Non-non de Nadal

T'ompliré el bressol
     de palleta fina
sense gens de boll,
     sense gens de pols.
Encendré un bon foc
     perfumat d'espígol
per fer-te el son dolç.
Cobriré el teu cos
     amb llençol blanquíssim
mig teixit amb glòria,
     mig cosit amb creus.
Et faré de flonjos
     borrallons de llana
un mantell pels peus.
Et cantaré un bres
     amb la veu més dolça,
i quan ja t'adormis
     et besaré el front.
Després, de puntetes,
     tancaré la porta
perquè no et desvetllin
     els sorolls del món.

De: Festes

Bon dia, Poesia! 2013

Text de Joana Raspall.
Il·lustracions de Montse Ginesta.

Maternal

La meva carn es desfeia al mugró, lloba,
Em baixava pel coll de l'úter amb neguit.
la tendresa, al bressol, cada nit plorava,
amb els braços gelats i els ditets arraulits.
Mossegava la vida amb afamada boca
amb caníbal desig d'arrencar-li el cor.
La menava a bocins esfilagarsant-se
fins al jaç on els versos fan cara de llop.

Dolors Miquel, dins 

Reduccions : revista de poesia. Setembre de 2008, núm. 91, p. 23

Naufragi

Les ones,
bressol
    de cresta colpidora,
amaguen
    sense pietat
l'angúnia
dels crits del silenci.



Lola Casas. Blau. 2008

Il·lustracions: Carmen Queralt

Nena adormida

Tu que en dolç bressol
ets adormideta,
que tens blanc llençol
i fina robeta,
no saps que hi havia
un pobret infant
que llit no tenia
ni braçalet blanc?

Dona-li robeta,
dona-li coixí,
fes-li a ta voreta
lloc per a dormir.

Sa mareta és bella
com un pom de flors
i us darà una estrella
per jugar tots dos.



Joana Raspall. Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any. 2013

Il.: Ignasi Blanch
Pr.: Carles Duarte
Ed.: Mercè Ubach

La simetria és el teu déu

La simetria és el teu déu.
¿Magma, drusa, macla, gemma
               o bé mirall?
¿Quina xarxa cristal·lina
              fou el bressol?
¿Quina música pautada
              t'omple la ment
             criatura humana?




Rosa Fabregat. Balda de la vida. 1991

Cant d'Abelone

Tu a qui no faig confident

que ploro al llit, de nit, sol,

tu que em fatigues dolçament

bressant-me com un bressol;

tu que no em dius del teu vetllar

per causa meva,

què et sembla de suportar

aquesta set sense treva

que ens magnifica,

sense deixar-la calmar?

Car mira els enamorats

com es menteixen així que

volen dir-se veritats.

Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.

Tu et transformes en tot: ets allò que murmura

o bé un perfum que rera seu res no deixés.

Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.

No et retingueren mai: per això és que hi reposes

i et tinc per sempre més.

Joan Vinyoli. Noves versions de Rilke, 1985
Ed.: Feliu Formosa i Xavier Folch