Ser un ratolí de biblioteca

Esdevinc petit i silenciós.
M'entaforo allà. al meu racó,
entre llibres de roba i cartró,
i un coixí lila i esponjós.

Romandré immòbil i neguitós
fins que desfili el darrer nadó.
Sé del cert que, de nit, en la foscor,
a la biblioteca, hi ha sarau gros.

Hi són tots els meus amics: Jim Botó,
Nana Bunilda i Celestina,
Trencanous, Pippi i en Rovelló.

La Mary Poppins, la Clementina,
l'Elmer, els contes de mel i cotó,
els Mumin, Xola i Ottolina.

Hi haurà viatges en coet i camió,
tràngols al bosc i a Cotxinxina,
confidències, jocs i acció.

Tocar el cel amb els dits. 2020

Text de Pep Molist.
Il·lustracions de Christian Inaraja.

Cançó de cargol

Do re mi fa sol

Soc Pol, un cargol.
I us vull dir uns mots.

Avui porto dol.
Tinc trencat el cor.

M'he quedat tot sol.
I els altres cargols?

Rondaven pel bosc
però, ara, s'han fos.

Per què, quan, com?
Per a no acabar xops

si sentim un tro
busquem un bon lloc:

a sota les cols,
dins d'un gran, gros tronc,

darrere un matoll,
enmig de les flors,

o a sobre d'un jonc.
Tot recer és bo.

Portem sempre a coll
a sobre del llom

llit, roba, llençols,
vaixella i xarops.

Per a no perdre el nord
deixem lluents solcs.

Si la pluja dorm
sortiu a fer un tomb.

I ens crideu: «Cargols:
sortiu, bons xicots»

No aixequem el vol.
Anem a poc a poc.

Ens hisseu pel coll,
i ens sobrevé un xoc.

Tenim molta por.
On ens porteu, on?

Molts anem al forn,
o joguines som.

I si això ho feu molts
ens veurem al zoo.

Sol fa mi re do.

M. José Orobitg i Della. Esqueixada de versos, 2004

Il.: Christian Inaraja

La llegenda de la síndria

Conten que fa anys i panys,
 als jardins d'un gran palau,
     un rei plantava melons
tots ells amb pell de gripau.

Va passar que la princesa
    no tenia pretendens
   i si un d'ells s'acostava
li ensenyava (grrrr!) les dents.

    El bon rei s'amoïnava:
—Jo no vull que estigui sola...
   I plantant els seus melons
   del tema en feia una bola.

La princesa el temps passava
      entre les plantacions
    de pomeres, cols i raves,
    però sobretot de melons.

     Els cantava melodies
     i els netejava les pells.
     Fins i tot el rei ho deia:
—Guaita quins melons més bells!

   Però un dia la princesa
va entrar en enamorament.
  Se li van pintar les galtes:
—Quin meló tan contundent!

   La fruita era grandiosa.
     Mutació de la natura.
   La princesa que l'agafa
i fa un bes amb molta cura.

  Va ser fruit d'aquell amor
que el meló es tornà vermell
    amb una polpa sucosa
      i una finíssima pell.

Quan fou temps de la collita
  la princesa en va fer talls
tots formant amples somriures
      lluminosos com vitralls.



Núria Albertí. Amanida de poemes. 2008

Il·lustracions: Christian Inaraja.

Plantes d'escola

A la meva escola

hi ha un munt de plantes

i en sents les converses 

si no les espantes.

La que està al portal

sempre veu els grans.

Coneix mares, nens

i també germans.

A la biblioteca,

sota els fluorescents,

un cactus explica

els seus pensaments.

S'envolta d'històries

lluny de la claror

perquè ell viu només

d'imaginació.

La que està a la cuina

pateix sobrepès.

Dolça i amistosa

duu un fullatge espès.

Les que estan al pati

conten acudits,

punxen les pilotes

i miren partits.

Però les grans palmeres

parlen amb el vent

i compten estrelles

en el firmament.

Núria Albertí. Amanida de poemes. 2008

Il·lustracions: Christian Inaraja.