 |
En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d'amor; i era tan bella,
que la gent d'aquell vol
deien: És una noia com un sol.
Fragment.
Joan Maragall
|
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia de pagès. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia de pagès. Mostrar tots els missatges
18 d’abril 2015
Soleiada
03 d’agost 2014
04 de juny 2014
VI
 |
El refugi del temps,
la terra que respira
amb un gest mineral.
Un horitzó de vida que flueix,
incessant, incansable,
de blat tendre onejant
contra els límits del cel.
A les mans duus
el nom de tots els dies,
l'esforç de fer anar l'eina,
la cura del ramat.
Guardes als llavis
el tast del pa
i el préssec saborós.
Aquest capvespre té una pell
que regalima una llum llisa.
La terra, fèrtil,
germina i creix.
Carles Duarte. S'acosta el mar, 2010
|
29 d’abril 2014
El pomeró florit
 |
Les noies d'alentorn
del sol a la sortida
van a herbejar lo blat,
lo blat de la cormina,
lo bec ple de cançons,
lo cor ple d'alegria.
Veient vermellejar
l'encesa barretina,
com rosa d'un roser
dins la verdor florida,
en vol ajogassat
rotllen la soca ombrívola,
i es posen a voltar
amb ran refiladissa:
Lo Pomeró florit,
la roseta esbandida.
Dolça era la cançó
mes la tornada trista,
de les que fan plorar
a qui la terra estima;
semblava un dolç sospir
del mes d'abril que expira,
lo Déu vos guard del maig,
de Pasqua la somrisa,
un cant de rossinyols
que de millors n'esquiva,
los cants de serafí
que cel amunt me criden.
Mes lo gentil estol
refila que refila:
Lo Pomeró florit,
la roseta esbandida.
Del somni al despertar
que ma ànima adormia,
sento cruixir lo tronc
que em feia de cadira.
M'agafo al gerd brancam
arreu, arreu se'm vincla,
arreu arreu se romp
en bella trencadissa.
I caic branques avall
rodant des de la cima
de la sardana al mig,
mes ai! com sense vida,
quan més suau que mai
la refilada espigna:
Lo Pomeró florit,
la roseta esbandida.
Jacint Verdaguer. La pomerola, Primavera, 2013
|
15 de maig 2012
La darrera fruita
Jo t'am, rosada, cerva tardana
tu qui madures dins l'ampla cuina
a ramells o garlandes penjada
on no arriba amb els dits la mainada.
Fruita que porta de tots els arbres
el mas tardívol, petita i última,
mai no et manca un pagès qui te culla
pensatiu al tombar de la fulla.
Tu mentre udolen del vent les ratxes
als nins recordes qui, porta closa
fan remor, com al buc les abelles,
del bon Juny les cireres vermelles.
Bona, mes aspra, i, com la verge
qui a la materna calor s'educa,
tu l'estimes, la casa tranquil·la
amb la flama a la llar qui s'enfila.
Madures lenta com la donzella
que és separada dels seus un dia
per quelcun qui després ha gustada
de son cor una mel ignorada.
Giovanni Pascoli, dins,
De Leopardi a Ungaretti. 2001
Traducció de Maria Antònia Salvà
De Leopardi a Ungaretti. 2001
Traducció de Maria Antònia Salvà
27 de novembre 2011
Al roserar
 |
| Pues i flors té el roserar; ¿Cal que respir o que em defensi? -¿Qui, per les roses, en silenci no es deixaria esgarrinxar? |
Maria Antònia Salvà. Lluneta de pagès, 1952
Subscriure's a:
Missatges (Atom)