Corre l'aigua.
Ruixat ardent que arrela.
La canoca de blat de moro creix.
La tija de la userda. Creix.
La figuera obre els ulls
i veu com creixent les arrels.
Arbres d'aigua, les arrels.
II
Rosa Font Massot. Esquerda. 2022
Pròleg de Quim Español
Corre l'aigua.
Ruixat ardent que arrela.
La canoca de blat de moro creix.
La tija de la userda. Creix.
La figuera obre els ulls
i veu com creixent les arrels.
Arbres d'aigua, les arrels.
II
Rosa Font Massot. Esquerda. 2022
Pròleg de Quim Español
Allà on s'acaba el bosc
i comença el cel,
ha pres un sentiment estrany
en arrels
que creixen massís avall.
Allà on s'acaba el bosc
i comença el cel,
és l'indret on et penso,
on somio
i on mai
mai
no et necessito.
Laura Martín Ortiz. D'aquest breu somni. 2021
Pròleg de Lluís Calvo
Premis literaris Ciutat d'Elx 2021. Premi Festa d'Elx
L'ofici de viure la vida
no ens l'ensenyarà mai ningú,
s'aprèn pas a pas, dia a dia,
i ningú no el pot fer per tu.
El primer pas el fem en néixer,
quan obrim els ulls al gran món.
Els següents passos ens fan créixer
i anem coneixent a tothom.
El camí serà llarg o curt,
serà ample o bé molt estret,
l'important serà el temps viscut.
No sabem on arribarem,
ni els esforços que haurem de fer,
l'important serà que viurem.
Carme Romia. El viatge. 2020
Pròleg de Gabriel Pena i Ballester
A l'antologia:
Elles: constel·lació poètica. 2022
Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva
Hi ha plantes tropicals mortes de fàstic, les fem viure amb
neons ultraviolats. L'estàtica de les làmpades, la interromp
la fricció dels teus genolls. Dius que hi falta líquid sinovial:
sé que són els teus extrems tocant-se.
Constates que els nostres buits s'assemblen i que l'existir,
des d'ara, serà inventariar estepes.
D'entre totes les absències, recrees la colònia de cargols,
els fas créixer dins una bombeta.
Mentre reses, escric, perquè ens cal un ritual i només tenim
conceptes: el silenci, que ha pres la forma d'un glaciar i a
sota hi som nosaltres. Un forat, el sostre d'aquest teixit
hidràulic, un paladar de filtracions i massa pèrdues.
S'alça un paisatge a les parets d'aquesta cova: l'hi has
dibuixat perquè l'horror vacui ens ha empès a omplir-ho tot.
Laia M. Llobera. Altres plagues. 2023
Pròleg d'Àlex Matas Pons.
T'he dit que avui mateix he trencat aigües:
que m'he parit, com un pa, a mi mateixa.
Aranya tenaç, faig i desfaig trames
i m'enredo, salvatge, com mala herba.
Com full en blanc, com qui emprèn un viatge,
tinc noves veus, esborro la memòria.
Tiro els meus daus, i és com una mà alada
que fes malabarismes en la boira.
T'he dit que a partir d'ara torno a casa
per nous camins —i no sempre de calma—
i que el meu forn és ple de cataclismes
que m'empenyen a abismes sense xarxa.
Amb flaire de llevat desfaig amarres:
solco mars turbulentes i bonances,
vaig on el vent i el cor teixeixen pactes,
on creixo salvatge, on trenco aigües.
Marta Pera Cucurell. La quinta essència de la pols. 2019
Pròleg de Francesc Parcerisas
LIV Premis "Recνll" de Blanes
Premi Benet Ribas de poesia, 2018
Amb l'ull de l'ovella
et miro amb l'ull
blanc i viola de l'ovella
amb l'ull blanc i cec
de l'ovella a l'ull
cec de l'ovella hi
planto una alzina un
coscoll i una morera
en aquell ull hi planto
una flor de lliri groc
com la llimona verda com
l'herba que creix a la
primavera.
Amb l'ull de l'ovella et
miro i amb l'ull de l'astor
de la guineu i del senglar
i de la mostela
amb l'ull de la font
obert dia i nit amb l'ull
de la rosada que es tanca
quan ve el matí
i l'herba neix muda
amb la boca tancada
d'aquelles
pedres serrades com dents
cobertes de pols i de calç.
Amb l'ull de cada pedra
de cada flor i de cada animal
i de totes les coses que hi ha
dins l'ull de l'ovella
et miro terra meva
per estimar-te i cantar
una cançó de bressol.
Innàsiu Delogu
Lectura a la ciutat de l'Alguer
(Claustre de Sant Francesc. L'Alguer, Sardenya, 10 de setembre de 2005)
Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006
Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)
Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)
No en tindrem prou amb una mort
per copsar l'ànsia del faisà
que haurem fet créixer en captiveri
quan mira el cel entre les reixes.
No en tindrem prou amb una mort
i no podrem morir dues vegades.
Com explicar, si no, que algú llegeixi
cal salpebrar les ales i lligar-les
per evitar que s'obrin dins del forn
i no senti com trona aquí a la cuina,
com poder entendre el gest
de qui pinça les potes i no enyora
un cel més clar, clar com aquell
que va acollir, en el seu moment,
l'embranzida de l'au. I amb la de l'au,
la seva.
Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020
Premi Mallorca de Poesia
(Premis Mallorca de Creació Literària 2019)
Estimar és deixar que l'herba creixi,
tenir dies i jardins a dins del cap,
no dur sabates ni anells que ens oprimeixin,
no perdre el nord, la brúixola, el llevant.
Treure la barca i fer néixer peixos,
escampar llavors entre la mà del vent,
posar l'accent precís sota el dictat de l'altre,
i —alhora—
posar el pronom on vols sota el dictat ben teu.
Rentar la fruita robant aigua a la pluja,
gronxar el bressol de vora el gorg. T'asseus.
Compartir els pous en bona companyia,
inventar un sol que no davalli més.
Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014
Pròleg de Francesc Parcerisas.
V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013
Tots els nens del meu carrer
volen jocs, volen somriures.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé.
Un company per fer tabola,
una casa i una escola.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé!
Josep M. Espinàs,
dins el llibre:
Mites i somnis. 2001
Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions d'Irene Bordoy.
Vam créixer
tot ajuntant
partícules en descomposició.
Ara entrellacem
les extremitats
per formar un ser múltiple.
Des del microscopi
veig com l'instint governa
el meu cos.
Acceptar que hi ha un ésser viu
creixent a dins d'un altre
és entendre que l'energia em pertany.
Anna Gual. Ameba. 2020
Il·lustracions de Gala Pont.
Epíleg de Caterina Riba.
Som un petit estany en la planúria,
una bassa reclosa enmig del camp.
De vegades, els llums dels avions
llauren l'aigua:
regues blaves, vermelles, si és de nit.
De vegades, un nen que salta pel sembrat
clava el peu a la bassa, esquitxa els marges
i les aranyes fugen sense el fil.
Som un petit estany,
una bassa on s'amaguen el cel i els avions,
l'aigua on arrela el vent.
Als nostres peus hi creix la llavor del principi.
Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022
Viure és créixer,
és fer-se gran,
és avançar malgrat les pors...
i no deixar mai de confiar.
Creixen els nens, les flors,
els arbres, la lluna...
Creixen la confiança, l'alegria,
les ganes de viure, l'amor...
Creix la nostra capacitat
d'acceptar la vida tal com és.
Eloi Planes. El viatge més pur. 2015
Il·lustracions de Susanna Urgell, Eva Sierra, Maru Ruiz, Gemma Pérez, Meya de Lauzirika, Rosa Salmerón.
Com una dalla el llamp
sega la pluja.
Benes d'aigua
cauen com la roba
—oh, els grans abrics de viatge
els grans grans abrics
que mai van tornar!
cauen com la roba
dels que són lluny
en el camp buit del cel.
I en l'herba d'aquesta pluja
flors
que creixien amb la força dels rius
—oh, les butxaques del barquer
curulles de les cartes
silencis i números promesos
dels qui van marxar!
que creixien amb la força dels rius
i es van fer estuaris.
Cada flor brotava
al palmell,
cada pètal
era al principi
un gest una acció
una carícia.
Posa'm el teu jardí a la galta
el teu jardí de cinc dits
en una altra ciutat
a la meva galta.
El carro de palla
carregat de trons
va rodant pel cel.
Anys setanta
John Berger. Poemes escollits. 2019
Traducció de Montse Basté i Martí Sales
I aleshores nosaltres
pobres cadells esporuguits
que estimàvem l'estiu
que creixíem al pati de la nit
i nedàvem en l'abundància del no-res
vam descobrir
que ens havíem fet grans
que aquell era un espai ja destruït
i no gosàvem dir: em moro de tristor
o tinc set
enduts pel vent
vam descobrir
que ja podíem viure sols
vam descobrir l'antiga por de la foscor
arribats en terra de ningú
nosaltres
que estimàvem l'estiu.
Josefa Contijoch. Congesta. 2007
Veuré créixer els meus fills
tant temps com la vida em deixi.
La lluentor dels ulls
travessarà l'instant
per seguir-los estimant
en cada fotografia.
Si tenim sort ens farem vells.
Si tenim sort posposarem
l'embat de l'agulla blanca.
Ells, creixeran.
Travessaran foscors,
passions, buidors.
Divagaran, com fem tu i jo
sobre l'ampit d'un cansament
que ablama pors i interrogants.
Potser demà, si tenim sort,
les lluites d'enguany
seran cases de silenci
on recollir-se a existir.
Quan perdin peu, si tenim sort,
ressorgirem, de dins el temps,
per escandir-los el vertigen
amb poemes festius
i ànima salvatge.
Eli Sanz. Posidònia. 2021