Salutació

Cap an el Nord s'aixeca el mont:

els carboners hi fan la sitja,

i dins l'espai sense calitja

veuen la costa de l'enfront.

De banda a banda de la mar

les terres baixes no es coneixen;

però si els pics no es descobreixen,

ja se veuran en dia clar.

Vent de llevant boires empreny,

oh trobadors de Catalunya!

Damunt la mar que los allunya

el Puig-Major veu el Montseny.

Mallorca veu el Montserrat,

i si de nit no se colombra,

ulls de claror donem a l'ombra,

posem-hi focs de germandat.

Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 1981

Mira l'arbre secular

Mira l'arbre secular
com se venja si li robes
qualque branca pel fogar:
reverdeix i en treu de noves
perquè les tornis a tallar.



Joan Alcover. Cap al tard ; poemes bíblics. 2013

Record de Sóller (5 i últim)

Mai més l'he retrobada; i veig com aquell dia,
fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc,
i el món d'una edat nova, inconscient m'obria,
incendiant la porta sense percebre el foc.

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa,
vós qui caceu libèl·lules en la presó del rim,
vós que preniu les ales amb tanta sutilesa
que no se perd un àtom del matisat polsim.



Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics. 2013

Record de Sóller (4)

Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;
l'esglai que sentiria la bergantella tendra
que es creia tota sola, si s'adonés de mi!

I el nin va tornar home... ¿Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
a l'abscondit ivori de l'Eva, tan dejuna
de dar-me el fruit de l'arbre simbòlic a flairar?


Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 2013

Record de Sóller (3)

Llavores un misteri per mi se va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrà una joveneta amb el cabell a lloure,
que un raig de sol feria com nimbe resplendent.

Amagatall cercava per treure's una pua
del cos; a totes bandes girà l'ull inquiet;
s'alçà la falda roja, mostrà la cama nua
que més amunt tenia una blancor de llet.

Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 2013

Record de Sóller (2)

L'hort m'oferí refugi, dosser la verda branca

del taronger; en l'herba me vaig tombar; l'eixam

d'insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,

i em feia pessigolles al front l'espès herbam.

Eren les verdes tiges profunda columnada;

filtrava, ran de terra, l'esguard per allà endins;

dansaven les corol·les de fulla acarminada,

com baiaderes entre pilars esmaragdins.

Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 2013

Record de Sóller (1)

                              An en Josep Carner

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa...

Ja coneixeu la vila d'ombrívols carrerons,

la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,

on totes les vivendes tenen un hort al fons.

Era senyor de casa el somni de la sesta;

la posadera em feia senyal de que emmudís,

posant-se el dit als llavis; una verdor xalesta

pel portaló guaitava com auri paradís.

Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics. 2013

Resposta a una lletra

Els veritables enemics són altres,
no sou vós; per respondre a llur atac,
posam avarament en el buirac
els dards que haveu llençat contra nosaltres.

Vós parlau bé o mal de Catalunya,
però en parlau sovint, i li heu begut
els alens, i sentiu de terra llunya
la virior del geni renascut.

Una mica d'espai de branca a branca,
què hi fa si per la rel estam units?
Jo sent en vostra veu resolta i franca
la consanguinitat dels esperits.



Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics. 2013

La serra

     «Copeo, copeo, copeo traïdor:   
             roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»
 

Qui me duu l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
               dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
               de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te du,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
 
Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
               i té la cintura
               com un gerricó!
 
L’aviram la volta amb gran volateig,
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol,
quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles;
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;

               canta codolades

               i sap contarelles

               d’alicorns i fades

               i poals florits.

Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d’escuma de la llet que muny;
               encara és fadrina,
mes serà madona d’un terme de lluny.
La nit del dissabte se posa a escoltar
i el cor d’alegria li bat en secret,
quan dins la salvatge negror de l’estret
on la coma acaba, sent un eguinar
               que ella coneix bé.
És l’euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
               s’asseu devora ella;
               i encara no brilla
               l’estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.
 
I llavors la fosca de la nit, que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents qui bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
               el gorg que no es mou
               dins la penya brava,
               com gota de rou
               dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementeres,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l’ànima xalesta,
               tot és una festa
               que canta d’amor.
 
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d’allà endins,
               flor de rustiquesa
que em duu l’enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m’inclín a la jove, ella se decanta...
     «Copeo, copeo, copeo traïdor:
               roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s’allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
               de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
               de serenitat...
               encara ressona
               la veu argentina
               d’aquella fadrina
               que serà madona:
«Jo som la pagesa que presents te du;
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
 
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l’auzinar;
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaradigna del fullatge espès;
càntics de revetla que arriben al mar,
de l’església oberta com un ull encès;
               mules trotadores
               que cascavellegen
               per la carretera
               del coll en avall;
               falles que flamegen,
               seguint la primera
               de les balladores
               en la nit del ball;
               soledat feresta
               on sembla que udola
d’obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrovers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cós;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
               sanitosa flaire
               de la pagesia;
               llumeneret blau
               que l’ànima atrau
               de la minyonia...
sou l’exquisitesa, sou l’encantament
               on l’ànima hi sent
               de la pàtria mia.



Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006 
Ed.: Maria Antònia Perelló Femenia

En resposta

En resposta...

a l'epigrama que Josep M. López-Picó

envià per any nou de 1914

La flor de l'amistat

en l'ànima es desclou,

per beure com un rou

els rims que heu enviat.

La poesia clara

ragi aquest any en vós,

en doll tan abundós

com ha rajat fins ara.

31 desembre de 1913 - gener 1914

Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006

Edició: Maria Antònia Perelló Femenia.

La Balenguera

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.
          Cançó Popular 

La balenguera misteriosa,
com una aranya d'art sutil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavila,*
teixint la tela per demà.  

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

Girant la ullada cap enrera,
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen d'il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar:

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

Bellugant l'aspi, el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquila,
destria l'auba qui vendrà.

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa qui s'enfila,
de la vellura que se'n va.

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

* Mantenim la ela sense geminar per conservar la rima.


Joan Alcover i Maspons. Poesia completa, 2006 

En la badia de Pollença

Sé una rústica badia
solitària dia i nit;
sembla el sojorn escollit
de la pau i l'harmonia.

Sols la barca pescadora
la solca, vinclant l'antena,
o s'ajau damunt l'arena
de la cala protectora.

Mes de tant en tant avança
familiarment una flota
que du l'or i la puixança
de metròpoli remota.

Fondeja, i en l'aigua bruna
brolls d'escuma fa saltar

llençant totes a la una
les àncores a la mar.

En branques de llum encesa,
brilla com un tros de món,
sobre l'abisme pregon,
perfumat de rustiquesa.

Ulls vermells i esmaragdins
damunt l'aigua se dispersen,
ulls pipellejant conversen
des dels màstils gegantins.

I la flota sobirana
dins la solitud del freu,
com un magnat qui s'asseu
al portal d'una cabana

fa pensar en la senzilla
vivenda del jornaler,
on s'hi veu des del carrer
feinejar la tendra filla.

I un gran senyor s'hi atura
sovint a passar l'estona,
i és garrida la minyona,
i el veïnatge murmura.

¿Així, la flota de guerra,
que festeja dintre l'aire
pagesívol de la serra?
¿Quina olor d'anyella flaira
el lleopard d'Anglaterra?


Joan Alcover. Poesies completes, 1948

Vengué d'Escandinàvia

Vengué d'Escandinàvia; el seu parlar
no enteníem de prompte, però ens era
visible dins la llum del riure clar
l'ànima juvenil de l'estrangera.
I pels cors baronils que una cuirassa
de gel feia insensibles a l'amor,
ella va ser la súbita calor
del sol qui los desglaça.



Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006