Guspires tatuades

     A Pompeu Fabra

«Soc un home gris, sense relleus, sense biografia»
                                                                  POMPEU FABRA

                                                               [A Josep Miracle,
                   durant la presentació de la gramàtica (1912)].

El foc intern manava amb rius de lava
i esclataven guspires de la ment
que es tatuaven en els fulls encesos
de paraules amb l'aura resplendent.

Les lletres literàries naixien
per la gràcia viva catalana
que abrusava en virtut de l'intel·lecte
i il·luminant la pàtria captiva.

Els sentits li vessaven amb delit
com un visionari que impulsava
els valors d'una llengua maltractada
en temps advers sense defalliment.

La seva veu interior li anava
dictant els símbols immortals dels mots,
la glòria del poble català!

Anna Maria Ticoulat i Coll

(Maó, 1942)

Mecanoscrit inèdit. 

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

De fugir

Caminar per establir ponts
entre passes que fem,
i fundar nous llocs
en la memòria infantil de l'estossec.

Caminar per sentir
el batec unànime de la tempesta.

Caminar per l'ànima que ens mena,
on som rebels, descendents del camí traçat,
l'au que porta el cuc al bec
per infantar vols poderosos.

Caminar per escriure que vam caminar
i proclamar-ho, als quatre vents,
en la brutor d'un cos invisible,

però que no es cansa d'intentar-ho.

Caminar per fer un traç del mur
i capgirar el grinyol de l'ample món,
per cremar les lleis implacables,
per dir farcell,
arromangar-se i ser.

Caminar per poder jeure
amb la serenor d'haver estat passa,
de les durícies com a tresor,
per enutjar-se amb profit.

Caminar per rebregar el previst
i tenir dret a la pluja dels altres.

Caminar com qui travessa clivelles de llum
i arriba a les paraules concretes
que ens defineixen.

Caminar per la fam on som esglai,
braç i poble. I no fer tard.

Esteve Plantada. Rastre quimera. 2022

34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

A Sepharad

           Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
           i mira de comprendre i estimar
           les raons i les parles diverses dels teus fills.

           SALVADOR ESPRIU

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i no creïs esvorancs ni avencs
que separin i aboquin al suïcidi
a tot un poble que vol ser fidel
a la seva essència. I tampoc no deixis
que es replegui en rònegues ferides
ni s'encalli dins un temps obsolet.

Deixa'l que visqui obert al nord i al sud,
ben endins de la terra, ben enllà de la mar.
Accepta aquesta gent i aquesta parla
que quan digui t'estimo, pugui ser a tu a qui estimi.
No gosessis mai esborrar-li la boca
donat que també sap cridar i sap mossegar.

Deixa que perdi la rancúnia d'un reguitzell de greuges.
Deixa que creixi amb pau i llibertat.
Deixa que lliurement vulgui escollir-te.
Deixa que senti que tu també l'estimes.

Glòria Forasté Giravent, dins,

Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020

El tenderol

La pira dels meus dies té una dolcesa estranya,
i ni deler hi abrusa ni hi guspireja atzar.
Més bell que cap castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.
   Llibants de poca força i un pal que no s'arrela
em tenen una casa vora el movent redol.
Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d'oratjol.
   Sostre i paret garbellen la llum; el meu estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
No hi ha, tret la cadira de boga, cap moblatge.
El que em vesteixo, ho cullo; el que m'hi llevo, cau.
   Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que soc entre calitges al cor d'un cel ardent,
i que és a baix que sento la fressa de les ones,
ritmada com pregària d'un poble pacient.
   I un altre cop diria que so dins una espluga,
sota la mar, dins una verdor plena d'oblit,
i que és a dalt que sento una ira que hi remuga
sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.
   Ja prou, que en tals imperis to jo m'esvairia.–
Oh mar, mare primera, deserto el meu cobert.
I amb son esclat m'encega la veritat del dia
i avanço a les palpentes, desposseït–i cert.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició de Joan Ferraté.

Poble vençut que sobreviu als reis

Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l'esguard impenitent que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.

Josep Carner, «1714»

Vindrà un dia, Catalunya,
que ja no ploraràs més,
seràs lliure i sobirana,
sense cap dret de conquesta
que t'escanyi i t'envileixi,
ni decret de Nova Planta,
que escarneixi els teus
principis, i les lleis,
per l'absurd dret 
de conquesta d'un mal rei.

Amb la llansa i l'espasa
t'assassina eternament.

No hi haurà més sang vessada,
ni mai més llengua abolida.
L'ànima que ens consolida.
Tres-cents anys fa que ens trepitges
i ja no ho faràs mai més.

Perquè els homes i les dones,
i els seus fills, tots els fills
d'aquesta terra, bella i noble,
cridaran com mai no ho han fet,
i diran que ja són lliures,
i ho diran sense cap tret.
Ho diran sense cap tret.

No se sotmetran mai més
a la punta de l'espasa
d'un mal rei que ja no ho és,
a la punta de l'espasa,
del més vil dels cavallers.



Rosa Fabregat, dins,

Versos per la llibertat. 2018

Pels volts de Sant Joan

El perfum que s'arrela

als nobles arbres de la ciutat

i a recer de la nit

amics que se sumen

a animades revetlles

vespres i nits d'estiu

de repòs i benestar

nit, llum i fum.

Dir poble i sentir-se bé.

Sentir el cor de la humanitat,

i respirar plàcidament.

Teresa Grau Ros

Dius

Dius mar
i dius veu,
i cel i muntanya
i pluja d'incendi
la nit retornant.
Dius terra
i dius homes
com arbres que esperen
un riu ros i sang.

Dius poble
i et dius.



Marc Granell. Poesia completa 1976-2016, 2017
Pr.: Francesc Calafat

Meditació última

Ara és l'hora de dir que el poble persisteix
en les cases bastides on no hi havia cases,
en els arbres que creixen on no hi havia arbres,
en les noies que estimen per primer cop,
en tot allò que comença.

Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en els carrers amb empedrat antic,
en el pont i en l'església 
que han conegut tota la gent del poble,
en tot allò que remembra el passat
amb un esforç vigorosament actual.

Ara és l'hora de dir que el poble persisteix
en les paraules que inventem cada dia,
en la gent que estimem
i en la gent que odiem,
en la rutina de la feina
i en la rutina de la muller i dels fills.

Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en tots nosaltres,
en cada un de nosaltres,
i que tot allò que hem fet
i tot allò que hem desitjat
és l'essència mateixa del poble
indestructible.



D'Obra poètica, v. 1.

Llibres del Mall, 1979


Miquel Martí i Pol. Antologia poètica. 1998. P. 43-44

Pròleg de Ricard Torrents

Ciutadans

Els ciutadans
també som paisatge
de la ciutat.

Vós, tu i jo
som un, som dos, som tres.
Som un poble, sabeu?



Gil Cabestany, dins,

Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il.: Nöelle Granger

Tardoral

...

Terra enllà d'aquells boscos hi ha el poble on un estiu
un cos vestit de blanc, i un llessamí
i uns grans ulls verds posats en mi
em feriren d'amor; i la ciutat
on un llunyà matí
ella i jo vàrem rebre el sagrament
que lliga i que deslliga,
i els indrets on la vida ens ha estat clement
i altres vegades enemiga.
I més lluny les ciutats d'on hem tornat
una mica cansats i amb l'esperit enlluernat.

Però el millor de tot és ara aquesta pau,
i l'haver compartit tant de goig i de pena,
i el viure terra endins el món morat i blau
de les serres, i a baix la mar ampla i serena.



Fragment del final.


Josep Lleonart, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone

CENT COMPANYS PER A UN COMPANY

Recordança d'una casa que petjo, diari i maldestre,
cap a un futur de promeses no concertades,
cap a l'aura dels vins i del pa,
cap al mot agredolç del meu poble,
                                                          del teu,
abandonat a sirtes on encallem la nau,
on despullen el nàufrag de parracs i d'esperances
a sol ixent o de nit,
quan l'alba és nostra,
quan sempre ha estat nostra i tu,
                                                      company,
camines prop meu en la tarda vermella, tempestejada,
i, embriac de branques altes,
evoques el demà des de la terra
on som terra de vius i de morts,
l'onda més fonda de l'onada,
antics i precursors, President,
d'una paraula més clara i tan teva: Catalans!



Manuel de Pedrolo, 1970, dins,

Celdoni Fonoll. La Poesia al carrer, 1977

Tu,

Tu, que arribes tot just de l'indret on vaig néixer,

prou deus saber les coses com van al meu poblet.

Quan vas marxar, ¿davant de la meva finestra,

tenia alguna flor la prunera d'hivern?

p. 107

Wang Wei. Vell país natal, 1986

Els ocells amics

Senyor, Déu meu! Vós que ens heu donat una pàtria que és

la terra més bella del món: que ens l'heu guarnida de muntanyes

i heu agraciat les muntanyes amb la pinzellada verda 

dels boscos, i heu anat bastint les casetes dels poblets

i els heu donat aquell color de crosta de pa i de llet 

d'ovella; que ens heu animat les venes de la terra amb 

els fils d'aigua que no s'acaben mai,...

(Fragment)

J.M. de Sagarra. Els ocells amics, 1947. 5a ed.

La veu del poble

El meu poble és de fang,
i té els carrers eixuts
per l'àrdua suor de tots els pobles.
El meu poble és de serres i de pins,
i de sinuosos camins
on refilen sublims
els ocells nouvinguts
amb un flat de primavera.
El meu poble és sec i àrid,
però quan plou
a cada rasa brolla un rierol
i els peixos tornen.
Amb l'aire fresc del matí
canta un rossinyol,
el vent dissipa la tristesa
i fins i tot, a l'hivern, la neu fon l'enveja.


(Fragment)




Joan Graell i Piqué. Un llapis com el vent, 1997

XXXI Com sé que el món és així

        (Tao, LIV)

- Com sé que el món és així?

- Conreant l'harmonia interior,

   essent el que un és.

   Arrelant,

   essent poble.

  Ramon Bassa i Martín. Poemes del Tao, 2004

La veritable pau

-Tu saps què és la pau?
...
-Seria una cosa així com l'abundància 
de béns per a tothom, el progrés de la
cultura, la sanitat, el benestar, la comunicació,
l'alegria, la seguretat del futur, el respecte
a la dignitat de les persones i dels pobles.



(Fragment)


Valors per la convivència, 2003

Text: Esteve Pujol i Pons
Il.: Inés Luz González 

Nosaltres tots, castellers

Per a l'estimat Lluís Mercadé,

que m'ho ha demanat.

S'aixequen torres

en esborrats vestigis

de mortes danses

Truquen a portes

d'oblit. Desempresonen

llum, ales, aire.

Nua bellesa,

nom sol enllà del nombre,

esclat de festa.

Volem la força

dins l'ordre perfectíssim

de la mesura.

En equilibri,

molt lentament ens alcen

castells de somnis.

Seny, no podríem

acollir-nos per sempre

al teu refugi?

Dreçats captaires,

sense plors ni temença

venim a prínceps.

Homes, la mida

del món, rompem silencis,

triomfs, abismes.

Agermanem-nos

sota l'esplendorosa

pau d'un llarg dia.

Per servir l'únic

senyor que tots triàvem:

el nostre poble.

Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984

Aiguafreda

El meu poble és un tresor
petitet, airós, alegre,
Aiguafreda té per nom,
fins el nom és una festa.

Té rius i fonts d'aigua clara
té valls, té cims i muntanyes
i el que és més important
una gent molt ferma i sana.

El qui a Aiguafreda arriba
i és per primera vegada,
avui se sent foraster
demà ja se sent de casa.

El meu poble és un tresor,
qui el coneix no se n'aparta
com Aiguafreda, senyors,
no en trobareu cap més altre.

Carme Parella i Mas

de l'ordenació i els pobles

El carrer, que sigui ample
-amb senyals sense tatxar-hi les pilotes.
L'aigua, corrent -però font avall.
La llum, pel dia i, de nit -la lluna.
Aprendre a guisar estofats.
Saber-se cosir els traus
i plantar una tomaquera.
Que ningú 'gafi atacs de nervis perquè la taula ens balla.
I a les cases, per favor, que hi visqui gent
-i no el silenci terrorífic de l'espoli.


Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011

Als pobles

Als pobles. Déu no viu pas en un racó,

com pensen els incrèduls, sinó arreu.

Beneeix el sostre i la vaixella,

i obre honestament els porticons.

Als pobles, Ell hi és massa. En una cassola

fa llenties els dissabtes a la nit,

balla, somnolent, damunt del foc,

i em pica l'ullet com si volgués un testimoni.

Aixeca tanques en silenci, casa una noia

amb el guarda forestal. I com de broma

fa que el caçador sempre erri el tret

quan intenta abatre un ànec.

La possibilitat de veure tot això,

tot escoltant la tardor com xiula,

és en essència l'únic plaer

que un ateu es pot permetre en un poble.

Joseph Brodsky

Reduccions : revista de poesia. núm. 100, p. 125

Traducció de Xènia Dyakonova i Oriol Prat