Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris créixer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris créixer. Mostrar tots els missatges

02 de març 2024

Creixent

Impulsa un batec,
esclata, entén que vol créixer,
brollar, trobar potser un dia,
qui sap si llunyà o no,
allò que anomenen plenitud.
I es desplega, s'estira, es mostra,
aprèn a distingir l'ombra
que duu enganxada a l'esquena.
Badalla, sospira, s'eixampla,
fabrica teixits de somnis
i els enllaça als cabells i als dits.
Dansa, juga, s'enfada, riu.
I somriu, perquè se sap viva.



Fe Ferré i Ferraté. En clau de lluna. 2014

31 de gener 2024

L'ofici de viure

L'ofici de viure la vida
no ens l'ensenyarà mai ningú,
s'aprèn pas a pas, dia a dia,
i ningú no el pot fer per tu.

El primer pas el fem en néixer,
quan obrim els ulls al gran món.
Els següents passos ens fan créixer
i anem coneixent a tothom.

El camí serà llarg o curt,
serà ample o bé molt estret,
l'important serà el temps viscut.

No sabem on arribarem,
ni els esforços que haurem de fer,
l'important serà que viurem.


Carme Romia. El viatge. 2020

Pròleg de Gabriel Pena i Ballester

24 de gener 2024

Vital

Què queda en la vida sinó la tendresa?
Innombrables vegades he pensat en ella.
No tinc cap dubte, ni cap incertesa,
em trobe vulnerable al seu davant.
Uns besos, una abraçada, una carícia...
m'absorbeixen i em commouen.
La tendresa va colpint-me la pell,
voldria interpretar-la sempre inacabada,
com la música que ressona a l'univers.
No m'acostume encara a l'instant
en què els conflictes s'ensorren
per les fondàries profundes de la nit
i em creixen als ulls ocells
—triangles de llum que enceguen l'abisme—
No tinc temor de res: portem dins l'estima
que s'estén cap a l'aleteig de tots els braços,
les paraules tendres, alenant vida
i l'esperit valent de tots els éssers.


Maria Carme Arnau (Alfara del Patriarca, 1958)

Itinerari de tendresa. Bromera, 2010


A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

03 de gener 2024

Origen

Som un petit estany en la planúria,
una bassa reclosa enmig del camp.
De vegades, els llums dels avions
llauren l'aigua:
regues blaves, vermelles, si és de nit.
De vegades, un nen que salta pel sembrat
clava el peu a la bassa, esquitxa els marges
i les aranyes fugen sense el fil.
Som un petit estany,
una bassa on s'amaguen el cel i els avions,
l'aigua on arrela el vent.

Als nostres peus hi creix la llavor del principi.


Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

30 de desembre 2023

Tots els canvis

Hi ha plantes tropicals mortes de fàstic, les fem viure amb
neons ultraviolats. L'estàtica de les làmpades, la interromp
la fricció dels teus genolls. Dius que hi falta líquid sinovial:
sé que són els teus extrems tocant-se.

Constates que els nostres buits s'assemblen i que l'existir,
des d'ara, serà inventariar estepes.
D'entre totes les absències, recrees la colònia de cargols,
els fas créixer dins una bombeta.

Mentre reses, escric, perquè ens cal un ritual i només tenim
conceptes: el silenci, que ha pres la forma d'un glaciar i a
sota hi som nosaltres. Un forat, el sostre d'aquest teixit 
hidràulic, un paladar de filtracions i massa pèrdues.

S'alça un paisatge a les parets d'aquesta cova: l'hi has
dibuixat perquè l'horror vacui ens ha empès a omplir-ho tot.



Laia M. Llobera. Altres plagues. 2023

Pròleg d'Àlex Matas Pons.

24 de novembre 2023

Part

T'he dit que avui mateix he trencat aigües:
que m'he parit, com un pa, a mi mateixa.
Aranya tenaç, faig i desfaig trames
i m'enredo, salvatge, com mala herba.

Com full en blanc, com qui emprèn un viatge,
tinc noves veus, esborro la memòria.
Tiro els meus daus, i és com una mà alada
que fes malabarismes en la boira.

T'he dit que a partir d'ara torno a casa
per nous camins —i no sempre de calma—
i que el meu forn és ple de cataclismes
que m'empenyen a abismes sense xarxa.

Amb flaire de llevat desfaig amarres:
solco mars turbulentes i bonances,
vaig on el vent i el cor teixeixen pactes,
on creixo salvatge, on trenco aigües.



Marta Pera Cucurell. La quinta essència de la pols. 2019

Pròleg de Francesc Parcerisas

LIV Premis "Recνll" de Blanes
Premi Benet Ribas de poesia, 2018

11 d’agost 2023

Terra meva

Amb l'ull de l'ovella
et miro amb l'ull
blanc i viola de l'ovella
amb l'ull blanc i cec
de l'ovella a l'ull
cec de l'ovella hi
planto una alzina un
coscoll i una morera
en aquell ull hi planto
una flor de lliri groc
com la llimona verda com
l'herba que creix a la
primavera.

Amb l'ull de l'ovella et
miro i amb l'ull de l'astor
de la guineu i del senglar
i de la mostela
amb l'ull de la font
obert dia i nit amb l'ull
de la rosada que es tanca
quan ve el matí
i l'herba neix muda
amb la boca tancada
d'aquelles
pedres serrades com dents

cobertes de pols i de calç.
Amb l'ull de cada pedra
de cada flor i de cada animal
i de totes les coses que hi ha
dins l'ull de l'ovella
et miro terra meva
per estimar-te i cantar
una cançó de bressol.


Innàsiu Delogu

Lectura a la ciutat de l'Alguer 

(Claustre de Sant Francesc. L'Alguer, Sardenya, 10 de setembre de 2005)


Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006

Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)

Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)

23 de juny 2023

Recepta

No en tindrem prou amb una mort
per copsar l'ànsia del faisà
que haurem fet créixer en captiveri
quan mira el cel entre les reixes.
No en tindrem prou amb una mort
i no podrem morir dues vegades.
Com explicar, si no, que algú llegeixi
cal salpebrar les ales i lligar-les
per evitar que s'obrin dins del forn

i no senti com trona aquí a la cuina,
com poder entendre el gest 
de qui pinça les potes i no enyora
un cel més clar, clar com aquell
que va acollir, en el seu moment,
l'embranzida de l'au. I amb la de l'au,
la seva.


Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia
(Premis Mallorca de Creació Literària 2019)

16 de març 2023

Estimar

Estimar és deixar que l'herba creixi,
tenir dies i jardins a dins del cap,
no dur sabates ni anells que ens oprimeixin,
no perdre el nord, la brúixola, el llevant.
Treure la barca i fer néixer peixos,
escampar llavors entre la mà del vent,
posar l'accent precís sota el dictat de l'altre,
i —alhora—
posar el pronom on vols sota el dictat ben teu.
Rentar la fruita robant aigua a la pluja,
gronxar el bressol de vora el gorg. T'asseus.
Compartir els pous en bona companyia,
inventar un sol que no davalli més.


Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014

Pròleg de Francesc Parcerisas.

V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013

03 de març 2023

Les llavors són invisibles

Les llavors són invisibles,
dormen dintre de la terra,
preparen les seues vides
mentre que dura l'espera.

Un dia per fi desperten,
allarguen al cel els braços,
badallen i es deixondeixen
i fan els seus primers passos.

Brotaran al meu jardí
cada dia noves herbes
i jo hauré de descobrir
si són bones o dolentes.

Deixaré créixer la rosa
perquè és inútil i es bella,
em regala el seu aroma
i m'allunya la tristesa.

Vigilaré els baobabs,
que no arrelen en la terra,
no siga que es facen grans
i em foraden el planeta.



Eva Dénia. El color del blat. 2001

Il·lustracions de Sebastià Dénia.

03 de febrer 2023

Tots els nens

Tots els nens del meu carrer
volen jocs, volen somriures.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé.
Un company per fer tabola,
una casa i una escola.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé!


Josep M. Espinàs, 

dins el llibre:

Mites i somnis. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions d'Irene Bordoy.

22 de gener 2023

Només un arbre

                                A Amàlia Tineo

Només un arbre, a la vorera, porta
el tremolor del mar, i el frec de fulles
retorna el benefici de les ones.
Les roques mortes en arenes mortes
viuen només uns brins d'herba poruga.
Mar foll de gris i verd i força d'aire:
trenca cristalls sobre la costa blana!
Aprèn l'ombra llunyana, blava i blanca,
dels núvols plens de vent i pròdigs d'ales.
Només en mi pots créixer més i estendre
més pura sal, més amagada pedra,
i encara retrobar-te en camins foscos
per balenes remotes i algues velles.
Però jo m'he perdut en les planúries
que han oblidat la dansa, el crit de l'aigua
entre alzines i roures, entre llunes
sense rius, sense pous, sense ones altes.

                            La Magdalena, agost 1934.



Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)


Dins del llibre:



Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.

26 de novembre 2022

Codi genètic

Vam créixer
tot ajuntant
partícules en descomposició.

Ara entrellacem
les extremitats
per formar un ser múltiple.

Des del microscopi
veig com l'instint governa
el meu cos.

Acceptar que hi ha un ésser viu
creixent a dins d'un altre
és entendre que l'energia em pertany.



Anna Gual. Ameba. 2020

Il·lustracions de Gala Pont.

Epíleg de Caterina Riba.


Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019.

28 d’octubre 2022

Origen

Som un petit estany en la planúria,
una bassa reclosa enmig del camp.
De vegades, els llums dels avions
llauren l'aigua:
regues blaves, vermelles, si és de nit.
De vegades, un nen que salta pel sembrat
clava el peu a la bassa, esquitxa els marges
i les aranyes fugen sense el fil.
Som un petit estany,
una bassa on s'amaguen el cel i els avions,
l'aigua on arrela el vent.

Als nostres peus hi creix la llavor del principi.


Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

13 d’octubre 2022

Créixer

Viure és créixer,
és fer-se gran,
és avançar malgrat les pors...
i no deixar mai de confiar.

Creixen els nens, les flors,
els arbres, la lluna...
Creixen la confiança, l'alegria,
les ganes de viure, l'amor...
Creix la nostra capacitat
d'acceptar la vida tal com és.



Eloi Planes. El viatge més pur. 2015

Il·lustracions de Susanna Urgell, Eva Sierra, Maru Ruiz, Gemma Pérez, Meya de Lauzirika, Rosa Salmerón.

19 de setembre 2022

Tempesta del segle XX

Com una dalla el llamp
sega la pluja.
Benes d'aigua

cauen com la roba
—oh, els grans abrics de viatge
    els grans grans abrics
    que mai van tornar!
cauen com la roba
dels que són lluny
en el camp buit del cel.

I en l'herba d'aquesta pluja
flors
que creixien amb la força dels rius
—oh, les butxaques del barquer
     curulles de les cartes
     silencis i números promesos
     dels qui van marxar!
que creixien amb la força dels rius
i es van fer estuaris.

Cada flor brotava
al palmell,
cada pètal
era al principi
un gest una acció
una carícia.

Posa'm el teu jardí a la galta
el teu jardí de cinc dits
en una altra ciutat
a la meva galta.

El carro de palla
carregat de trons
va rodant pel cel.


Anys setanta


John Berger. Poemes escollits. 2019

Traducció de Montse Basté i Martí Sales

04 d’agost 2022

I aleshores nosaltres

I aleshores nosaltres
pobres cadells esporuguits
que estimàvem l'estiu
que creixíem al pati de la nit
i nedàvem en l'abundància del no-res
vam descobrir
que ens havíem fet grans
que aquell era un espai ja destruït
i no gosàvem dir: em moro de tristor
o tinc set
enduts pel vent
vam descobrir
que ja podíem viure sols
vam descobrir l'antiga por de la foscor
arribats en terra de ningú
nosaltres
que estimàvem l'estiu.


Josefa Contijoch. Congesta. 2007

12 de juny 2022

Ànima

Veuré créixer els meus fills
tant temps com la vida em deixi.
La lluentor dels ulls
travessarà l'instant
per seguir-los estimant
en cada fotografia.
Si tenim sort ens farem vells.
Si tenim sort posposarem
l'embat de l'agulla blanca.

Ells, creixeran.
Travessaran foscors,
passions, buidors.
Divagaran, com fem tu i jo
sobre l'ampit d'un cansament
que ablama pors i interrogants.

Potser demà, si tenim sort,
les lluites d'enguany
seran cases de silenci
on recollir-se a existir.
Quan perdin peu, si tenim sort,
ressorgirem, de dins el temps,
per escandir-los el vertigen
amb poemes festius
i ànima salvatge.


Eli Sanz. Posidònia. 2021

28 de desembre 2021

Amistat

Forja de cadena
tants anys confegida,
regust d'algues i salabror
en un mar de bonança.
Cap desventura
pot separar
l'amistat que creix,
el somni
d'uns mans encaixades,
d'un crit fidel
fins que se'ns emportin.



Albert Pera, dins,

08 de desembre 2021

Primer segona

Al primer segona hi viu en Jofre. Voleu saber com és?


En Jofre és petit,
                       tan petit és
que no xiula, ni maula,
ni pot seure a taula.

Però quan serà gran
aprendrà a xiular.

En Jofre és petit,
                       tan petit és
que no diu ni piu
i és molt caganiu.

Però quan serà gran
aprendrà a xerrar.

En Jofre és petit,
                       tan petit és
que encara no sap dir
aquest dit és meu.

Però quan serà gran
aprendrà a comptar.

En Jofre és petit,
                       tan petit és
que no papa sopes
ni menja calent.

Però quan serà gran
aprendrà a bufar.

En Jofre és petit,
                       tan petit és
que no sap caminar
ni posar el peu pla.

Però quan serà gran
correrà amb peus i mans.

En Jofre és petit,
però quan creixerà...
Xiularà com ho fa el vent,
xerrarà com deu cotorres,
comptarà de mil en mil,
menjarà com un bacó,
i correrà com una llebre.


La gent de la meva escala. 2021

Text: Roser Ros
Il·lustracions: Maria Girón