Terra meva

Amb l'ull de l'ovella
et miro amb l'ull
blanc i viola de l'ovella
amb l'ull blanc i cec
de l'ovella a l'ull
cec de l'ovella hi
planto una alzina un
coscoll i una morera
en aquell ull hi planto
una flor de lliri groc
com la llimona verda com
l'herba que creix a la
primavera.

Amb l'ull de l'ovella et
miro i amb l'ull de l'astor
de la guineu i del senglar
i de la mostela
amb l'ull de la font
obert dia i nit amb l'ull
de la rosada que es tanca
quan ve el matí
i l'herba neix muda
amb la boca tancada
d'aquelles
pedres serrades com dents

cobertes de pols i de calç.
Amb l'ull de cada pedra
de cada flor i de cada animal
i de totes les coses que hi ha
dins l'ull de l'ovella
et miro terra meva
per estimar-te i cantar
una cançó de bressol.

Innàsiu Delogu

Lectura a la ciutat de l'Alguer 

(Claustre de Sant Francesc. L'Alguer, Sardenya, 10 de setembre de 2005)

Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006

Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)

Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)

Després

       Mon cor s'adona
       del passerell
que havia refilat tota l'estona;
i amb tu en els ulls, no m'adonava d'ell.

      Tot m'asserena
      aquest llanguir
de la llum de biaix que l'herba emplena
i la pau de la pols en el camí.

I no val l'or menut d'una guspira
ni el plomissol de card volant al vent
       l'afany, que et gira,
d'esguards, esguards i bonior de gent.

Ja, com a lluny de mi, sé que en la freda
espona, las, el teu coixí defall,
i que ton últim farbalà de seda
       fuig del mirall.

       La pau m'inunda.
La solitud té sos perdons a tret.
L'arbre i el riu i l'ànima profunda,
       tot s'ha refet.

I lluny del goig amarg de tes voreres
       ve el meu conhort;
i faig més dolç i meu que tu no eres,
com ungit de rosada, ton record.

De: El branc de les vuit fulles, VI.

Josep Carner, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 17

Rosada

Clareja al pati.
L'aigua mort sobre l'herba.
De sobte, el dia.

És primavera.
Una nota s'escapa
del pentagrama.

Tornen al poble
després d'un llarg exili
les orenetes.

Jordi Pujol Nadal. Torna la pluja sobre nosaltres. 2018

IX Premi Jordi Pàmias de Poesia de l'Ajuntament de Guissona, 2017

L'arbre de la vida

Havia nascut enmig del blat i feia petar els dits.
El guix blanc creuava la pissarra verda.
La rosada, m'ha tombat a terra.
Jugava amb les perles.

M'acostava a l'orella els conreus i els camps.
Les estrelles xerricaven.
Sota el pont, he gravat la inscripció: no sé llegir.
Les fàbriques han estat rentades amb solució salina.

Les cireres eren els meus soldats.
He llençat els guants entre les espines.
Menjàvem el peix amb el ganivet daurat del pa.
L'aranya sobre la taula no tenia enceses totes les espelmes.

La mare tocava el piano.
M'he enfilat a les espatlles del pare.
He trepitjat els bolets blancs, he mirat els núvols de pols.
Des de la finestra de l'habitació, he tocat les branques.

Tomaž Šalamun, dins,

XXVI Festival Internacional de Poesia de Barcelona.

Palau de la Música Catalana, 13 de maig de 2010

Traducció de Simona Škrabec

Hivern

El fred ve d'un país blanc
amb la pell tota glaçada.
Té al cor un àngel de neu
amb dos lliris de rosada.

El fred és un home trist
que no té lloc ni cadira,
que no pot trobar un llit
quan la soneta els ulls crida.

Tothom li tanca la porta,
«Ves-te'n fred!» i el fred s'allunya
sense més companya amiga
que el ventijol i la pluja.

La ciutat encén les cases
amb tots els llums de Nadal.
La flama enemiga crida
«Ves-te'n fred!» i el fred se'n va.

Però lluny enllà, quan Déu és nat,
el fred, obrint la boirina,
troba el caliu del ramat
en un pessebret de fira.

Maria Beneyto, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

Pròleg de Salvador Cardús

A cura de Jaume Subirana

Albant

Límpida, delicada i
tènue 

la llumera del matí
talla
les tenebres i 
les ombres de la nit.

A la platja,
muda i
silenciosa l'escumosa
boira
davalla de la costera.

A llarg,
fragorosament,
escumegen
les ondes
siguint-se.

Mòrbida, dolça delicada,
la rosada
carinya les fulles
de "carta velina".

Ara mateix
en l'ària,
resplendors de llumera
juguen tranquil·les

És albant !

1994  Secció A: 1ª

Flavio Iannelli, dins,

Atzur, or verd i vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984-1995). 2009

Recita Iacopo Riu

Barrejadors de ciutats

Freda de nit que se'n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l'aire és a punt per al cant de l'ocell:
l'alba ens espera dellà la collada.

Ja et som a prop, oh ciutat ben tancada,
i, missatger dels teus glavis jussans,
l'esglai enfonsa, gebrades, les mans
fins on ens malda l'entranya mullada.

Però no escau un genoll que tremola
ni aquell gemec que es mig queda a la gola,
oh mort, davant tes tenebres iguals,

car ja el nadó que tot just es descluca
té dintre el pit un puny d'ombra que truca
al teu palau que pertot té portals.

De: Món d'Ulisses. El viatge. I

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

Somriurem

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.

La rosada ha estès el seu vel fred i humit.
A poc a poc ha anat quedant buida la plaça.
Guardarem un bon record d'aquesta nit
quan sota els estels tot el poble ballava.

Que ens adormi suau la calma de l'estiu
mentre el sol desperta els cims de les muntanyes
i desplega a poc a poc tots els camins.
I per les finestres es projecta l'alba.

Hem anat veient el pas dels anys
i pels que venen seguirem cantant.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.

Mentre caigui el sol ens banyarem al riu.
Tornarem a poc a poc fins a la casa
vorejant els camps que ens coneixen per dins.
Ens han vist somiar des de petits fins ara.

Hem anat veient el pas dels anys
i pels que venen seguirem cantant.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.

Porto carregada, porto aquesta cançó,
bales de futur que espanten les pors.
Porto carregada, porto aquesta cançó,
bales de futur al crit dels tambors.

Somriurem quan tot falli.
Abraçarem el temps junts quan el món s'encalli.
Somriurem quan tot falli.
Guardo una vida a cada instant.



Txarango. El cor de la terra. 2017

Baladeta

              va,tu,leggera e piana

En la nit, en silenci,
llegeixes un full no escrit:
per on heu desaparegut
vosaltres, hores embruixades

En la nit, en silenci,
recollit com abans de la història,
on el rastre de l'esperit val tant
com una pedra santa i antiga -

oh tots els que heu viscut
no demane al vostre cos
ni als vostres ossos on són ara
ja no basteixen ni sostenen res

només pregunte on és allò
que incitava a viure
la cendra que es regirava
en focs encesos fa molt temps

hi ha un fil que condueix
del primer fins a tu
on és aquest indret
en què hom s'uneix amb la cendra

oh pensaments pronunciats en va
oh cors crucificats en va

és preciosa la teranyina sota la rosada
arran del camí per on vaig
a l'alba

Nikica Petrak, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020. Núm. 115. P. 76-77

L'hora de l'alba

Donem-nos la mà,
és l'hora de l'alba.
Donem-nos la mà
que l'ombra se'n va.

Desperta, rosada,
la pau del jardí.
Amb l'última estrella
clareja el camí.
La porta és oberta
i el cor se n'hi va.
És l'hora de l'alba,
donem-nos la mà.

Deixàrem la prada,
passàrem el riu.
En tendres cabanes
fumeja el caliu.
Ens crida la vida
muntanyes enllà.
És l'hora de l'alba
donem-nos la mà.

Pardals i cardines
aixequen el vol.
Les vinyes més altes
verdegen al sol.
Si mires enrera,
t'enlluernarà.
Com el primer dia
donem-nos la mà.

Donem-nos la mà
és l'hora de l'alba.
Donem-nos la mà
que l'ombra se'n va.

Tomàs Garcés, dins,

Aire i llum. 1996

Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Montse Ginesta

No són perdudes

No són perdudes
les gotes de rosada
sobre la terra.
Jo visc tota amarada
de les dolçors antigues.

Joana Raspall. Ales i camins. 1991

Aigua

Aigua matinera,
rosada del prat,
dius bon dia a l'herba
gemada del prat.

Aigua riallera
de dintre els bassals,
quan el sol et crida
te n'hi vas volant.



Núria Albó. M'ho ha dit el vent. 2009

Il·lustracions: Caterina Roca

La realitat demana

La realitat demana
que també això sigui dit:
«La vida continua.»
Ho fa a Cannes i a Borodinó,
al Camp de Kóssovo i a Guernica.

Hi ha un assortidor de benzina
en una placeta de Jericó;
a la Muntanya Blanca, hi trobareu
quatre bancs pintats de nou.
Circulen les cartes
de Pearl Harbour a Hastings,
passa un cotxe de mudances
sota l'esguard del lleó de Queronea,
i als boscos frondosos pròxims a Verdun,
s'hi atansa solament un front atmosfèric.

N'hi ha tant, de Tot,
que el No-Res resta prou ben dissimulat.
Dels iots amarrats a la dàrsena d'Àctium,
n'arriba una música
i a les cobertes assolellades hi ha parelles que ballen.

Passen tantes coses contínuament,
que han de passar pertot arreu.
On hi hagi pedra sobre pedra,
hi haurà un carretó de gelats
assetjat de criatures.
On hi va haver Hiroshima
torna a haver-hi Hiroshima
i un gran assortiment
d'estris d'ús quotidià.

No està mancat d'atractius aquest món terrible,
ni tampoc d'aurores
per les quals pagui la pena de llevar-se.

L'herba és ben verda
als camps de Maciejowice,
i damunt l'herba ーcom és costumー:
la rosada transparent.

Potser no hi ha altres llocs llevat dels camps de batalla,
els que encara es recorden,
els que han quedat oblidats,
boscos de bedolls i boscos de cedres,
neus i sorrals, aiguamolls irisats,
i la fondalada d'una negra derrota
on, en un moment de sobtada necessitat,
avui hom s'ajup darrere un matoll.

Però i, de tot això, ¿quina moralitat en raja? Potser cap.
Allò que raja de debò és la sang, que aviat s'asseca,
i sempre el doll d'algun corrent, i potser un núvol que passa.

En les tràgiques afraus
el vent els barrets dels caps arrabassa,
i no hi ha res a fer:
ens fa riure l'espectacle.



del recull Final i començament, 1993


Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra

L'espiamonges

   Que l'home que fa la pastera, de nit, al forn d'En Pió,
al carrer gran, sigui el mateix que aboca sacs de farina
de força als bassals que ell mateix hi deixa quan omple
les portadores a la Font de la Cristina, ja em sorprèn; que
ell mateix faci l'escolà, a la parròquia, a la missa de cinc,
i que el rector li permeti —la mare i jo ho hem vist— de
vestir de vermell, sense roquet, amb tres banyes afilades
plantades al front i una cua llarga i cremant que deixa
senyal allà on passa, m'intriga; però que s'emperruqui i
s'embarbi les nits que té festa, i faci guaita pels voltants
del Monestir, i espiï les monges endormiscades que 
flairen la matinada, vel llevat, des del portaló de la tàpia
de l'hort, els parli amb llengüeta tot fent-los la mitja rialla,
i se les endugui dins un sac, com si fossin esponeroses
col-i-flors humides de gerda rosada, i les carregui al carro
de l'hortalissa, camí del mercat, m'admira i m'embadoca.


J.V. Foix. Pels carrers assolellats i altres proses. 1989

Il·lustracions: Guillem Cifré

La primavera

Damunt d'un prat verd
mullat de rosada,
he vist una flor,
una flor amagada.

Primavera et dius
ㅡoh, flor benamada!ㅡ
i pel mig dels prats,
tot fresc de rosada,
floreixes, gentil,
amb ta color clara.

Floreixen amb tu
la genciana blava,
gladiols rosats,
flor del vent morada,
i, dalt dels cimals,
roses de muntanya.



Lluïsa Giró (15 anys)


Llibre de les flors. 1936

Antany

Déu mirà l'espai i jo vaig aparèixer,
fregant-me els ulls admirat del que vaig veure.
La terra fumejava, no cantava cap ocell;
no hi havia petjades a les platges
del mar calent, ni criatures al seu si.
Déu parlà. Vaig amagar-me al flanc
de la muntanya.

                         Com si hagués tornat a néixer,
vaig sortir-ne trepitjant la frescor de la rosada,
maldant per recordar el sermó de foc,
meravellat pel cor mixt
d'herbes i flors. A l'escorça bruna
dels arbres vaig veure-hi el rostre múltiple
de la vida, formes deleroses de néixer
que em feien ganyotes. Vaig avançar
per la llum, observant-me l'ombra
amb aplom; i a última hora del matí
tu vingueres vers mi des de la pregonesa
del meu ser. Et vaig donar la mà
ーet recordavaㄧ i junts
aliats del dia natural,
anàrem a l'encontre de la Màquina.



R. S. Thomas. El cel de la finestra : poemes escollits, 1995
Tr.: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud

Maria de Montserrat

Cel de la terra que ens duu,
brancatge amb el fruit madur,
cant de la nostra agonia,
veu segura en l'insegur:
       Maria.

Digueu, boix i romaní,
muntanyes aspres, i el bri
que la rosada destria:
qui us dona el goig de florir?
       Maria.

Digueu, boires i claror,
tempestats i serenor,
vesta nova cada dia:
qui us emmarca l'horitzó?
       Maria,

Digues, ànima que sents
el tremir de tots els vents:
¿qui et posa ritme a la via
de desacords i laments?
       Maria.

Maria de Montserrat,
llum a muntanya i ciutat,
nial de l'escolania:
vetlleu pel nostre rescat,
       Maria.

Josefina Tura de Bertran, 1946


Poemes montserratins, 1997

com una rosada

com una rosada de silencis
          damunt els camps margenats amb pedra seca
com un ídol foragitat
                    del cor dels homes sensibles

com un silenci en què tot parla



(en el silenci
                     sempre ets a casa.)



Antoni Clapés. Arbre que s'allunyà, 2017
Pr.: Marc Romera

Lliris

Paperines blanques

de sucre-de-pol·len.

Sou refugi discret

       de rosada

                 i marietes.

Lola Casas. Blanc, 2008

Il.: Pere Borrell

Per un bell camí

PER un bell camí,
tot ple de rosada,
jo vos veig venir
demanant posada.
Voleu entrar en mi?
Jo us tenc preparada
la meva animeta,
tan pura i tan neta
com la flor que es bada
de bon dematí,
ran d'un bell camí
tot ple de rosada...


Estampes eucarístiques


Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999
Pr.: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè