Quan aquieto la ment

Quan aquieto la ment,
l'ocell em parla, la roca em parla, l'arbre em parla...

El pessigolleig a l'estómac
com a presagi del fulgor.

El remoreig abstracte
em basteix una llar.

El bosc m'empara.

De: L'empara.

Marta Coll Autet. Niu de dols. 2025. P. 59

Baladeta

              va,tu,leggera e piana

En la nit, en silenci,
llegeixes un full no escrit:
per on heu desaparegut
vosaltres, hores embruixades

En la nit, en silenci,
recollit com abans de la història,
on el rastre de l'esperit val tant
com una pedra santa i antiga -

oh tots els que heu viscut
no demane al vostre cos
ni als vostres ossos on són ara
ja no basteixen ni sostenen res

només pregunte on és allò
que incitava a viure
la cendra que es regirava
en focs encesos fa molt temps

hi ha un fil que condueix
del primer fins a tu
on és aquest indret
en què hom s'uneix amb la cendra

oh pensaments pronunciats en va
oh cors crucificats en va

és preciosa la teranyina sota la rosada
arran del camí per on vaig
a l'alba

Nikica Petrak, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020. Núm. 115. P. 76-77

Cianur

Oh quin despit, oh quin immens furor
sento pel buit de què vas fer-me hereva!
L'altre tu, mort, m'indigna i em subleva
perquè fingeix no veure el meu enyor.

Oh quin turment, quin vendaval sonor
aquesta guerra amb la mudesa teva,
camp de batalla que no coneix treva
on el record es bat amb el rancor!

La pau, inabastable, va allunyant-se.
Ni tu, callat, ni jo, sense esperança,
podem bastir cap ombra de futur.

Reservaré —enmig de tots els versos—
en un calaix, entre papers dispersos,
com escriví Vinyoli, el cianur.




Carme Guasch

Es troba en el llibre:

Poemes de capçalera. 2016

Edició de Miquel Pujadó.

Manobre

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l'espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l'edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l'origen;
qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral
d'impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!


Joan Vinyoli dins,

Poemes de capçalera, 2016
Ed.: Miquel Pujadó

Art

Treballes amb les hores que has perdut,
amb fulgors inservibles i moments de rebuig,
tan sols amb l'esperança de reviure
objectes menyspreats pel comú dels records.
Aquest indòcil món 
arreu et va encerclant, emmudint foscament
o parlant amb l'oblit de les paraules.
Reticent, et percaça
tot allò que et defuig, ferint silencis
que semblaven eterns
o descobrint que no hi ha verbs passats
sinó obstinadament presents. Amb certs objectes,
presagis i temors, has bastit una veu.
Ara caldrà que els altres en diguin art, d'això.




Lluís Calvo. La llunyania. 1993

Amb mots trobats

Amb mots trobats

basteixo a poc a poc

una fràgil, efímera casa

de parets transparents.

Poemes que algú, potser

                                       habitarà un dia.

Antoni Clapés. Arbre que s'allunyà. 2017

Pròleg de Marc Romera.

També és al llibre:

Un instant que perdura : fragments de vida i obra d'Antoni Clapés. 2024

No puc

No puc, Rafel, guardar semblança amb mi
mateix, ni estendre prèdica sincera
de la llei meva ni del meu costum,
des del moment que m'ha estat exigida
la tasca estrènua de transfigurar
el meu paisatge en un altre d'impropi.
Ans al contrari, hauré de trobar el goig
en la renúncia a certa convenció
d'aproximar una fe al meu sol llinatge,
car de la casta de l'home en fa mofa
el sentiment. I d'aquesta premissa
nova en diré aura, perquè m'ornamenta
tot el contorn d'una idea magnífica,
d'història arcana, que és la d'estimar,
i que impel·leix a seguir el seu dictat
amb una empenta de dubte i de regne,
en sincretisme estrany d'anhel i essència.
Mes tu, Rafel, no creguis tots els tòpics:
l'enamorat pot ésser un miserable,
un malastruc o un molt perfecte estòlid.
Però això sí: l'enamorat, a força
d'assedegar-se i d'assaciar-se, a força
de fer distància del seu cos per l'altre,
o encara a força de malvendre els anys,
l'enamorat, dic, basteix sempre vida.




Sebastià Alzamora. Rafel. 1994

Pròleg de Miquel Àngel Riera i Nadal.

Premi Salvador Espriu per a poetes joves 1993

Direm la veritat, sense repòs...

Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.



Salvador Espriu

Es troba en el libre:

Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015

Edició de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.

Pont del nord

Hi ha un abans i un després,
una esquerda en el temps,
l'ansietat amara els senys.
Òrfena, l'ànima s'esvaeix,
no queda cap joia al cor.

Els colors empal·lideixen,
el món muda al gris.
L'abisme t'intimida.

No veus com el pont es basteix
ni sents com algú et crida,
fins que se t'acosta, t'agafa la mà
i t'acompanya per travessar
el llarg pont del nord.

Aquí estàs entre iguals,
ells encenen la teva llum,
abrandes el caliu de la llar.
No deixis passar l'hora màgica
i atia la flama del sud.



Marieke Maerevoet


Es troba en el llibre:

Un pont de versos. 2017. P.79

Il·lustració de Mercè Espiell.

Pròleg de la traductora: Rosa Tirado.

Traduccions: Rosa Tirado, Laia Fàbregas, Salvador Riera i Marieke Maerevoet.

 

Jo conec

Jo conec els teus interrogants

i les teves respostes.

Sé que bastiràs paraules

de les meves lletres perdudes.

La immòbil sorpresa.

Manuel Nadal. Poesia completa. 1998

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

                                                         Llibre Quart, 1939




Màrius Torres

Es troba en el llibre:

Tres poetes simbolistes. 1986

A cura de Dolors Sistac i Josep Borrell.

Temps de blau

Bastint

une poésie sans frontières

sensibilitat   i   democràcia 

al cor dels dies que vindran

creant   conreant  elevant

sauvegardant des  poètes 

 et livres

ciutat  d'aigua  dolça

temps  blau de creativitat.

Poesia inèdita (actualitzada el 6 de juny de 2026)

Teresa Grau Ros

La meua casa

    A Isabel, intemporalment 

La meua casa és la casa de la música
La música sosté tot el seu firmament
És la rosa i l'espiga i ens agrupa i dispersa
Després constituïm l'estament de la festa

Fem que totes les cases siguen cases de música
Siguen música i biga i cadira i dinar
Agafareu la música com uns grapats d'argila
Bastireu edificis centrals per a la música

Oh vida per parelles Oh vida tota rams
Oh l'estrella amarada que et regalima al front
Et recorre una fúria tota la calavera

Monuments de la música! Torna la moixeranga
El mocador del vals i la sina florida
Ulls esgarrats de música amb una ala al seu fons!



Vicent Andrés Estellés, dins,

Odes temporals ; La casa de la música vora el mar. 1988

Llibre de ciutats

Ni tu tens un palau ni jo una vall
on punxar-me amb la teva rosa blava.
Perquè sols un intent de claredat
i unes humils, esteses mans ofertes
a les íntimes veus que ens fan el món,
poden parlar amb encant de la grandesa.
Te'n recordes? Els llibres rellegits
en capvespres caient amb purs missatges...
L'amor, com una sola soledat,
protegint-nos el goig, la pau, la cambra,
de la plural perplexitat del buit.
I digues quant se'ns han obert les places,
els carrers que han vist créixer els nostres anys,
els edificis que ens han pres la mida.
Posa't, amor, el clar vestit del temps
i obre la porta que ens impulsa als rostres.
D'on hem vingut, on som, cap a on morim,
hi ha un llibre que parla de nosaltres:
els noms de les ciutats que ens han bastit.




Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Balada de la poesia

He bastit estructures d'edificis.

Estructures de ferro

que la gelada torna perilloses.

La vida ha anat quedant-se sota el fred

dels hiverns a les obres,

i jo m'he anat fent vell veient el sol

sortir a cops de martell rere les bigues.

Avui el veig sortir rere una altra estructura

que s'alça esvelta i nua, com si fos una dona

que he estimat sempre. Quan la toco,

gelada, em crema mentre continuo

el que mai no s'acaba: construir.

Joan Margarit

Poesia i càlcul d'estructures : lliçó inaugural del curs acadèmic 2010-2011

Barcelona, 27 de setembre de 2010, Universitat Pompeu Fabra, 2010

Nova Cançó

El risc d'obrir camins,

el so de trencar esquemes.

Un munt d'actes de cor,

intèrprets d'una terra,

inspiració i romanços.

Peces fornides i suaus

bastint la raó del poble,

d'escollir raimon capacitat

serrat uc entesos llach

notable sisa creativitat

rossell progrés traginada

brillants bonets al tall

ovidi toti dignitat majoral

motta feliu tete espinàs i

xesco, lladó i veus vitals.

Que no us sàpiga greu,

algú ho havia de dir

la democràtica revolució

continua.

Poesia inèdita.

Teresa Grau Ros