La terra, el nucli, el mar,
l'esfinx de Keops voltada de sorra,
molla, mamella, medul·la,
dona, femella, mare,
frèvola i espantada,
temuda i estimada,
estrella, lluna, bruixa,
la sal, la carn, la nit, la mort.
Musa, mandràgora, deessa,
Beatriu, Madame de Pompadour,
Safo en llur illa, Ninone de Lenclos,
Vittoria Colonna, Teresa d'Àvila,
Olympe de Gouges cap al patíbul
i enamorant tothom la Lou;
Virginia Woolf morint a l'aigua,
Isadora dansant, portant bufanda.
En presons, en prostíbuls, dintre de casa,
a la plaça, sota o sobre el volcà,
desades, immanents,
petits sers desmaiats
arxivats en pots de formol,
guardats de la intempèrie.
Nines de porcellana
per jugar i trencar.
Com hereves que som de la terra
ens cal anar a la recerca
del temps perdut, oblidat en la boira,
per assumir-nos en la histèria,
la por, la sensibilitat,
la intuïció que forada parets,
tot allò que sempre se'ns concedí
graciosament, en abundor,
potenciar-ne la força
i, recobrant memòria
de nosaltres mateixes,
a favor del vent, o en contra,
hissar totes les banderes
per assolir la llum, l'espai obert,
la immensitat salvatge;
oblidant la tenebra.
Josefa Contijoch, «Quadern de vacances (Una lectura de El segon sexe)», Lectora. Revista de dones i textualitat, 13, Barcelona, 2007
També es troba a:
«I aprenc a dir que no»
Empoderament
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet
Pròleg de Meri Torras Francés
Es recullen amb les mans,
es guarden amb la mirada,
minúsculs grans de sorra.
Les atrapem amb la llum,
enlluenten la foscor
efímeres com les flors.
Algunes amb embolcall,
altres subjectes al vent,
atrapades a l'espill,
reflectides a l'espai.
——————————
LAS PEQUEÑAS COSAS
Se recogen con las manos
se guardan en la mirada
minúsculos granos de arena.
Se atrapan con la luz,
iluminan la oscuridad
efímeras como flores.
Algunas envueltas,
otras sujetas al viento,
atrapadas en el espejo,
reflejadas en el espacio.
——————————
LES PETITES CHOSES
On les cueille à la main,
on les garde au regard,
petits grains de sable.
Attrapées à la lumière,
elles fourbissent l'obscurité
telles des fleurs éphémères.
Quelques unes enveloppées,
d'autres au gré du vent.
attrapées dans le miroir,
réflétées dans l'espace.
——————————
THE LITTLE THINGS
We take them in our hands
and hold them in our gaze
like tiny grains of sand.
We catch them in the light
and they brighten the darkness,
ephemeral as flowers.
Some are wrapped like gifts,
others are blown in the wind,
trapped in the mirror,
reflected in space.
——————————
Mireia Farriol. Estimats anònims. 2023
Pròleg de Francesc Parcerisas
Traducció:
Mireia Farriol, castellano
Sílvia Farriol, français
Jacqueline Minett, english
A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l'aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l'arena—
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules...
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l'espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.
Teresa Pascual
Veu i poema: Lyric-line: listen to the poet
En cada camp, al fons, sempre una casa;
en cada casa, un arbre de morera;
en la morera, un plec en la memòria;
al mig de la memòria, un cuc de seda.
Cada seda, una caixa de sabates;
les sabates, rectangle i una tella;
la tella, un tros de cel al barandat;
en cada barandat, sempre una escletxa.
En cada escletxa, un riu i una cançó;
la cançó, la mesura i una lletra;
la lletra, veritat i cada lloc.
Cada lloc, els espais i una llibreta;
la llibreta, l'escala i un retorn;
cada retorn, la casa i la morera.
Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022
Acord a primera hora del matí. La poma
de la nit corre cap a la poma del dia entre
les dents de l'espai. Miro la formació dels
núvols. L'ésser humà projecta fora de si
tot allò que és excés. El temps fa la resta.
————————————————
Acordo de manhã cedo. A maçã da noite corre
para a maça do dia entre os dentes do espaço.
Olho a formação das nuvens. O ser humano
projecta para fora de si o que é excesso. O
tempo faz o resto.
Ana Hatherly. 51 tisanes. 2004
Versió de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega
El temps n'ha fet paràbola,
de l'olor de llimbs.
A l'arena, paper verjurat,
s'inscriuen cal·ligrafies secretes,
paraules enfonsades, negatiu del cos.
El desig arrecerat a l'aixopluc del riu,
engull els crits
de les gavines errades.
Artifici i ficció, el poema.
Al canyar s'han podrit els camins.
Zoraida Burgos, dins,
Terres d'aigua : poemari de les Terres de l'Ebre. 2004
Coordinació de l'edició a cura de Núria Grau
Estudi introductori a cura de Pere Poy
Il·lustracions de Santi Alfonso
Als barcelonins ens encanten les
festes i Barcelona, com a bona ciutat
mediterrània que és, en té una rica
tradició que es va desplegant al llarg
del calendari.
A Barcelona, la festa la construïm,
la vivim amb intensitat, en definitiva,
la gaudim. És el punt més àlgid
d'expressió de la vida ciutadana.
El calendari ens reserva espais per
poder trencar amb les rutines diàries.
Uns espais temporals que ens ofereixen
amb una generositat maternal
el fet de sentir-nos comunitat, veïns
de la gran Barcelona, que, en la festa,
es converteix en propera, abastable,
manyaga, dolça i arrauxada alhora.
Fragment.
Teresa Duran i Armengol
Barcelona : festes = festivals = fiestas. 2016
Text: Teresa Duran Armengol
Fotografies: Pere Vivas, Hans Hansen, Oleguer Farriol,
Biel Puig, Ricard Pla
Poca cosa, res que allunyi
la temença de perdre l'espai
és concedit a l'ànima errant
Però potser, més lleugera,
incerta mentre va durant,
és ella la que canta
amb la veu més pura
les distàncies de la terra
———————————
Peu de chose, rien qui chasse
l'effroi de perdre l'espace
est laissé à l'âme errante
Mais peut-être, plus légère,
incertaine qu'elle dure,
est-elle celle qui chante
avec la voix la plus pure
les distances de la terre
Philippe Jaccottet, dins,
Reduccions : revista de poesia. Gener de 2009. Núm. 92. P. 56-57
Traducció: Jaume Piñol
A la memòria del poeta Joan Vergés
El vers i el cant
es fan
per viure i respirar
ーtemps aturat i un immens espantー
totes les joies que hem sabut filar.
El vers i el cant
es fan
per viure i per cantar
ーcor acordat al riure concertantー
la meravella que pots abastar.
El vers i el cant
es fan
per viure recordant
ーvolta infinita, insondable espaiー
totes les coses que no moren mai.
Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016
Premi Carles Riba 2015
Al fons del pati, a la casa dels avis, vora el pou,
ran de la finestra, cada estiu les flors envaeixen l'espai,
perfumen els ulls, la pell.
Es fan llegenda.
Des de l'indret més llunyà, més aliè,
l'olor del gessamí em trasllada,
ara,
a la vora del pou, de la finestra,
de l'infant que vaig ser.
Zoraida Burgos. Absolc el temps. 2013
Replegat en la pols com una fusta vella,
l'ocell que vola sol bat fortament les ales:
per què el seu cant degut és un filet de sang
i l'espai que ara deixa la mesura de l'ànima?
Susanna Rafart. L'ocell a la cendra. 2010
Hem de ser com Pessoa plurals i bilingües
arribar si és que en té el serhumà al fons de l'ànima
Sense més heretat patrimoni o pervindre
que la llengua on perdura el record d'una terra
que estim fins a la mort que vull plena de vida
assegut agraït al turó del quadern
cant illòman un mar on es banya la lluna
M'he enfrontat rescrivint revoltat a l'absurd
He trobat entre els llibres essència i sentit
Com un vent que remou amorós el pinar
L'Esperit ompl el cel d'una dantesca llum
Cal fer versos que ens obrin als altres i al món
No es pot viure tancat dins l'espai d'un poema.
Fragment final de Nura.
Ponç Pons. Nura. 2006
Premi Ramon Llull de les Illes Balears
Premi de la Crítica 2007
Saltant turons, solcant cingleres,
quan fa la recta o als revolts,
com una cinta, el camí serpenteja
i avança i no s'atura enlloc.
Seguint les pautes de la perspectiva,
enllà d'on va envoltat de camps,
el paviment de pedra hi corre i gira,
sense aixecar ni pols ni fang.
Ara travessa per la presa,
sense ni atalaiar l'estany
que una colleta d'ànecs ara creua
d'un cap a l'altre, en diagonal.
Solcant baixades, solcant costes,
tirant pel dret, sempre endavant,
potser com a la vida ve que ens toca
anar més lluny, pujar al més alt.
Enmig de fantasmagories
i dels espais i dels instants,
enmig de traves i d'ajuts benignes,
la vida corre a on vol anar.
I on vol anar, d'hoste o a casa,
és a perviure i viure en fi
com reviu un revolt en la distància
seguint la traça del camí.
1957
Borís Pasternak. Quan escampi. 1984
Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala
No sents els cavalls de vent
que renillen, al galop?
No veus el camí de bromera?
A ulls closos
la paraula del vent
és una presència nua
T'embolcalla una cançó
i el vaivé
és un vel de seda
Al vol, l'ocell
és la mesura del cel:
la unitat mínima
Tinc un estel
de pols de lluna
i llum de sol
Haikus escrits per acompanyar
l'exposició de pintures
Espais de l'ànima (2000), d'Anouk Ferràs
Apunts per a una teoria del desig : art tèxtil, poesia visual i obra literària de Roser López Monsò, 2016
