Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

24 de febrer 2013

La pau

Parlarem estrictament de flors
quan el meu paisatge ho vulgui.
Quan no ens calgui farcir
d'unes paraules les altres.
Llavors ens traurem els guants
i fressarem camí plegats,
sense que calgui conèixer-nos
per poder-nos respectar.




Ricard Creus. Cada dia un dia : obra poètica 1968-2003. 2006

Edició a cura de D. Sam Abrams i Ricard Creus.

NITYA YANG


No tinc cap estimada ni cap casa,
ni lloc no tinc on habitar.

Rainer Maria Rilke


Es fa fosc.
Potser m'agrada aquesta sensació,
la vida que comence,
el teatre kabuki,
els caps plens de papallones,
el blau elèctric,
els llums intermitents dels gratacels,
la pluja negra.
La ciutat em pot salvar.
Faré veure que no importa,
que no enyore el teu cor pervers,
que no tinc por de la victòria.



Raquel Casas i Agustí. La dona bilingüe, 2008

Escriure poesia

winter fence
Escriure poesia és un ofici solitari i laboriós que vol aïllament en l'instant 
de la creació i una receptivitat selectiva cap a les essències del món que 
ens envolta.A l'hora d'iniciar un poema el primer que necessit és un bon 
motiu, després... temps... i silenci.

(fragment, p. 67)

Aina Ferrer Torrens, dins, 13 x 3 poesia perifèrica, 2006.

Sento créixer la companyia

Sento créixer la companyia
en els meus poemes
que tu escrius
en llegir-los.



Benet Rossell, Antoni Clapés. Un sol punt. 2009

La nit és freda...

Agulles nevades 1
La nit és freda, silenciosa i clara;
tot dorm. La terra, el cel,
reposen en un somni d'agonia,
lo somni de l'hivern.

Com altres nits no canta, entre les heures
que escalen la paret,
l'aire en passar; avui ha emmudit l'aire,
i les heures també.

La lluna vigilant, la lluna sola,
parant-se enmig del cel,
me guaita fit a fit; i amb ses mirades,
serenes i esplendents,

Has sofert molt, me diu, jo ho sé de sobra;
però jo sé igualment
que, encara que poguessis, no voldries
deixar d'haver sofert lo que has sofert.






Apel·les Mestres, dins Poesia de la Renaixença, 1994


Café Laie

L'hivern són les paraules que em dius
sense cap fulla. I el fred de no saber
què contestar-te. És una aixeta oberta que no raja,
el silenci. Un sol tebi il·lumina el fons
de les tasses ja begudes.
I vindrà l'adeu
com el foc que dorm al cap d'un misto.




Premi flor natural dels jocs florals de Barcelona 2000


Manuel Forcano. Corint. 2000


23 de febrer 2013

Rondó


Giren per dins dels nostres somnis,
que són falsejaments de l'Altre,
de correnties de la vida.

Extraviats, som lliures.
D'amor unint-nos,
minaires
dels atzarosos temps.

Potser proclama,
en algun lloc dels aires,
l'atzur de la tendresa
la dama,
la dama dels verals del quars.


(Barcelona, gener)


Xavier Renau. Temps a través, 1993

S'obren les portes de la felicitat

Platja de la Barceloneta (Barcelona)
els núvols han baixat
i el vaixell blanc navega a soles
cap a una mar
desconeguda
el cel avui és més
ple d'estels
i la lluna ens espera
somrient
et vull, Natura
perquè en sent plena
del teu cant
dolç i blau
plena de la teua dansa
màgica i misteriosa
plena de la teua llum
que a vegades ens cega
i a vegades ens ompli de pau.


Susi Fernàndez i Sempere, dins,

Entranyes per a l'augur, 1980

20 de febrer 2013

Febrer

Al pas de les meves mans entre porcellanes
cristal·litzen flors rosades al teu ametller.
És aviat i jo ja en xuclaria la mel, i tu
simules que són gotes de rosada, que no són
cosa teva, ni meva, que t'han caigut del cel.




Ricard Creus. Cada dia un dia : obra poètica 1968-2003. 2006

Edició a cura de D. Sam Abrams i Ricard Creus.

Tanmateix

Tanmateix, es divulguen els sentits
per la galeria del plaer,
i commouen i transgiren rastres.

Em sorprèn, doncs, el miracle.




17 de febrer 2013

Lectura del cafè


Al fons de la tassa
la fressa dels dits
en l'herba,
fruita en saó,
secret l'amor en la calanca,
solatge de sols.


Ramon Guillem. Solatge de sols, 1999

Vers sobre llum

LECTORA A LA FINESTRA

... fixava la mirada, com un infant a una
papallona groga que vol agafar, al preciós petit pany
de paret. Així és com hauria hagut d'escriure, deia.
Marcel Proust

Belluguen les estrelles en les mans
que sostenen la carta. ¿D'on prové
el color repassat fins al detall
d'aquesta emoció que la finestra
emmiralla? ¿I el gest, esdevingut
comportament sentimental? ¿I els llavis,
que han segellat intencions terrestres?
És l'escena l'instant sotmès al símbol.
I si cosies o tocaves músiques
de corda ben temprada, ara sols
ets per mirar, dels ulls a l'escriptura,
l'enigma d'un petit paper verd-or.
On viu, discurs cromàtic de matèries,
la preciosa llum interior.



Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995

Estació central

Dues paraules es reconeixen d'extrem
a extrem del llenguatge, es fan signes, se somriuen
com antics amants que es retrobessin enmig
de l'andana. De vegades, un té la sort
d'estar en la cruïlla exacta de l'espai-temps
on s'esdevenen aquests miracles. Com ara,
per exemple, asseguda sobre la maleta,
amb un pardal a l'esquerra, tots tres callats,
amatents al prodigi,
l'instant en què el món
encaixa, els núvols s'ordenen, les flors accepten
el sí, i a les estacions interiors
tots els trens arriben a l'hora anunciada.




(Zoologischer Garten, Berlín)


Gemma Gorga. Instruments òptics. 2005

15 de febrer 2013

Des de Roses

costa brava

De matí en matinet, tot just la mar es llevava,
sortia del llençol net per rentar-se bé la cara,
i ara es voldrà pentinar; les sirenes, totes elles
amb pintes de corall blanc, la deixen lliure d'estrelles
i la immensa cabellera, feta d'escuma i argent,
lliris de lluna a la trena, cabells d'aigua transparent.
Avui vol un nou vestit, potser aquell de tons daurats
o el blanc amb puntes, tan fi, o el blau cel, ple de brodats.
Les sirenes ai!... li canten, cançons de bells mariners
perduts entre roques blanques, que no tornaran més
perquè els tenen ben lligats, entre els coralls i les xarxes.
Varen morir enamorats, somrient dins de les barques.
La mar ja neta i polida, vestida i ben pentinada,
la seva tasca no oblida, des de l'alba a la vesprada.
Bon dia primera onada, sap que tothom l'encoratja,
per la primera besada, ja l'està esperant la platja!


10 de febrer 2013

Autopoètica

Jo, quan escric,
escric
al moll de l'os que em vertebra,
a la pell de l'ànima en gangrena,
al cim més alt de la carena,
allà on el cor m'esberla,
a la sang que m'envenena.
Ja saps,
j'écris pour moi, comme je fume et je dors,
i no em sabria péixer d'una altra manera.






Àngels Gregori, dins,

Joves poetes catalans. 2004

Pròleg: Jordi Valls

Lloc desig

Santa Àgueda per Carlos Pons a Flickr
Als meus pares

Un lloc petit, que no tinga mania
de fer-se gran, que se'n veja el final:

amb uns quants horts i la mar o muntanyes
de respir blau al fons. Un lloc desig.




Pau Sif, dins,

Joves poetes catalans, 2004

09 de febrer 2013

Homenatge

No esgobaràs el temps per molt que sotgin,
dessota un clar de lluna, els vells indrets,
on mai no tornaries a delir-te.
No esgobaràs el temps ni en pots tenir
les hores a recer dins paradoxes.
Mes, en eixir tan sols una volença
escadussera, que emmiralli lassos
estels i abrils perduts, vendràs a retre
encara l'homenatge de l'enyor
a l'illa esmorteïda. Com una heura
silent que fuig del sol van els hiverns
fins als teus signes de caducitat.




Antoni Vidal Ferrando. Cartes a Lady Hamilton. 1990

Crexells: pensar els canvis, les revolucions, les reformes, el futur

Crexells, a més de treballar en molts camps, de la reflexió política a
l'estadística aplicada a la borsa, passant per la filosofia de l'esport,
generarà una molt poc freqüent capacitat d'anàlisi. Basada -però
l'explicació no és suficient- en una formació personal important,
en la lectura continuada, non stop, en el coneixement de primera
mà dels problemes que li interessen, i en una escriptura molt àgil,
molt afilada, gens divagatòria.




(Fragment del pròleg)




Francesc Roca, Vol. 3. Escrits d'economia i finances, 1925, dins,

 
Joan Crexells. Obra completa. 1996-1999

Assentiré de grat

Assentiré de grat, car sols se'm va donar
d'almoina la riquesa d'un instant.

Si podien, però, durar
la llum parada, l'ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt de cada cosa que he estimat!

Voltats de por, enmig del glaç
de burles i rialles d'albardans,
hem dit els mots que són la sang
d'aquest vell poble que volem salvar.

No queden solcs en l'aigua, cap senyal
de la barca, de l'home, del seu pas.
L'estrany drapaire omplia el sac
de retalls de records i se'n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s'esborren a mar.



Salvador Espriu

Llibre de sinera ; Per al llibre de salms d'aquests vells cecs ; Setmana Santa, 2006

03 de febrer 2013

Els poemes

Els poemes són els nostres fills, aquells fills privilegiats
destinats a sobreviure'ns. És per aquesta raó que els
hem d'alliberar d'afalacs, de sentiments de possessió.
És necessari que espiguin sols, que madurin, com l'herba
tendra, al cor del Temps, la seva Llar veritable.

Cal deseixir-se immediatament de l'autoria, donar-los
autonomia com fem amb els altres fills, els de la carn.
Hem de deixar que respirin aires salutífers al compàs
del moment present: la Contemporaneïtat.

Sempre majors d'edat, ens ensenyen. Hem de ser aliens
als poemes tan bon punt els hàgim escrit. Pertanyen al
seu món: la Immortalitat.




Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai. 2001

Aquest matí bevia cafè a la finestra

Aquest matí bevia cafè a la finestra
quan un noi ha aturat la bicicleta

i ha fet una fotografia als ànecs.

Després, se n'ha anat.

Pedalejant.
Els ànecs, al coll.




Rosa Igartua. Casa, 2010
Pr.: D. Sam Abrams

Ja soc petit

    A mons pares


Hi havia un cartell amb una selva de dibuix que
es dibuixava. Hi havia el retruc de les gavines
fent el niu rere ca nostra. Hi havia el mar. Hi
havia un pastís de fantasia que anunciava un nou
idioma a cada jorn. Hi havia miralls que no 
emmirallen. Hi havia un crit cridant l'amor. Hi
havia el cel i una estesa de colors des del terrat.
Hi havia un llit sota el cartell i la pregunta dins
la selva. Hi havia el misteri: hi havia els ulls
de l'elefant.




Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012

Ritual del fred

A cinc pams del trespol, escoltar l'oracle modest que
dictamina amb gravetat dos quarts de set en un angle de
la sala, mentre el pare s'enfila a cobrir el finestró,
usualment mal ajustat; moure tot just el canell per regalar
amb reflexos argentats les parets que un sol emmandrit
ha anat abandonant a mitja tarda; encomanar-se les rialles
de la cuina que comença a espargir els indicis del brou;
arraulit, fer d'una flassada el niu de la puput, d'una estufa
el centre del sistema solar, i d'un baldó la frontera amb el
món. La felicitat, si és, ha de ser això.




Miquel-Lluís Muntané. Hores tangents. 2012

Recital

Tot et convoca
a l'enyor. Ella duia
també la cinta
malva que reconeixes
en les notes del saxo.




Antoni Vidal Ferrando. El batec de les pedres. 1996

Un xic de mel

Un xic de mel,
i un llit entre els estels.
I un xic de llavi.
A miques,
fem el trencaclosques
de la innocència.



Carles Vicens i Pascual. Dansa i absència. 1993

01 de febrer 2013

El pont i el riu

Quan teníem riu
no teníem ponts
ara tenim ponts
i no tenim riu.
Encar hi ha qui diu
que, entre pont i pont,
és imperatiu
bastir un altre pont.
No sap el que diu.
El que correspon
és, primer fer un riu
i després, el pont.



Agustí Bernaus, dins,