel Ollé

Vellesa

Soc la branca més vella
que resta en aquest arbre
que ara llueix l'esplèndid
brancatge vigorós.
Passant, les primaveres
hi han fet riques brotades,
i l'han cobert de flaire
l'amor de tantes flors.

Per la mateixa rel
em sento sostinguda;
en la mateixa saba
hi trobo nodriment.
Quan la destral m'abati,
caduca, improductiva,
jo, lluny de la brancada,
sentiré enyorament.



Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Una mica encara

Una mica encara
i veurem els ametllers com floreixen
els marbres com lluen al sol
la mar com oneja

Una mica encara
per arribar una mica més amunt.



Iorgos Seferis

Es troba al llibre:

El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània.

Edició de Manuel Forcano i Marta Dahó.