Mentre tu dorms

                                      «Mentre tu dorms.»
                                        Miquel de Palol

Mentre tu dorms
el documental del bucle etern
de la verdor i la dona
repeteix «mentre tu dorms»
während du schläfst...
de la bondat total i absoluta que
conec

Mentre tu dorms
jo ja no soc aquella poeta
del Daddy nefast a matar
während du schläfst 一mentre tu dorms
travesso l'estranyesa
mein Vater 一pare meu
d'envellir deu anys en un mes mentre
tu dorms一

Während du schläfst
Othello aquí vesteix de blanc
a la casa de la compassió
cambra dos tres dos
mentre tu dorms 一während du schläfst
cent anys estaré en shock
el perill els bolquers

mein Vater 一pare meu
entendre-ho tot en un moment de lipotímia
per no disposar d'una segona vida
per engolir l'horror

während du schläfst

Mentre tu dorms
während du schläfst
et poso els meus guants
pelló únic
Main Vater 一pare meu
per si la teva gelor me'ls omple del que et queda
i de posar-me'ls paeixo
de cop
girar-me com
bloc de sal

Mireia Vidal-Conte. Severa rosa. 2020

També es troba a:

«Per què sempre en nom del pare?»

Sobre el pare i el patriarcat

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 49-50

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

L'Esperança és

L'Esperança és una rara invenció -
Una Patent del Cor -
en incessant acció
però sense esgotar-se mai -

D'aquest elèctric apèndix
no es coneix res
però el seu impuls únic
embelleix tot allò que tenim -

 Amb mans invisibles : una antologia d'Emily Dickinson. 2023

Traducció i pròleg de Carme Manuel.
Il·lustracions d'Ada Sinache.

Connaître

Ignorar que descobrir el món
amb   ulls   d'infant, 
que disposa d'amor  menjar
somriures plens i  una
complicitat d'horabaixa

vindria a ser no gosar
ni imaginar ni voler,
una  pau  mundial
jardins de bonança
gatzara, calitja d'estiu 

Atureu-vos  del tot
que s'apaivaguin patiments
impedim   terror    gana 
destrucció  orfenesa  mort

Sí  avant  incondicional
que es concordi la vida
amb la música i, la terra
commoguda tingui cura
de tots els infants del món.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

L'àvia

Ara que és morta, ella i sa parla
sap que era el pern del món, aquella àvia.
Coneixia el nom de cada cosa
i els secrets de l'aigua i la farina.
L'escudeller, l'aljub i el canterano
eren els seus dominis dins la casa.
Amb oracions sabia curar nafres.
L'envoltaven flaires de condonya;
pels seus ulls clucs, els segles hi vagaven;
de tot un món petit, n'era la jàssera.
Quan s'adonà que els nets no l'entenien
de banda es va tancar dins el silenci,
feu una flamarada més intensa
i es va extingir i amb ella també el món.
L'escudeller del bosc al vent trontolla,
les goles sofriran pepida eterna.
A conilló amagar rient no juguen
els pensaments, de mots han romàs orfes.
Han ensorrat el buc de la paraula
i han descordat la llengua fil per randa.
Han empeltat una ànima externa
a tots els catalans mentre dormíem.
Pel nostre bé ho han fet ara, ens diuen
quan ens han eixalat timons i ales;
ballen un xarleston damunt les làpides
i fixen les baules a les tombes
dins de les quals els ossos tastanegen
el tremolor de la darrera ràbia.

De: El riu del sen. P. 324

Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016

Pròleg: Bernat Nadal

Futur

Escolta

aquesta serà la primavera.
A punta de llengua
i a solc de dit,
amb les orelles tenses
com una llebre
en la foscor.
Si el dir i el veure,
si el ser i el ser-hi
des d'aquesta imperfecció:
l'única possibilitat
que tenim.

Escolta

aquesta és la meva paraula,
aquest, l'any
sense primavera,
i digues-li puny o escuma
digues-li baf o borboll
als gemecs sembrats
als peus de la flor,
aquesta nuesa entorcillada a una altra,
el rec d'un prec,
el retorn al principi,
la tempesta
abans de l'esdevenir.

Digues-li amor
a les ganes de ser u
sense ser-ho.
Bell no vol dir habitable
dins d'aquest cos
que et vol,
savi no vol dir constant
per a aquesta natura
que et fa,
però ens queda el bosc
i aquest és el nostre cordó,
l'ull del primer dia
que et va conèixer abans que jo.

Et dic
escolta
per totes les vegades
que després et diran
mira

i exhausta
hauràs de tornar a obrir
els ulls,
i no hi haurà ventre
capaç de contenir-te,
no hi haurà temps
capaç de desdibuixar-te.

Escolta

aquesta serà la terra.
Aquí tot moviment es fon
dins d'un altre,
i només per un instant
perdura.
L'eternitat no existeix,
però dins de l'obaga
es bressola.

No miris, només escolta:
ressona.

De: #un altre món

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

Natura amb vida

Cada fulla
de camins o venes.
Enlaire
les intermitències
d'un ocell.
Torna rítmica i fidel
la mà
cap a casa.

No érem nosaltres
fins que no ens posàrem nom.
Persegueix el riu
la corrent del néixer
mentre el somni
envaeix
el cel ensangonat.

En les escletxes
guaiten
mirades albines
i el rostre que tendràs
en conèixer la llum.

De: #un altre món

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

La saviesa de la pedra

La saviesa de la pedra,
de conèixer la finitat
en el seu son il·limitat.

Bejan Matur. Al seu desert. 2012

Versió d'Albert Roig.

Text "Viatge cap a Bejan Matur" de Xavier Lloveras.

Llengua materna

Respiro com la pluja lliure al cel,
estesa en el costum que em roman a la llar
protegit dels vents de desmemòria
i missatges d'estranya incertesa.
Els vitralls m'ensenyen el món, l'aiguat persistent,
els camps xops i la quietud en companyia,
la serenor que em deixa escriure,
on vull quedar-me a recer
com el pensament en llengua materna.
Somnis d'indrets del nord
sense més bandera que els sons de natura,
en un silenci interior que se m'emporta
cap a la lleu infinitud dels dies.

Recullen l'aigua les parets de pedra arcaica,
esmorteïdes d'humitat,
on es dibuixen curioses formes de molsa
que sempre he volgut traslladar al quadre.
El meu dibuix, però, és de puny i lletra,
el batec íntim del llenguatge
que lluito per donar forma
com a les fronteres del meu país.
Quan em deixo anar, com la pluja,
com l'ocell que celebra els rierols,
surt un vers, una flor d'hivern
que se'm queda a les mans i creix en el poema,
en el traç exacte que em diu qui som,
què sento i quin és l'espai del meu recull,
la vibració de l'ànima en l'oratge de la paraula,
la mà compartida de la bellesa
que a tot cor arriba.

No estic sol en aquesta platja
on queden restes de naufragi,
no coneixem les línies divisòries
que la llum no assenyala.
Tot pertany al mateix territori,
el que queda per dir a tots els altres,
la veu que ens transporta i s'escampa
reconeguts tots en una sola mirada.

Mario Riera

En el llibre:

Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013

Pròleg d'Isidor Marí

Mare i filla

Les teves mans són tot el seu passat:
trenta anys d'amor al fons dels teus palmells.
L'has vetllada durant tota la nit
i t'ajeus al seu llit al costat d'ella,
amb el teu pit contra la seva esquena
i el rostre a frec dels seus cabells cansats.
L'abraces i li parles en veu baixa
mentre l'acaricies.
Són les últimes nits. Sents l'escalfor
del seu cos esgotat que coneixes tan bé.
En la mort aprendràs a tenir cura d'ella.
Ha estat sempre un infant: vetlla el seu son,
que va assemblant-se més i més. i més,
a la profunda fosca d'alegria
on ella cau dins de les teves mans.

De: Joana. 2002

Aquest llibre va ser escrit del 10 d'octubre del 2000 a l'1 de setembre del 2001.

Es troba, també al llibre:

Joan Margarit. Sense el dolor no hauríem estimat : antologia personal. 2020

Imatge de la coberta: Pierre-Joseph Redonté, Rosa biserrata, de Les Roses.

Camino pels carrers

Camino pels carrers,

travesso ciutats trinxades,

llegeixo noms de pobles que conec,

m'assec sobre voreres enrunades,

m'endinso fàcilment pels carrerons de viles assolades.

Aquí hi ha la mar, neutra;

allà, l'estepa.

M'enfilo al cim d'un turó,

aterro a una plana que s'estén fins a tocar el cel,

però, en un obrir i tancar d'ulls,

tan sols veig una ombra que s'allargassa a la paret

de la meva habitació, gairebé a les fosques.

-4-

De Paisatge de mort i desolació / Natura morta


Rasha Omran, dins,


Jo soc vosaltres : sis poetes de Síria. 2019

Edició: Mohammad Bitari.

Traducció: Margarida Castells Criballés.

Text en àrab i català.

Focs naturals

                             Vam néixer a temps.
                                   BOB DYLAN


Te m'estimo travessant-me quan t'esquerdo
caminant-me vora el foc. Aprenguérem llengua
mare amb foc i flama. Dec tenir uns quatre mil
anys. Generacions i generacions d'àvies i padrines
ja hi parlaven vora el foc, ja ens ho sabien, ja
ens coneixien, ja...

Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012

Un matrimoni

Ens vam conèixer
           dessota un xàfec
de cants d'ocells.
           En aquest món
esclau del temps,
           l'amor ha estat
aquest instant
           de cinquanta anys.
Ella era jove:
           la vaig besar
tancant els ulls,
           quan vaig obrir-los
tenia arrugues.
           La mort va dir-li
"vine", escollint-la
          com a parella
en l'últim ball.
          I ella que, en vida,
ho feia sempre
          tot amb la gràcia
que ho fa un ocell,
          ara obre el bec
per deixar caure
          un sol sospir
com una ploma
         de tan lleuger.

—————————

A Marriage

We met
         under a shower
of bird-notes.
         Fifty years passed,
love's moment
         in a world in
servitude to time.
        She was young;
I kissed with my eyes
        closed and opened
them on her wrinkles.
        'Come' said death,
choosing her as his
         partner for
the last dance. And she,
         who in life
had done everything
         with a bird's grace,
opened her bill now
          for the shedding
of one sigh no
          heavier than a feather.

De:

 
Mass for hard times (1992)
Missa per a temps difícils

R. S. Thomas. No hi ha treva per a les fúries : poemes seleccionats. 2013

Versions i introducció d'Anna Crowe i Joan Margarit.

Text en català i anglès.

Temps

Tot es mou.

Corrents d'aigua subterrània
desgasten els nostres peus,
com còdols.

Sabem que tot passa
i res no espera.

Sabem que l'erosió
també dibuixa camins
a les nostres geografies.

Però no en sabem,
de rebre
la riuada del temps
amb la vall d'uns braços
que només coneixen la sequera.

De: Tsunami

Sònia Moya. Silur. 2019

Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2018

Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

Pròleg de Mireia Calafell

Quan els enamorats es parlen

Quan els enamorats es parlen
entre l'arbreda
i enmig dels mil carrers infeliços,
quan abracen l'heura
com si fos una cançó,
quan troben la gràcia
entre les espigues esbullades
d'exuberant ufanor,
quan els amants bleixen
s'ensenyoreixen de la terra
i s'atansen a Déu
com els sants més embriacs.

Quan els enamorats parlen de la mort
parlen de la vida en l'etern
en la llengua d'un afinat esperanto
que tan sols Ell coneix.
El seu llenguatge és desacralitzant,
mes evoca la gràcia infinita
d'un gran perdó.

Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019

Traducció de Nora Albert.
Epíleg de Lucia Pietrelli.

Text en català i italià.

Triomf del present

Després de tants d'anys, de tant de temps,
han tornat a cercar-se en aquesta ciutat
plena de records gairebé oblidats.
Han tornat a cercar-se sense saber per què,
delerosos de reviure la joia
d'uns anys fatalment perduts.
I en aquesta cambra, vulgar en tot,
d'antuvi amb reserva, meravellats després,
han tornat a descobrir allò
que creien ofegat pel seny impúdic.
Ja res no els importa.
Han romàs tancats, closes les persianes,
vivint a deshora, menjant de nits,
com si, de debò, s'acabessin de conèixer.
I mentre riuen i s'estimen
van gravant, amb el foc de l'amor
que de nou els ha lligat, cegament,
a despit del curs fatal del temps
—a despit de la por i de l'experiència—
aquest triomf exuberant del present,
un goig que ja mai més no podrà exhaurir-se.

Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

L'ofici de viure

L'ofici de viure la vida
no ens l'ensenyarà mai ningú,
s'aprèn pas a pas, dia a dia,
i ningú no el pot fer per tu.

El primer pas el fem en néixer,
quan obrim els ulls al gran món.
Els següents passos ens fan créixer
i anem coneixent a tothom.

El camí serà llarg o curt,
serà ample o bé molt estret,
l'important serà el temps viscut.

No sabem on arribarem,
ni els esforços que haurem de fer,
l'important serà que viurem.

Carme Romia. El viatge. 2020

Pròleg de Gabriel Pena i Ballester

El soldat

No em coneixes ni et conec.
Vens armat d'una altra terra
i t'han dit, perquè ets soldat,
que has de venir en so de guerra.
Als ulls portes l'enyorança
dels teus paisatges llunyans;
deus pensar en la teva amiga,
en els pares i els germans...
A mi també em passaria,
si me n'anés lluny d'aquí
obligat per la consigna
MATAR O MORIR!

No, i no! No volem guerra!
volem que no tirin bombes,
sinó flors, els avions;
que els tancs vagin a la Rua;
que es rovellin els canons,
i que les metralladores
marquin un compàs de vals,
mentre els científics s'afanyen
per trobar remei als mals!
Au, soldat! val més que seguis
i que arrambis el fusell!
Vine a menjar pa amb tomàquet
i pernil, i vi novell!

Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta.

Maneaba

el vell aprengué l'ofici del pare
i aquest del pare de son pare.
La construcció de la maneaba
requereix la invocació
dels esperits dels avantpassats
per entramar la comunitat
a tots els exilis i claudicacions
i enastar la docilitat
fins a l'entranya d'un poble

tres mil anys uns
sense conèixer
els europeus.
I els altres
sempre conquerits
per fenicis i cartaginesos
romans i àrabs
jueus i catòlics
catalans, castellans, alemanys...

Amb la desconfiança
que afona
es fa paret i mur
per deixar enrere
tot el perill
de la novetat de l'aliè.

Preservant els reductes
d'allò que ens defineix
de la supervivència
a través de la religió
de la xulla i del saïm
nodriment i vestigi
sustentador gloriós
i ànima de la comunitat

p. 41-43 (continua fins la pàgina 50)

Maria Antònia Massanet. Kiribati. 2015

Avis

Vine, nen,
queda't amb nosaltres,
als pares, saps?,
els cal rondar sols aquesta nit.
Ells, saps?, necessiten
contar-se coses que ja saben.
Soparan, ballaran i potser
agafats de les mans
es miraran com abans d'obrir tu els ulls.
La música els durà
on es van trobar un dia
i varen fer promeses
i parlar de tu
sense conèixe't.
Vine, nen,
que els pares avui
han de renovar juraments
agafats de les mans.

Joan Asbert. Poesia en models. 2015

Premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà,
de la XXXVII Nit Literària Andorrana, 2014

L'antiga paciència

                            A la meva mare

Tu que coneixes l'antiga paciència
de desfer tots els nusos de la corda
i puges un pollanc zíngar vingut
a créixer enmig del cossi dels clavells,
deixa'm que senti en tu, com l'apagada
cantarella del mar dins la conquilla,
la veu de casa que el temps ja perdut
ha convertit en cendra.
Però és cendra de pa fosc i sagrat
—aquell que tu nodries amb l'alè
al forn obscur de la guerra— i ostenta
per sempre, eterna, en ella la filigrana
d'aquells teus cirerers arrabassats.
L'alegria, però, torna a aixecar la cresta
de puput als poblets desolats,
com el lilà que creix darrera teu
poc a poc, baluard de la massacre.
Recull encara i sempre el pidolant
niu abatut pel vent esquerp de març
i adoba les escretlles de la quilla.
No es queda sense casa aquell que escolta
al cap-al-tard la teva veu de conquilla.

Maria Luisa Spaziani

Es troba en el llibre:

Poesia italiana contemporània : antologia. 1990

Traducció de Narcís Comadira.