Mentre tu dorms

                                      «Mentre tu dorms.»
                                        Miquel de Palol

Mentre tu dorms
el documental del bucle etern
de la verdor i la dona
repeteix «mentre tu dorms»
während du schläfst...
de la bondat total i absoluta que
conec

Mentre tu dorms
jo ja no soc aquella poeta
del Daddy nefast a matar
während du schläfst 一mentre tu dorms
travesso l'estranyesa
mein Vater 一pare meu
d'envellir deu anys en un mes mentre
tu dorms一

Während du schläfst
Othello aquí vesteix de blanc
a la casa de la compassió
cambra dos tres dos
mentre tu dorms 一während du schläfst
cent anys estaré en shock
el perill els bolquers

mein Vater 一pare meu
entendre-ho tot en un moment de lipotímia
per no disposar d'una segona vida
per engolir l'horror

während du schläfst

Mentre tu dorms
während du schläfst
et poso els meus guants
pelló únic
Main Vater 一pare meu
per si la teva gelor me'ls omple del que et queda
i de posar-me'ls paeixo
de cop
girar-me com
bloc de sal

Mireia Vidal-Conte. Severa rosa. 2020

També es troba a:

«Per què sempre en nom del pare?»

Sobre el pare i el patriarcat

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 49-50

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Guants i bufandes

Guants i bufandes.
Sota els nassos vermells,
paraules blanques.

De: Hivern

Temps de haikus. 2022

Text: J.N. Santaeulàlia
Il·lustracions: Luciano Lozano

L'arbre de la vida

Havia nascut enmig del blat i feia petar els dits.
El guix blanc creuava la pissarra verda.
La rosada, m'ha tombat a terra.
Jugava amb les perles.

M'acostava a l'orella els conreus i els camps.
Les estrelles xerricaven.
Sota el pont, he gravat la inscripció: no sé llegir.
Les fàbriques han estat rentades amb solució salina.

Les cireres eren els meus soldats.
He llençat els guants entre les espines.
Menjàvem el peix amb el ganivet daurat del pa.
L'aranya sobre la taula no tenia enceses totes les espelmes.

La mare tocava el piano.
M'he enfilat a les espatlles del pare.
He trepitjat els bolets blancs, he mirat els núvols de pols.
Des de la finestra de l'habitació, he tocat les branques.

Tomaž Šalamun, dins,

XXVI Festival Internacional de Poesia de Barcelona.

Palau de la Música Catalana, 13 de maig de 2010

Traducció de Simona Škrabec

Pierrot

Sobre el cap es pinta un barret
Sobre les ulleres es pinta uns ulls
Sobre el cos es pinta un vestit
Sobre les mans es pinta uns guants
I sobre els peus es pinta unes sabates.


Joan Brossa, dins,

Quin embolic! poemes, contes i altres textos per llegir rient, 2019
Il.: Morad Abselam

La pau

Parlarem estrictament de flors
quan el meu paisatge ho vulgui.
Quan no ens calgui farcir
d'unes paraules les altres.
Llavors ens traurem els guants
i fressarem camí plegats,
sense que calgui conèixer-nos
per poder-nos respectar.




Ricard Creus. Cada dia un dia : obra poètica 1968-2003. 2006

Edició a cura de D. Sam Abrams i Ricard Creus.

Fiblada

¿Com diré mai l'encís d'aquella edat
quan pels volts dels camins no hi ha atzavares,
plauen les randes i les sedes clares
i el cercle es va eixamplant de l'amistat?

Era al passeig nocturn de la ciutat;
els arços, mig velant les alimares,
daven penombra a falagueres cares;
mots de bell dir volaven per l'embat.

I heus aquí que de sobte recorria
tot el meu cos l'aguditzat rampell
d'un viu dolor al pit, que m'atuïa.

Una abella enfurida -d'on vindria?-
me l'havia fiblat amb son dardell,
que em romangué clavat al guant de pell.


Maria Antònia Salvà. El retorn. 2008

Quatre mots

-La Pologne? La Pologne? Allà hi fa un fred terrible,
oi que sí? -m’ha demanat, i ha sospirat alleujada.
Perquè ara n’hi ha tants, d’aquests països nous, que,
al capdavall, el més assenyat és parlar del clima.

  -Estimada senyora –li vull contestar-, els poetes
del meu país escriuen amb guants. Tampoc vull dir
que no se’ls treguin mai: quan la lluna escalfa,
llavors sí. En estrofes compostes de crits eixordadors,
perquè només aquests aconsegueixen de penetrar el bram
de la borrasca, canten la vida simple dels pastors de foques.
Els clàssics burinen els seus versos amb caramells de tinta
sobre superfícies glaçades. La resta, els decadents,
ploren sobre el seu destí amb estrelletes de neu.
I quan n’hi ha un que es vol ofegar, cal que tingui
una destral per foradar la capa de gel. Sí, sí, estimada senyora.
  Així li vull contestar. Però m’he oblidat de com és «foca»
en francès. I no estic segura quant al «caramell» i a la «destral».
-La Pologne? La Pologne? Allà hi fa un fred terrible, oi que sí?
-Pas du tout- responc amb veu de glaç.



Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra.