Matinal

  Jo vull llevar-me ben d'hora,
que això em fa content el cor;
de bon matí és més dolç l'aire
i respirar-lo és conhort.
No cal pas que ningú em cridi,
que tinc tres senyals prou bons.

   El sol ixent ve a avisar-me
a través del finestró,
minsa fusta que s'arbora
amb rogenques resplendors.
Ensems del terrat m'arriba
el parrupeig dels coloms.

   I de la sala de casa
venen flaires i renou;
és la mare, matinera,
que hi posa un gerro de flors
amb brots d'herbes oloroses
que ella ha dut del nostre hort.

   Són perfums dels que jo estimo,
el del marduix el millor.
Hi ha tres senyals que em desperten:
sol i coloms i sentors.
Quan aquests senyals m'avisen
comença per mi el nou jorn.


                   Montpeller, 29 de gener del 1946


De Llibre dels records. 1. Records d'infància i de joventut

Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat i Josep Poblet i Tous

Edició i introducció: Elena de la Cruz Vergari

Impromptus

L'ombra

Veig l'ombra fugissera d'un colom
que em precedeix els passos.
Una ombra és la certesa que fa sol.


La ciutat

Asfalt, asfalt, motors,
renou i crits...
Em costa creure
que enllà, enllà i amunt
hi ha terra, silenci i prats florits.



Joana Raspall. Jardí vivent, 2010
Il.: Lluïsa Cauhé

El descobridor

Vaig enviar la ment a caçar quelcom nou,
perquè ho trobés i atrapés als vells turons;
com el colom de Noè se n'anà
i com el colom de Noè tornà;
i mentre el vespre sobtat omple
tota la vall d'un misteri callat
compto les coses que em portà.

Un bri d'avet, un roc trencat,
remor de bens als llunyans turons
i una flor groga, em va portar;
no em dugué, doncs, cap novetat.
Però el silenci m'estremeix
mentre desplego aquell misteri
i veig allò nou que ara em ve.

Malgrat que avets i rocs són vells
com ho són les flors grogues i el vent
que va empènyer el colom lluny de mi,
m'han fet trobar un altre colom,
un colom nou, una altra ment:
vet aquí el nou que em ve ara a mi.

———————————————

The discoverer


I sent my mind to hunt the new
And trap it on the ancient hills,
Like Noah's dove it went from me,
Like Noah's dove came back to me,
And while the sudden evening fills
The vale with quiet mystery
I count the things it brought to me.

A sprig of fir, a splintered rock,
The sound of sheep on distant hills,
A yellow flower it brought to me,
No new thillgs these it gave to me,
And yet even now the silence thrills
As I unfold a mystery
And see the new that comes to me.

Though firs are old, and rocks are old,
And old the yellow flowers, the wind
That sped the dove I sent from me,
Another dove has found for me,
Another dove, a different mind,
This is the new that comes to me.




John Langdon-Davies. Man on mountain = Home a la muntanya. 2016

Edició: Jordi Casanova i Núria Camps
Traducció: Marià Manent, Tomàs Garcés i Josep Maria Jaumà

La bondat i la lluita del color

                                       4

Quan el saber retorna a la innocència, quina muda victòria!
La tetera amb l'Àngel amagat en el vapor,
el mag traient de la boca cintes blaves,
nou coloms, una ampolla de gasosa; les bombolles,
les de color d'or, les agafen a l'aire
els set nens castigats i obliden de seguida
el zero del quadern, de la porta, de la paret; s'obliden d'ells mateixos
en l'ingenu color que lluita tot sol contra la injustícia.




De Vuit octaves per a Miró.


Iannis Ritsos, dins, 

Reduccions : revista de poesia, núm. 101, novembre 2012

Nana blava després de visitar un museu

Podeu dormir, fills meus.
Heu vist?
Eren coloms, coloms de pau.
Avui,
són als Museus,
els coloms de pau.
Hi ha Museus de coloms
de pau.
Avui.
Demà,
obrirem les finestres
i sortiran volant.
Demà,
cobrirem els cels
de coloms de pau.
Podeu dormir, fills meus.
L'albada s'està atansant.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017

L'arc iris de la llibertat

Els coloms s'aferren amb força
a l'arc de Sant Martí de la llibertat
amb por de caure
si belluguessin a dreta o esquerra
però els lleons blaus
corren amunt i avall
sense por
perquè són allà on els pertoca.
Reis gitanos
que reparteixen cançons de llibertat
com ceptres orgullosos.



Easterine Kire, dins,


XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2016

Tr.: Francesc Parcerisas

TARDA DE DIUMENGE

No sap què fer la tarda del diumenge,
s'angunia de tot. Un vailet camallarg,
vestit de mariner al braç patern es penja
i se'n va a tirar molles a les oques del Parc.

Hi ha estels, coloms i veles
i pel passeig xisclets endiumenjats
d'unes noies que van amb carretel·les
a esperar el bergantí dels envelats.

Piano de maneta! Gent de cartó per fora i amb cor morat
       d'espines!
Diumenges a la tarda. Delira el carroussel
i una tanca ha gosat vestir-se de glicines
perquè hi ha randes d'oronells pel cel.

Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987

Dibuix de la coberta: Joan-Pere Viladecans

Coloma blanca

    A Violeta Parra

Si jo cerc un colom negre,
si jo vull un colom blanc,
aquell de taquetes grises,
o l'altre, tornassolat.

Griset o tornassolat,
ben negre, blanc o tacat,
color o casta, és igual,
si sap volar i estimar.

Besades que donin ales
per sebre volar més alt,
besades que donin ales
per sebre creuar l'espai.

Vull ser la coloma blanca,
blanca com el teu somrís;
entrar i sortir de la torre
sense demanar permís.

Si jo sabés que em volies,
et deixaria un senyal:
en el camí una plometa,
ben obert el finestral.

I, la lluna fent de guia,
ja trobaràs el casal;
cantaré cançons de pluja
perquè facin olor els camps.

Un coixí de molsa humida
ens servirà de capçal,
geranis blancs, clavellines
saludaran en passar.




Maria del Mar Bonet. Quadern de viatge. 1998

Aire

T'envio cartes que s'envolen com coloms blancs.
Com si les paraules no els pesessin a les ales.
Asseguda rere la finestra, n'espero el retorn
(si no és demanar massa, amb un branquilló d'olivera al bec).




Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2008

Brasília

És que vindran,
aquesta gent de tors d'acer,
conca d'ulls i colzes alats,

masses a l'espera
del núvol que els doni expressió,
aquesta gent superba!

I el meu infant un clau
que endinsen, endinsen.
Xiscla en el seu greix,

ossos que furguen distàncies.
I jo, gairebé extinta,
les tres dents que li surten

arran del meu polze.
I l'estrella,
la vella història.

En el camí trobo bens i carretes,
terra roja, sang de mare.
Oh vosaltres que mengeu

gent com raigs de llum, deixeu-lo,
aquest únic
mirall estalvi, irredempt

per l'anihilació del colom,
la glòria,
el poder, la glòria.



Sylvia Plath. Arbres d'hivern, 1985 

Tr.: Montserrat Abelló
Pr.: Marta Pessarrodona