Existència

El temps té neguits, escaires i enganys.
I tu —lector— l'instint
que avança entre palps, bulbs i precs.

Tan cec com l'animal,
poderós en voluntat.

M'importa la llum
perquè m'importa la vida.

Esteve Plantada. Troncal. 2020

Epíleg de Jordi Marrugat

Moviment

No em podia imaginar
que em trucaria un ocell
i em diria
que volem plegats per aquest món.

I encara que jo sense ales
i ell sense rostre humà
llegim en comú el moviment.

La lectura de l'existència.

Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004

Pròleg, selecció i traducció del polonès de Josep-Antoni Ysern.

Romanç del cavaller Sant Jordi

La foscor era sota les parpelles closes.
Aquesta és la foscor dels ulls.
L'altra, la immensa,
era veïna de la clarícia.
El cavaller va obrir camí en el nu,
en l'espadat de l'existència;
va fer-se pas en un bosc sense ocells, ni aire;
sentia el plor de la rosa.
I ho va escriure.
I la nació va saber que hi havia hagut
nit en el terra humit,
camp fèrtil, avui, que el sol il·lumina.

Teresa Costa-Gramunt. L'any de l'estrella. 2021

Il·lustracions d'Adelaida Murillo

Pròleg d'Oriol Pi de Cabanyes

Ars poètica

 Per a alguns l'existència dels poetes (faig servir la paraula en un sentit
ben ampli, el que va de Charlot al meu net) és un descans, com si ells
fossin la garantia que encara hi hagués una petita salvació per a nosaltres.

 Però els poetes no garanteixen res, ni tan sols saben si el que fan té
algun valor, com pel que sembla tenen les accions societàries, els immobles
i algunes esglésies.

 Per a altres els poetes són tan innecessaris com el llatí o la filosofia kantiana;
el món, diuen, aniria millor sense ells, sense el seu sentimentalisme
egocèntric i miop, sense la seva irracional evanescència.

 Però els poetes vertaders habiten en un món que no és el d'aquestes gents.
I això desorienta, això trenca esquemes, això empipa. I d'això es tracta.

 Senyors: no llegir poemes és un abús de poder.

Breu i contundent discurs llegit per Felicitat en el transcurs de l'homenatge
que li fou tributat pel Casal català de Vilnius.

Poemes de Felicitat Escrivà. 2020

Per la xafogor a la font

                             A l'hostessa més estimada de Živogošće

Es retirà totalment, amb el pas dels segles, l'aigua de la font,
obrint un altre camí, desviant el curs de la llera.
Ara són les noces de l'aigua amb el mar a la fondària,
sota la grava borbolla el doll, que acull el blau.

La inscripció de la roca és poc més que lletra il·legible,
molts d'aquests versos els han corromput el sol i la sal.
Salut, tanmateix, oh Nimfa de la font, que oculta estàs
sota l'ombra del penyal grisenc, en la foscor del seu abisme.
El patró Licinià volgué de tu que fores cèlebre,
Pelàgia et regalà una cançó, penyora d'esposalles.
Mentre recorde ara la teua frescor perenne 
voldria seguir el temps, acompanyar-ne els daltabaixos,
però encara més amb el fràgil rastre el paper,
voldria dur-lo allà on la dura pedra perd el poder,
i així amb aquest text que corre, potser amb poca fluïdesa,
agrair el privilegi de l'instant de la nostra existència.

Tonko Maroević, dins,

Reduccions : revista de poesia. Núm. 115, primavera-estiu 2020. P. 88-89

Traducció de Pau Sanchis

Manobre

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l'espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l'edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l'origen;
qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral
d'impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!


Joan Vinyoli dins,

Poemes de capçalera, 2016
Ed.: Miquel Pujadó

A L'HABITACIÓ DE PAVESE

Els rajos de sol impregnen
la plaça de Carlo Felice,
molt a prop del passadís
que travessen les ombres.

Encara hi viu l'esperit 
dels terrors de cada vespre,
de la ploma encara humida
que descarrega tempestes.

La veu ressona, profunda,
en les boires de l'angoixa,
en un món en decadència
saturat de corbs i dubtes.

Un llit i una taula
atrotinats per la vida
són les restes de la guerra
que lliurava l'existència.

Puc comprendre el que senties
en la foscor de la cambra,
solitud durant la vida,
il·lusions que s'esvaeixen.

Prenc el teu guant de vellut
per refermar la meva lluita.
Prenc el teu alè que expirava,
per alterar més consciències.

Lluitaré per tu, esperit turmentat,
i per tots els vençuts de la terra,
per canviar el curs de les coses,
per un món nou sense ombres.




Jordi Tena i Galindo. Reviu la flama, 2013 

Catarsi urbana

Manllevaré la pols d'una ombra,
la trama subtil d'una duna,
i en no poder arribar més lluny
inventaré el corc per als dies
que m'han arnat la boira d'illa.
(Dels Nou poemes Nonats, anònim)

En urbanes artèries
curulles de quitrà i ferralla,
l'eremita desfà atzucacs,
plantat a l'àgora on tanta heura
dissol l'equilibri dels murs
segellats i enganyosos.
La seva veu és tot un clam,
l'udol d'un vell llop sota el cel
ennuvolat d'una planura
de gel inabastable:
ーNingú ja no creix als carrers
en el moment confós
de la ciutat mediterrània.
Els solitaris guaiten rera
els finestrals, on les parets
isolen sense treva,
mentre ciutat recull
els nòmades que porten foc
colgat al cor de l'existència.
ーFenc, foc i fum en el record
dels dies d'illa.



Antoni Sbert. De l'oasi dels ulls, 1994

La primera poetessa

                  A Gloria Fuertes

Sense consciència plena

de les coïssors de la vida,

davant nostre teníem

aquella dona:

la primera poetessa.

Ella mostrava un camí

per a tots desconegut.

Parlava de l'amiga Tenta

i del cuc sa

que no tossia.

Dona sola, amb veu rugosa,

que ens regalava somriures,

feta amb el temps

a les buidors ancestrals.

Havia pres el sender

que va donar-li la força

per mantenir els peus en terra

i proclamar-se, solemne,

dona senzilla i propera.

Amb el temps vaig adonar-me

que aquell camí que mostrava

era un refugi perfecte

per acostar-se a la vida

des d'una visió objectiva

per a la pròpia existència.

Aquell tro que vaig percebre

amb els ulls físics del cos

ara esdevé menys matèria

i pren un sentit immortal.

Uns altres ulls que naixien

em permetien entendre

imatges que s'amagaven

més enllà del que es percep.

De poeta a poetessa,

connexió invisible:

en aquell temps tan lluny

i ara tan a prop.

Jordi Tena i Galindo. Reviu la flama. 2013

Llegeix i aprofita

Llegeix i aprofita, observa i imita,

reflexiona i treballa, i ocupa't

del bé: conrea el teu tros d'existència

suant per als altres: fes-ho amb el seny!

Per tu hi ha llavor que arrela en la terra,

fruiter que remunta els marges del sol,

serena que arrauja el pit i l'esquena

i omple la vista amb miratges blavencs.

Anònim miracle encercla la vida:

calma sencera de viure sencer!

De: Noli me tangere, III, p. 32

Miquel Figueras i Vallès. L'escaire d'or. 1992

Pròleg: Pere Sànchez i Ferré

Només puc alegrar-me'n

Que no facis del capvespre el teu repòs

ni de la nit la teva existència.

Que no et miris en espills de silenci

ni amiguis amb vetustes solituds.

Que t'allunyis del vent enclotat

en herbosos torrentols i de pròdigs

aiguamolls en facis clam i encert.

Només puc alegrar-me'n.

En imatges de mar oberta, tu fresqueges.

Sola, i amb traç segur, al teu coratge

vespregen naus i alcoves.

A Meritxell Fiter, qui de l'amistat en fa motiu de vida.

Joan Fortuny. El gest de l'alba. 1992

Última mar

                        Heard melodies are sweet but those unheard
                        Are sweeter
                                                                        John Keats


Així com Déu no hi és
i tanmateix ens sap
i potser ens odia
o ens consent,
així m'arribes tu,
i la teua existència
es mescla amb el meu mite
i el teu silenci amb colga
i en ell em diluesc
fins a la sacietat, fins a l'oblit.
I ací romanem junts, junts,
Eixa estranya paraula que ens acull
perquè ens confon en tu, perquè en tu ens viu.


L'instant etern.

Enric Sòria. Antologia poètica. 2007

Som hereus d'una existència

Som hereus d'una existència
que ens ha fet creure en déus desemparats
i monstres que no existeixen.




Clara Fontanet Abrines, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008

Descobrir la vida

Creus té la gosadia de reivindicar les emocions significatives,
desinteressades i subtils, que tenen un paper absolutament
bàsic a les nostres vides. En primer lloc, són el ciment que
ajuda a unir els fragments de la nostra existència. En segon
lloc, són l'element que humanitza la nostra raó i la nostra
consciència moral. En tercer lloc, les emocions ens treuen
del clos tancat del nostre ego i construeixen els ponts que
ens vinculen amb el món que ens envolta.


Fragment.



D. Sam Abrams

Sant Cugat del Vallès, tardor del 2005, dins el llibre:



Ricard Creus. Cada dia un dia. 2006

El misteri

Qui ve a cuidar el jardí
de la torre tapiada?
Qui encén un foc a l'era
del mas abandonat?
Què ens vol assenyalar
l'escala que aboca
a la piscina buida?
Només els rat-penats,
obscurs en el seu cau,
proclamen el secret
de l'existència viva.
Qui pogués, ah, però,
desxifrar-ne el llenguatge?



Ramon Farrés. El present constant. 2009

Amistat

Una rosa de pètals daurats
ha travessat la por de la llunyania
que hi ha entre la seva existència vegetal
i la sang de la meva existència,
per poder ser amiga del meu cor.
Rosa silenciosa com el vellut
nodriment de la meva ànima,
juntes compondrem poemes
en el palau de mirra
del cor del no-res,
juntes somiarem.
Una rosa de pètals daurats
eixuga la meva llàgrima.



Zelda,  De Temps lliure.

Traducció de Roser Lluch Oms.


dins el llibre de poesia:

Montserrat Manent. Camí de Petra. 2000