Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
31 de gener 2010
La llum primera
Etiquetes de comentaris:
alba,
Alta Provença,
Clapés [Antoni 1948-],
crepuscle,
llum,
món,
pedres,
poesia breu,
poesia lluminosa
Cançó
Cançó, no ets pas encara. No et bastin els sons i les cadències, si del vent el moviment de l'ala no has tingut. Aquí em tornaràs un altre dia: nocturn enfosquit del record, coral resplendent d'alegria. José Saramago. Els poemes possibles, 2005 ; tr.: Josep Domènech |
Etiquetes de comentaris:
alegria,
Anoia,
cançons,
català,
Catalunya,
Domènech Ponsatí [Josep 1966-],
flors,
margarides,
Saramago [José 1922-]
29 de gener 2010
73 | Pragari
(a Dasa K.)
Per girar el guant
i trobar-te amb la meva cara.
Per provocar-me un part sense dolor
el dia que vaig decidir
néixer ja pel meu compte.
I en l'encara vers,
hi seràs.
Confonc el teu nom, Praga,
amb el teu nom, Praga.
Mireia Vidal-Conte. Pragari. 2005
Per girar el guant
i trobar-te amb la meva cara.
Per provocar-me un part sense dolor
el dia que vaig decidir
néixer ja pel meu compte.
I en l'encara vers,
hi seràs.
Confonc el teu nom, Praga,
amb el teu nom, Praga.
Mireia Vidal-Conte. Pragari. 2005
Premi Miquel de Palol 2005
Etiquetes de comentaris:
actituds,
decidir,
néixer,
noms,
parts,
persones,
poesia agraïda,
poesia breu,
Praga,
Vidal-Conte [Mireia 1970-]
Bon dia, tristesa
Vesteix-te de setí!
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!
Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!
Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006
Etiquetes de comentaris:
bruixes,
Carnestoltes,
colors,
galtes,
lluna,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
núvols,
pintar,
poesia breu,
tristesa,
vestir-se
24 de gener 2010
El poema clava
fíbules a la polpa.
Compartimenta la boira.
Entreobre una mica
els serrells del teló.
Veu caure tot allò
que no té forma.
Es queda amb tot allò
que s'ha arborat.
Diu no sé què
del silenci.
Feliu Formosa (Al llarg de tota una impaciència, 1994)
Compartimenta la boira.
Entreobre una mica
els serrells del teló.
Veu caure tot allò
que no té forma.
Es queda amb tot allò
que s'ha arborat.
Diu no sé què
del silenci.
Feliu Formosa (Al llarg de tota una impaciència, 1994)
Etiquetes de comentaris:
Atkinson [Rowan],
biblioteques,
boira,
Formosa [Feliu 1934-],
silenci
23 de gener 2010
Fotògrafs
Ens tanquem a la cambra obscura,
sols,
només amb el llum vermell.
Com una imatge del no-res,
se’ns revela l’únic batec
que ens conté.
Fixem el desig humit,
l’instant de vida
penja d’un fil amb agulles d’estendre.
Rosa Torrent. Rosa del desert. 2004
sols,
només amb el llum vermell.
Com una imatge del no-res,
se’ns revela l’únic batec
que ens conté.
Fixem el desig humit,
l’instant de vida
penja d’un fil amb agulles d’estendre.
Rosa Torrent. Rosa del desert. 2004
Etiquetes de comentaris:
actituds,
agulles d'estendre,
desigs,
fotografies,
fotògrafs,
instants,
llum,
persones,
poesia breu,
revelar,
Torrent [Rosa],
vermell,
vida
17 de gener 2010
Mirades
Etiquetes de comentaris:
admiració,
agraïments,
Bech [Elena],
brillantor,
dignitat,
dones,
Grau Ros [Teresa 1959-],
mirades,
persones,
pintures,
poesia visual,
temps,
ulls
15 de gener 2010
Un conte
Fa temps aquí es dreçaven
els murs del mas ara enrunat.
Ara la vinca s'arrapa,
amb flors als cabells, a les fustes.
A les hores eixorques
l'indret no deixarà
de relatar la història
amb flors eternes en bocins de plats.
Edward Thomas (Poesia anglesa i nord-americana contemporània : antologia, 1994) (tr.: Dídac Pujol)
els murs del mas ara enrunat.
Ara la vinca s'arrapa,
amb flors als cabells, a les fustes.
A les hores eixorques
l'indret no deixarà
de relatar la història
amb flors eternes en bocins de plats.
Edward Thomas (Poesia anglesa i nord-americana contemporània : antologia, 1994) (tr.: Dídac Pujol)
Etiquetes de comentaris:
català,
Catalunya,
flors,
història,
murs,
Pujol [Dídac],
Thomas [Edward 1878-]
11 de gener 2010
Signes, llengua i cultura
La cultura és el mitjà de comunicació de
l'home i no existeix cap aspecte de la
vida humana que la cultura no toqui.
Emmarca la personalitat dels membres d'una
comunitat. Té molt a veure amb la manera
com els individus s'expressen emocionalment,
la manera com pensen, com es mouen, com
planegen i resolen els problemes,
com projecten les seues ciutats, etc.
(Fragment)
Sebastià Serrano. Signes, llengua i cultura : cap a una epistemologia del silenci, 1980
l'home i no existeix cap aspecte de la
vida humana que la cultura no toqui.
Emmarca la personalitat dels membres d'una
comunitat. Té molt a veure amb la manera
com els individus s'expressen emocionalment,
la manera com pensen, com es mouen, com
planegen i resolen els problemes,
com projecten les seues ciutats, etc.
(Fragment)
Sebastià Serrano. Signes, llengua i cultura : cap a una epistemologia del silenci, 1980
Etiquetes de comentaris:
ciutats,
cultura,
emocions,
pensament,
projectes,
Serrano [Sebastià 1944-],
signes
plenitud quotidiana
... uns poetes que havien cercat sempre
l'harmonia entre les vicissituds de la
vida immediata i la pròpia intimitat,
malgrat els trasbalsos exteriors i els
esdeveniments funestos que havien viscut
o que encara vivien (guerres, exili, opressió
política i cultural, etc.). Llur fidelitat
era tota donada, justament, a la "seguretat
senzilla" de fer de l'expressió poètica
una pura afirmació de catalanitat i d'adhesió
personal a unes formes de viure determinades.
I això malgrat les adversitats, i malgrat
totes les transformacions que havien
afectat i afectaven llur entorn.
Fragment.
Joan Triadú. La poesia catalana de la postguerra. 1985
l'harmonia entre les vicissituds de la
vida immediata i la pròpia intimitat,
malgrat els trasbalsos exteriors i els
esdeveniments funestos que havien viscut
o que encara vivien (guerres, exili, opressió
política i cultural, etc.). Llur fidelitat
era tota donada, justament, a la "seguretat
senzilla" de fer de l'expressió poètica
una pura afirmació de catalanitat i d'adhesió
personal a unes formes de viure determinades.
I això malgrat les adversitats, i malgrat
totes les transformacions que havien
afectat i afectaven llur entorn.
Fragment.
Joan Triadú. La poesia catalana de la postguerra. 1985
Etiquetes de comentaris:
actituds,
afirmacions,
catalanitat,
entorns,
fidelitat,
harmonia,
intimitat,
persones,
plenitud,
poesia catalana,
poetes compromesos,
transformacions,
Triadú [Joan 1921-2010]
09 de gener 2010
Cada paraula
Cada paraula
conté el llenguatge sencer
té una font
però no de veritat
existeix només per la direcció
que pren
és un riu que segueix el seu curs
Anise Koltz. La terra calla : poemes. 2005
Traducció: Anna Montero
conté el llenguatge sencer
té una font
però no de veritat
existeix només per la direcció
que pren
és un riu que segueix el seu curs
Anise Koltz. La terra calla : poemes. 2005
Traducció: Anna Montero
Etiquetes de comentaris:
contenir,
cursos de rius,
direccions,
existir,
fonts,
Koltz [Anise 1928-],
llenguatges,
paraules,
poesia breu,
rius,
terra
08 de gener 2010
Un món desajustat
...ens cal inventar una concepció del món
que no sigui solament la traducció moderna
dels nostres prejudicis ancestrals, i que ens
permeti conjurar la regressió que s’anuncia.
Tots nosaltres, tots els que vivim en aquest
estrany principi de segle, tenim el deure –i,
més que cap altra generació anterior, els
mitjans per fer-ho- de contribuir a aquesta
empresa de salvament.
(Fragment)
Amin Maalouf. Un món desajustat : ¿som la prehistòria d’una nova humanitat?, 2009
Tr.: Imma Falcó
que no sigui solament la traducció moderna
dels nostres prejudicis ancestrals, i que ens
permeti conjurar la regressió que s’anuncia.
Tots nosaltres, tots els que vivim en aquest
estrany principi de segle, tenim el deure –i,
més que cap altra generació anterior, els
mitjans per fer-ho- de contribuir a aquesta
empresa de salvament.
(Fragment)
Amin Maalouf. Un món desajustat : ¿som la prehistòria d’una nova humanitat?, 2009
Tr.: Imma Falcó
Etiquetes de comentaris:
generacions,
humanitat,
Maalouf [Amin],
món,
persones,
prejudicis,
regressions,
salvament
07 de gener 2010
Em creix un llac profund...
Aprenc a ser des d'aquest fosc el silenci,
i em moc dintre de l'orba quietud
com un oreig distant i lleu.
He travessat la nit més llarga
com un estel fins néixer a la claror.
Avui soc vent en un espai trobat
enllà d'una aigua closa. L'altra riba
m'espera, i ara em rep talment un núvol d'ombres.
He tremolat devers aquest misteri
amb tot el goig del viure dintre un plor.
Em creix un llac profund a la memòria
sobre el sender novell del pensament.
I cullo a les terrasses del meu ésser
el gen del meu passat, com un tapís
trenat amb fil de temps
i amb els colors genèsics de l'aurora.
A poc a poc
pinto a la molsa del cervell
les urgències fèrtils del desig,
que sembro en l'hora màgica del so
on descobreixo un foc de llibertat,
empresonada en l'hàlit del nou viure!
Pilar Canela. Els calius del marbre. 1999
i em moc dintre de l'orba quietud
com un oreig distant i lleu.
He travessat la nit més llarga
com un estel fins néixer a la claror.
Avui soc vent en un espai trobat
enllà d'una aigua closa. L'altra riba
m'espera, i ara em rep talment un núvol d'ombres.
He tremolat devers aquest misteri
amb tot el goig del viure dintre un plor.
Em creix un llac profund a la memòria
sobre el sender novell del pensament.
I cullo a les terrasses del meu ésser
el gen del meu passat, com un tapís
trenat amb fil de temps
i amb els colors genèsics de l'aurora.
A poc a poc
pinto a la molsa del cervell
les urgències fèrtils del desig,
que sembro en l'hora màgica del so
on descobreixo un foc de llibertat,
empresonada en l'hàlit del nou viure!
Pilar Canela. Els calius del marbre. 1999
Pròleg de Josep Colet i Giralt
En el pont de Westminster
Cosa més bella mai no haureu trobat:
serà mesell de cor qui no es detura
en un indret de tanta majestat;
du la ciutat com una vesta pura
la beutat del matí; callat i nu,
vaixells, teatres, temples i torratxes,
tot s'obre al cel i a delicats paisatges,
en l'aire net tot guspireja i llu.
Mai no és tan bell el sol, ni quan amara
cinglera o vall amb sa mirada clara;
mai no sentia aquesta calma ardent.
El riu s'esmuny, com amb un dolç esment:
semblen dormir les cases, oh, talment!
I el gran cor poderós reposa encara.
William Wordsworth (1770-1850) dins
Marià Manent. El gran vent i les heures, 1983
serà mesell de cor qui no es detura
en un indret de tanta majestat;
du la ciutat com una vesta pura
la beutat del matí; callat i nu,
vaixells, teatres, temples i torratxes,
tot s'obre al cel i a delicats paisatges,
en l'aire net tot guspireja i llu.
Mai no és tan bell el sol, ni quan amara
cinglera o vall amb sa mirada clara;
mai no sentia aquesta calma ardent.
El riu s'esmuny, com amb un dolç esment:
semblen dormir les cases, oh, talment!
I el gran cor poderós reposa encara.
William Wordsworth (1770-1850) dins
Marià Manent. El gran vent i les heures, 1983
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
Manent [Marià 1898-1988],
matins,
poesia matinera,
ponts,
rius,
sol,
Westminster,
Westminster Chorus,
Wordsworth [William 1770-1850]
05 de gener 2010
Comptabilitat
Ai de l'insensat que caigui mort
damunt els seus llibres de comptes. Sèneca
Al revers de cada factura,
balanç o pressupost,
brolli el vers que és també mesura,
ritme i sentit del ritme:
res que ens sigui pèrdua o usura,
sinó sentit i ritme del sentit.
Àlex Susanna. Angles morts. 2007
damunt els seus llibres de comptes. Sèneca
Al revers de cada factura,
balanç o pressupost,
brolli el vers que és també mesura,
ritme i sentit del ritme:
res que ens sigui pèrdua o usura,
sinó sentit i ritme del sentit.
Àlex Susanna. Angles morts. 2007
Pròleg de Pere Ballart.
Etiquetes de comentaris:
balanços,
brollar,
comptabilitat,
factures,
mesura,
poesia breu,
pressupostos,
ritme,
sentit,
Susanna [Àlex 1957-]
Colette
... la seva obra és, doncs, reflex i esperó
del seu llarg i tenaç aprenentatge de la
llibertat. I, indestriablement, de la seva
lluita constant amb les paraules per fer-los
dir tot allò que abans d'ella no havia estat
expressat i que, per tant, era inexistent;
...
Quan deia, per exemple, que valorava tant una
bona obra literària com un parell d'esclops
ben tallats, això no implicava cap sentiment
d'humilitat especial, sinó la constatació d'un
vincle profund, que no admet jerarquies de cap
mena, entre tot allò que ella sentia com a seu.
Maria Mercè Marçal (fragments del pròleg)
Colette. La dona amagada, 1985
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aprenentatge,
blau,
Colette [1873-1954],
estimar,
flors,
humilitat,
joves,
llibertat,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
persones,
profunditat,
valorar,
vincles
Tercets sobre la fugacitat
Encara en sento el buf a frec de galta,
¿i com s'explica que aquests dies d'ara
hagin fugit del tot, perduts per sempre?
És cosa que ningú no arriba a entendre
i alhora és massa greu per lamentar-se'n:
que tot transiti i ens passi a la vora,
i que el meu propi Jo, sense destorb,
m'hagi vingut, lliscant, d'un nen petit
tan mut i estrany per mi com ho és un gos.
I més: que fa cent anys jo també hi fos
i que els meus avis, dins de la mortalla,
parents em siguin com els meus cabells,
siguin part meva com els meus cabells.
Hugo von Hofmannsthal, dins el llibre:
Joan Ferraté. Provocacions. 1989
¿i com s'explica que aquests dies d'ara
hagin fugit del tot, perduts per sempre?
És cosa que ningú no arriba a entendre
i alhora és massa greu per lamentar-se'n:
que tot transiti i ens passi a la vora,
i que el meu propi Jo, sense destorb,
m'hagi vingut, lliscant, d'un nen petit
tan mut i estrany per mi com ho és un gos.
I més: que fa cent anys jo també hi fos
i que els meus avis, dins de la mortalla,
parents em siguin com els meus cabells,
siguin part meva com els meus cabells.
Hugo von Hofmannsthal, dins el llibre:
Joan Ferraté. Provocacions. 1989
Etiquetes de comentaris:
actituds,
avis,
cabells,
entendre,
explicar,
fugacitat,
Hofmannsthal [Hugo von 1874-1929],
joves,
lamentar-se,
lliscar,
mort,
parents,
persones,
sentir,
tercets,
transitar
04 de gener 2010
Pluja verda
Anirem als boscos d'olor,
veurem com entre neu ja neda l'aranyó.
Molt enlaire, entremig de la brotada lenta,
un tudó es deixondeix i es lamenta;
remou les clarianes un so viu
i amb riure estrany el pigot riu
Si amb pètals d'aranyó veus perlejar la brisa,
l'arbrissó tortuós que a penes frisa
és guarnit de borrons, tan pàl·lids i tan clars,
que verda calamarsa o aigua d'or hi veuràs-
talment si es deturés la maltempsada
en el branc espinós, encantada,
veus de goja sentint pel recés,
i a mig aire la pluja s'oblidés.
Mary Webb (1881-1927) dins:
Marià Manent. El gran vent i les heures, 1983
veurem com entre neu ja neda l'aranyó.
Molt enlaire, entremig de la brotada lenta,
un tudó es deixondeix i es lamenta;
remou les clarianes un so viu
i amb riure estrany el pigot riu
Si amb pètals d'aranyó veus perlejar la brisa,
l'arbrissó tortuós que a penes frisa
és guarnit de borrons, tan pàl·lids i tan clars,
que verda calamarsa o aigua d'or hi veuràs-
talment si es deturés la maltempsada
en el branc espinós, encantada,
veus de goja sentint pel recés,
i a mig aire la pluja s'oblidés.
Mary Webb (1881-1927) dins:
Marià Manent. El gran vent i les heures, 1983
Etiquetes de comentaris:
boscos,
branques,
clarianes,
Manent [Marià 1898-1988],
neu,
pigots,
pluja,
riure,
verd,
Webb [Mary]
03 de gener 2010
Cant
Envoltada de mar, em tape amb cera
les orelles. Però de res no serveix l'intent
d'esquivar la melodia si és a dintre meu
que canten les sirenes.
Etiquetes de comentaris:
alegria,
cant,
Enguix i Morant [Christelle],
mar,
melodies,
poesia breu,
poesia positiva,
Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó XXVIIIè 2008,
sirenes
02 de gener 2010
L'art d'estimar
Qui no coneix res, no estima res.
Qui no pot fer res no comprèn res.
Qui no comprèn res, no val res. Però
qui comprèn, també estima, observa, veu...
Com més gran és el coneixement inherent
a una cosa, més gran és l'amor...
Si algú creu que tota la fruita madura
al mateix temps que les maduixes,
no sap res sobre el raïm.
Paracels, dins:
Erich Fromm (L'art d'estimar, 1978)
Qui no pot fer res no comprèn res.
Qui no comprèn res, no val res. Però
qui comprèn, també estima, observa, veu...
Com més gran és el coneixement inherent
a una cosa, més gran és l'amor...
Si algú creu que tota la fruita madura
al mateix temps que les maduixes,
no sap res sobre el raïm.
Paracels, dins:
Erich Fromm (L'art d'estimar, 1978)
01 de gener 2010
Ara que és tard
Torna a llegir en els llibres
ara que és tard.
Has de fer una altra vida.
Joan Vinyoli
Ara que és tard, absent, escolte com
em menja dins l'olor fonda dels ulls,
em treu fora de lloc el vell batec,
cansat desassossec d'antiga guerra.
Encara bull enllà de la memòria
la desitjosa deu d'aigües calentes,
el bosc del nou capvespre a la infinita
espera fosca de respondre dubtes.
La llum ara que és tard revifa cendres;
records s'enfilen per a no oblidar-me
d'errors comesos. Tracte de deixar
camins oberts als vianants desitjos,
ser sastre del somni per descosir-lo
dels mots silents d'un paradís de pedra.
Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007
ara que és tard.
Has de fer una altra vida.
Joan Vinyoli
Ara que és tard, absent, escolte com
em menja dins l'olor fonda dels ulls,
em treu fora de lloc el vell batec,
cansat desassossec d'antiga guerra.
Encara bull enllà de la memòria
la desitjosa deu d'aigües calentes,
el bosc del nou capvespre a la infinita
espera fosca de respondre dubtes.
La llum ara que és tard revifa cendres;
records s'enfilen per a no oblidar-me
d'errors comesos. Tracte de deixar
camins oberts als vianants desitjos,
ser sastre del somni per descosir-lo
dels mots silents d'un paradís de pedra.
Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)