Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 de juliol de 2009

Brasília

És que vindran,
aquesta gent de tors d'acer,
conca d'ulls i colzes alats,

masses a l'espera

del núvol que els doni expressió,
aquesta gent superba!

I el meu infant un clau

que endinsen, endinsen.
Xiscla en el seu greix,

ossos que furguen distàncies.

I jo, gairebé extinta,
les tres dents que li surten

arran del meu polze.

I l'estrella,
la vella història.

En el camí trobo bens i carretes,

terra roja, sang de mare.
Oh vosaltres que mengeu

gent com raigs de llum, deixeu-lo,

aquest únic
mirall estalvi, irredempt

per l'anihilació del colom,

la glòria,
el poder, la glòria.



Sylvia Plath. Arbres d'hivern, 1985 

Tr.: Montserrat Abelló
Pr.: Marta Pessarrodona

Et cobrim, rostre dolç

Et cobrim, rostre dolç
no pas cansats de tu. Ets tu qui sents fatiga
de nosaltres. Recorda,
mentre te'n vas, que t'hem anat seguint
fins que ja no et fixaves en nosaltres,
i amb recança, llavors, ens hem girat,
com per cridar-te, més d'una vegada,

i ens hem blasmat d'aquell amor mesquí
que t'oferíem. Ara
te'n donaríem cent vegades més,
oh dolça, si tornaves.



Emily Dickinson. Poemes d'Emily Dickinson : selecció, 1979 

30 de juliol de 2009

Quimera

Guaita!
on la marieta de llum
sobrefila pètals de somni.
Dóna'm la mà!
brodarem les rutes regades amb canyamel
pel brum dels estels
ara que no vull pas comprendre
la teua no presència.


Josep Ballester (Oasi, 1989)

27 de juliol de 2009

Aquest país,

de tant de temps de no ser-ho,
ja no sap ser país.

Aquest poble,
que mai no ho ha estat,
no comprén, desconeix les estratègies.

Aquest camí,
tan greument aixafat,
sens dubte no té tornada.

Aquesta vida,
contínuament devaluada,
quasi es pot dir mort.


Vicent Nàcher Ferrero (21 poetes del XXI) (la sang dels dies de Vicent Nàcher 1998)

26 de juliol de 2009

minimàximes 2

Avancem amb el català
Em volen fer mal
a la plenitud dels anys;
és com si escopissin
la lluna.


Mireia Xapel·li. Crisàlide, 1996

Poema per a una nena que ja ha nascut

Far damunt la mar


El dia que vas néixer, els obrers de la felicitat


s'escalfaven les mans davant del foc encès


amb el llumí de la teva vida.


Nit rere nit m'embadaleixo amb el sol del teu alè

com amb la llum del far el mariner mig esqueixat

per les dents de la mar.



Ronny Someck. En paper de vidre, 2000

23 de juliol de 2009

Abans d'un lloc hi ha el seu nom. I encara


Abans d'un lloc hi ha el seu nom. I encara

el viatge fins arribar-hi, que és un altre lloc

més discontinu i innominable.

Me'n recordo

del verd quadriculat dels turons,
del sol entretingut per les teulades a la llunyania,
dels ramats empentant-se per les senderes,
d'un gosset que es va aventurar al camí.

Anàvem o veníem?


Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr. Antoni Xumet Rosselló

21 de juliol de 2009

Mixeta



Ahir la vaig descobrir enfilada
a la reixa de la finestra que
dóna a la terrassa. Mig bruixota,
observava encisada la lluna.
Ara, com si endevinés que
escric sobre ella, ha pujat
damunt la taula i amb la
poteta sobre els mots em
llepa la mà. Em felicita.
Es cargola a la falda i
deixa que vagi fent.
La mixeta és màgica,
negra, suau i immortal.


Teresa Grau Ros

Qüestió irresoluble

No serà un article,
ni un assaig, ni una tesi,
que ens dirà
què hi viu, dins del poema.
Tan sols un altre poema
podria revelar-ho.
Però s'hi nega.
Fóra com delatar un amic
i suïcidar-se.



Cèlia Sànchez-Mústich. Taques, 1997
Pròleg: Màrius Sampere


Que vibri l'arc

Que vibri l'arc que tensa cada mot / i cada gest i cada sentiment; M. Martí i Pol
A Fina R. Palau



Que vibri l'arc que tensa cada mot,

que sigui el nostre camí com una fletxa
apuntant a l'univers de les idees
i puguem arribar a la diana
de totes les coses.

Que la defallença

no deixi mut l'arc
sense destí del nostre camí,
perquè un dia vàrem perdre la poma
del paradís, la diana dels nostres somnis.

Que vibri cada gest i cada sentiment,

donant forma a les branques dels anys
perquè no es perdi cap mot,
ni es trenqui la fletxa i arribi a la diana,
llunyana, que ara pots veure de nou.



Assumpció Forcada i Florensa. Germinació, 2000


20 de juliol de 2009

Aquest amor teu que és el meu orgull


Aquest amor teu que és el meu orgull
quan des del cor em puja fins al front,
em corona d'un robí tan encès
que fa públic el meu tresor ocult.
Aquest amor, que és tot el meu valor,
no existiria si no me n'haguessis
donat exemple i m'ho haguessis fet veure
aquell primer cop que ens vam mirar als ulls
i l'amor evocà amor. Així doncs,
no puc dir que l'amor és cosa meva:
la teva ànima em salvà, trista i pàl·lida
i m'has entronitzat en setial d'or,
i el meu amor (hem de ser humils, oh ànima!)
és per tu i prou, l'únic amor que tinc.



Elizabeth Barrett Browning. Sonets del portuguès, 2006

19 de juliol de 2009

Memòria

Totes les nostres idees beuen dels records.
Anem creant i, creant, recordem el creat.
De què ens val, doncs, la memòria?




Vicent Penya. Sense un punt de record, 1961

18 de juliol de 2009

Dona


La teva carn nua,
caminal del goig!
A la nit, trobàvem
la lluna als llençols,
i un manat d'espígol,
al pentinador.
Alenada tèbia,
nit de juliol!
Àgils dits teixien
corones d'amor
-gallardets de festa,
entre cos i cos.
No volíem vànova,
ni lleu cobertor...
Llit de negra fusta,
i un combat molt dolç.



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990


Lloll


Són paroles i miaus,
la teva vie en rose?
Si la iaia t’il·lumina,
l’olor de fonoll t’inspira.

Veu multivalenta,
ens acaricies l’ànima.
I ens brindes un drama
d’exquisida criança.

La Vanessa t’enregrava,
mentre la pubilleta estudia.
La nena escolta i s’espavila
i la sala s’omple dia rere dia.

Sòbria, de gentil bagatge,
amb humor d’alt nivell
ens desvetlles somriures
i ens fas un bon jazzatge.


Teresa Grau Ros


17 de juliol de 2009

Vivim entre marges

Vivim entre marges
com les paraules
dins les blanques pàgines d'un llibre,
atapeïdes, ordenades
des que foren escrites.
Inexorablement fixades ahir.

Per ara restaré sotmesa;
però això ja fou
i el present se'ns escapa.

Tot va quedant fixat
com en un gran llibre mal escrit.
A banda i banda els marges
que el costum ens imposa
i al mig nosaltres
i les nostres paraules.


Montserrat AbellóAl cor de les paraules, 2002

15 de juliol de 2009

Fins que una tarda qualsevol,

Llibres que hem llegit
Fins que una tarda qualsevol,
a l'hora de tancar, vingui la bibliotecària
i em retorni a la prestatgeria on pertanyo,
al lloc precís d'on algú em va agafar un bon dia,
vés a saber per què, potser per aprendre
a traduir la tristesa a un altre idioma,
potser per estimar-me com s'estima un llibre,
és a dir, per sempre. No, per sempre no.
Només fins que una tarda qualsevol,
a l'hora de tancar, vingui la mort
i em retorni a la prestatgeria on pertanyo,
al lloc precís d'on algú em va fer néixer
un bon dia, vés a saber per què.

Gemma Gorga. Llibre dels minuts, 2006

14 de juliol de 2009

Tu

Ets un adjectiu inèdit
que temptejo amb veu trencada
i dèficit de destresa.
Tens el to rosat
dels somnis que s'escapen,

teus els ulls del poema
més bonic del món.


Laura Gonzàlez Ortensi (Preludis de silenci, 2009)

13 de juliol de 2009

Oh llum callada, tu, dolcesa,

t'alces des del teló buit
de les naus industrials,
llanterna de les fades,
mirall de pedra immòbil.
Quin llarg camí per retrobar-te:
la vida! I ara aquí, cansat,
contemplo resplendir les nostres misèries
gràcies a tu, arcana i pura pau del pleniluni,
que guies els esperits sobirans...


Dino Buzzati (Seixanta contes, 2009) (trad.: Joaquim Gestí) (poema dins el conte núm. 48, "Estava prohibida", la poesia)

11 de juliol de 2009

Els amics

Torá (II)

Passejant per la plaça on jugàrem d'infants
he tornat a veure, de bell nou, els amics
que deixàrem pel camí de la vida.
Si parlaren els capitells del jardí dirien
com el temps ens refreda les emocions
i que les coses no són tal i com imaginàvem.

I si us dic que Baudelaire fou un gran poeta,
o que arriba un moment en el qual optem
i tota resta davant o darrere, en un punt
irrecuperable i pansit, en un estat letàrgic.

Però ara pense en la gent que sojorna
entre els pins, amb l'ampolla de vi i el gest
bastant desquiciat, com si hagués trobat
finalment una espècie d'amistat a distància,
un sentiment que servirà per recórrer
totes les circumstàncies més recòndites
de la vida, tots els misteris de la indigència.

Passejant per la plaça on jugàrem d'infants
he tornat a veure, de bell nou, els amics
que deixàrem pel camí de la vida.


Antoni Gómez. Sarajevo, 1996

10 de juliol de 2009

Núvols i onades

Mare, els qui viuen als núvols em criden:
"Juguem des que ens despertem fins que s'acaba el dia.
Juguem amb l'alba daurada, juguem amb la lluna d'argent!"
Jo pregunto: "I com podria pujar fins a vosaltres?"
Em responen: "Vine al terme de la terra,
aixeca les mans i seràs emmenat als núvols!"
"La mare m'espera a la llar", dic jo;
"Com puc venir i deixar-la?"
Aleshores ells somriuen i s'allunyen surant.
Però jo sé un joc més bonic que aquest, mare.
Jo seré el núvol i tu la lluna.
Et cobriré amb totes dues mans,
i la teulada de la nostra casa serà el cel blau..

Obra selecta de Tagore, 1975; Trad. Maria de Quadras

7 de juliol de 2009

És l'estiu i ja fa fosca.

Són diverses les remors
que m'arriben sempre tènues.
Les famílies al fons
es restauren sense bregues,
parlen, miren al racó.
Les falcies ja s'amaguen
No travessa l'oratjol
el nansú de les cortines.



Miquel Bauçà. Obra poètica : 1959-1983, 2007

6 de juliol de 2009

Les roses d'Isfahan

Damascus Rose
Les roses d'Isfahan, o de l'Eufrat
els lliris salvatges que creixien a les ribes.
Els jardins d'olor a Mossul, i a Damasc
l'esclat dels gessamins. Les flors de mirra del Sudan,
i a Khartum els dos grans afluents del Nil
arribant-se l'un a l'altre
com set i aigua, vaixell i port,
desig i cos.

No et conformis amb els geranis d'un test a la finestra.



Manuel Forcano. Corint, 2000

Els versos meus on aniran?

Us deixaré-adéu, adéu-cansada. [Clementina Arderiu. Els versos meus on aniran?]



Els versos meus on aniran?
Els he parit amb dolor i plaer
com a fills.
Els he alletat de realitat i somnis,
i els he vist jugar amb les lletres
al joc de la ciència.

Han escoltat el plany de les guerres,
han sentit el foc de l'amor,
els he escrit en les fulles
de l'arbre de la vida.
Els he educat amb respecte
i amor per la llibertat.

Els he donat la nostra llengua
i els he obert fronteres.
Els he deixat arrelats a la terra,
dissolts dins de l'aigua,
en la veu del vent,
en tu que em llegeixes.

Els meus versos on aniran?


Assumpció Forcada i Florensa. Germinació, 2000

Veles e vents

Veles e vents han mos desigs complir,
ffahent camins duptosos per la mar.
Mestre y ponent contra d'ells veig armar;
xaloch, levant los deuen subvenir
ab lurs amichs lo grech e lo migjorn,
ffent humils prechs al vent tramuntanal
qu.en son bufar los sia parcial
e que tots cinch complesquen mon retorn.

Bullirà .l mar com la caçola .n forn,

mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur hun punt al jorn;
grans e pochs peixs a recors correran
e cerquaran amaguatalls secrets:
fugint al mar, hon són nudrits e fets,
per gran remey en terra eixiran.

Amor, de vós yo.n sent més que no.n sé,

de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé.

Yo tem la mort per no sser-vos absent,

per què Amor per mort és anul·lats:
mas yo no creu que mon voler sobrats
pusqua esser per tal departiment.
Yo só gelós de vostr.escàs voler,
que, yo morint, no meta mi.n oblit;
sol est penssar me tol del món delit
-car nós vivint, no creu se pusqua fer- :

aprés ma mort, d'amar perdau poder,

e sia tots en ira convertit,
e, yo forçat d'aquest món ser exit,
tot lo meu mal serà vós no veher.

Amor, de vós yo.n sent més que no.n sé,

de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé.


Versió cantada per Raimon del poema d'Ausiàs Marc.


L'heura

En els ferros del balcó,
l'heura.
A les mans i en el record,
al mocador dels adéus,
l'heura.
Per dins la casa barrada,
al tapís, al guarda-roba,
a les tasses de cafè,
l'heura.
L'heura dins els ulls dels morts,
dins les llàgrimes dels morts,
estrenyent cada paraula,
florint per cada paraula.
L'heura, sempre l'heura
sobreeixint la paret, l'amor, el somni,
empaitant-me, assolint-me, ofegant-me,
l'heura.


4 de juliol de 2009

Moviment

No em podia imaginar
que em trucaria un ocell
i em diria
que volem plegats per aquest món.

I encara que jo sense ales
i ell sense rostre humà
llegim en comú el moviment.

La lectura de l'existència.


Ewa Lipska. Eixida d'emergència, 2004

Trad.: Josep-Antoni Ysern


1 de juliol de 2009

Li farem un sargit al temps

Li farem un sargit al temps
per tal que no s'escapi.
I de tant en tant li canviarem
el fil i el color,
i li cosirem un trau
amb un botó ben gran
perquè no se'l descordi
i agafi fred.


Elvira Roca-Sastre. Poemes, 1998