Les onades trencaven una a una
Jo estava sola amb l'arena i amb l'escuma
del mar que cantava sols per a mi.
As ondas quebravam uma a uma
Eu estava só com a areia e com a espuma
Do mar que cantava só para mim.
Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022
Traducció de Rosina Ballester.
Epíleg de Carles Duarte.
Text en català i portuguès.
Quan el meu cos es corrompi i jo sigui morta
continuarà el jardí, el cel i el mar,
i com avui igualment han de ballar
les quatre estacions davant ma porta.
A l'abril altres passaran pel verger
per on jo vaig passar tantes vegades,
hi haurà llargs crepuscles sobre el mar,
altres estimaran les coses estimades.
Serà la mateixa lluentor, la mateixa festa,
serà el mateix jardí davant ma porta,
i els daurats cabells de la foresta,
com si jo no fos morta.
Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022
Traducció de Rosina Ballester.
Epíleg de Carles Duarte.
Text en català i portuguès.
Vaig veure països de pedres i de rius
on els núvols obscurs com les aranyes
roseguen el perfil morat de les muntanyes
entre postes de sol rosades i fredes.
Desbordada vaig passar entre les imatges
excessives de les terres i dels cels
submergida en el cos d'aquest déu
que s'ofereix, com un bes, en els paisatges.
—————————————————
Vi
Vi países de pedras e de rios
Onde nuvens escuras como aranhas
Roem o perfil roxo das montanhas
Entre poentes cor-de-rosa e frios.
Transbordante passei entre as imagens
Excessivas das terras e dos céus
Mergulhando no corpo desse deus
Que se ofrece, como um beijo, nas paisagens.
Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022
Traducció de Rosina Ballester.
Epíleg de Carles Duarte.
Text en català i portuguès.
El poema em portarà en el temps
Quan jo ja no seré l'habitació del temps
I passaré tota sola
Entre les mans de qui llegeix
El poema algú el dirà
A les messes
El seu pas es confondrà
Amb la remor del mar amb el passar del vent
El poema habitarà
L'espai més concret i més atent
En l'aire clar de les tardes transparents
Les seves síl·labes rodones
(Oh antigues oh llargues
Eternes tardes llises)
Encara que jo mori el poema trobarà
Una platja on trencar les seves ones
I entre quatre parets denses
De fonda i devorada solitud
Algú el seu propi ésser confondrà
Amb el poema en el temps
—————————————
O Poema
O poema me levará no tempo
Quando eu nãö for a habitação do tempo
E passarei sozinha
Entre as mãos de quem lê
O poema alguém o dirà
Às searas
Sua passagem se confundirà
Com o rumor do mar com o passar do vento
O poema habitarà
O espaço mais concreto e mais atento
No ar claro nas tardes transparentes
Suas sílabas redondas
(Ó antigas ó longas
Eternas tardes lisas)
Mesmo que eu morra o poema encontrará
Uma praia onde quebrar as suas ondas
E entre quatro paredes densas
De funda e devorada solidão
Alguém seu próprio ser confundirá
Com o poema no tempo
De: A Estrela - L'estrella
Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020
Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera.
Epíleg de Rui Lage.
A Vaga
Como toiro arremete
Mas sacode a crina
Como cavalgada
Seu próprio cavalo
Como cavaleiro
Força e chicoteia
Pórem é mulher
Deitada na areia
Ou é bailarina
Que sem pés passeia
De: As Coisas = Les coses
Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020
Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera
Epíleg de Rui Lage
Com un fruit que mostra
Obert pel mig
La frescor del centre
Així és el matí
Dins del qual jo entro
——————————
Manhã
Com um fruto que mostra
Aberto pelo meio
A frescura do centro
Assim é a manhã
Dentro da qual eu entro
De: As Coisas = Les coses
Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020
Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera.
Epíleg de Rui Lage.
Confosos els seus cabells amb els cabells
del vent, tenen el cos feliç de ser tan seu i
tan dens en plena llibertat.
Llancen els braços a la platja i la blancor
dels seus canells penetra les escumes.
Passen aus d'ales agudes i la corba del seus
ulls prolonga l'interminable rastre al cel blanc.
Amb la boca enganxada a l'horitzó aspiren llargament
la virginitat d'un món que ha nascut.
La punta dels seus dits toca el cim de
delícia i vertigen on l'aire acaba i comença
I a les seves espatlles s'enganxa una alga, feliç de
ser tan verda.
Sophia de Mello Breyner Andresen, dins,
Reduccions: revista de poesia. Novembre de 2003. Núm. 78. P. 63
Traducció d'Albert Mestres.
