El nostre cor es comença a badar
a dintre la rojor de les magranes.
(Fragment)
|
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia de pagès. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia de pagès. Mostrar tots els missatges
03 d’agost 2014
04 de juny 2014
VI
 |
El refugi del temps,
la terra que respira
amb un gest mineral.
Un horitzó de vida que flueix,
incessant, incansable,
de blat tendre onejant
contra els límits del cel.
A les mans duus
el nom de tots els dies,
l'esforç de fer anar l'eina,
la cura del ramat.
Guardes als llavis
el tast del pa
i el préssec saborós.
Aquest capvespre té una pell
que regalima una llum llisa.
La terra, fèrtil,
germina i creix.
Carles Duarte. S'acosta el mar, 2010
|
15 de maig 2012
La darrera fruita
Jo t'am, rosada, cerva tardana
tu qui madures dins l'ampla cuina
a ramells o garlandes penjada
on no arriba amb els dits la mainada.
Fruita que porta de tots els arbres
el mas tardívol, petita i última,
mai no et manca un pagès qui te culla
pensatiu al tombar de la fulla.
Tu mentre udolen del vent les ratxes
als nins recordes qui, porta closa
fan remor, com al buc les abelles,
del bon Juny les cireres vermelles.
Bona, mes aspra, i, com la verge
qui a la materna calor s'educa,
tu l'estimes, la casa tranquil·la
amb la flama a la llar qui s'enfila.
Madures lenta com la donzella
que és separada dels seus un dia
per quelcun qui després ha gustada
de son cor una mel ignorada.
Giovanni Pascoli, dins,
De Leopardi a Ungaretti. 2001
Traducció de Maria Antònia Salvà
De Leopardi a Ungaretti. 2001
Traducció de Maria Antònia Salvà
Subscriure's a:
Missatges (Atom)