Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

29 de juny de 2017

De la poesia que és ampla i fonda

És tarda al camp. Retorna el que és senzill
i clar. L'herbei tendral, les flors, ocells,
un arbre august, frondós, damunt l'espill
ple de danses de l'aigua als venticells.

Oh com me plau, d'un tell sota serrells,
veure la llum que va girant; el brill
de cada cosa humil: des dels fluixells
que omplen la pau dels núvols, fins al grill.

La vida és rica i gran i, dins l'oblit
comú en què la tenim, va fent seguit
el camí sota el sol o les estrelles.

Qui viu en pau de Déu que sap present,
és com qui menja mel i és conscient
del nèctar i el procés de les abelles.

Estàtues antigues


Josep Junyent i Rafart. Obra Lírica, 1995
Ed.: Lluís Calderer, Ernest Maruny i Josep M. Massegú


XVIII

Infants d'Eivissa acompleixen
l'inexorable fat. Juguen
dia i nit a la plaça o seuen
a la càlida ombra d'un porxo
(exactament com feien,
de petits, llurs pares).

Les paraules de la pítia
són paraules dels déus,
¿per què, doncs, rebel·lar-se?

Tanmateix, nosaltres, Eivissa,
no viurem d'oracles
i lluitarem per fer nostra
aquesta teva, grisa,
terra de misteris.

I cada gest d'una mà punyint
l'aire suau de les illes serà
l'instant fred de l'aigua
del riu mai no-idèntic.

I cada veu enlairada
l'estigma inesborrable
de la veritat foscament
amenaçada.

I cada gest, o veu,
o mà, o petit moment
de la vida de l'home,
el dring d'una gota de la vida nova.



II, L'aire, difícil transparència

Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983, 1991
Pr. de D. Sam Abrams

22 de juny de 2017

Quan plogui

Quan plogui ajuntarem fang
entre aquest mur de ciment
i el riu. Terra seca, terra
molla i els rastres dels qui
hauran baixat a abeurar-se
amb una aigua renovada.

No caldran galledes ni pales:
vora aquests camps que ens agradaven molt,
vora aquesta cisterna buida,
hi aixecarem càntirs.


Misael Alerm. Vell país natal, 2014

21 de juny de 2017

ESDEVENIR

                    "...e ço que·m fuig incessantment acas
                  e·m fuig aço que·m segueix e m'aferra."
                                          JORDI DE SANT JORDI


Esdevenir en el camí imprecís
cap a algun lloc, talment la papallona
fent via amb singladura vacil·lant;
com l'esclafit incert, fugint frenètic,
arrabassant seny i teulades, foll.
Vivim, i els fets són fets mentre flueixen:
així el torrent que, en l'agitació
del temporal, s'obre camí perdent-se;
així el somni que transporta llum
als ulls des d'una nit que bull, efímera,
i ens fa ser temps i, amb tot, intemporals;
també els petons que, amb fatiga amorosa,
estrenyen, llacen, i tallen l'alè;
així la tos d'un fill fent-se abraçada,
de la memòria força constant.
Fred i escalfor, olor i fortor, la terra;
tot és rebre i donar, bescanviar,
captius que som d'instants i trencadures.
Així l'ensopiment, l'amor, l'ocell,
tumor i carn, profunditats marines:
tots m'habiteu i us deshabito tots,
que allò que em fuig incessantment acaço,
fugint d'allò que em vol, sempre, aferrar.
Saber esperar, fer vida als intersticis,
de l'obertura franca al tancament,
i de l'andana a la fi del viatge.
Sento xisclar falcies al cel blau,
veig feinejar els meus pares al terrer
i l'estelada nit no m'és repòs.
Mudar, modificar, desfer i refer.



Jordi Sala Morell, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm 107 (juny 2016)

Cançó de bressol a Luca que avui fa quatre anys

Vespreja i la llum
s'escaira  plana avall.
Res es retalla
en la carena
blavosa de nit
i, esvaïda la mirada
en miratge d'eclipsi,
tot és remor.
Cançó de bressol
per al nin que plora,
cançó d'amor
per a qui se'n dol,
cançó enfadosa
pel qui badalla,
cançó de joia
pel qui gaudeix
cançó nocturna,
per a qui s'adorm.
La lluna descansa i,
per aquell qui vetlla,
tot és remor.
Si afines l'oïda
la terra canta
l'antic oratori
per qui no té son,
ressonen els misteris,
el salm profà de l'enyor.

                          13 de gener de 2012


Magda Bosch, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm 107  (juny 2016)

20 de juny de 2017

Estança per al meu pare

Tu tenies paraules
amb trampa.
I jo m'enfadava,
i tu m'aturaves
amb una poesia.

Tu tenies paraules
a mitges.
I jo m'enfadava,
i tu m'aturaves
amb històries possibles.

Tu tenies paraules
vendibles.
I jo m'enfadava,
i tu m'aturaves
escoltant-me.

Tu tenies paraules
intel·ligents per a la vida.
I jo m'enfadava,
i tu m'aturaves
amb un joc de taula.

A tu
se't van aturar de cop,
les paraules.
Van quedar sospeses en l'aire,
rebregades dins d'una caixa.

Ploràvem.

Ara poleixo paraules,
els desincrusto la sal
de les antigues llàgrimes.

I són meves.

Volen soles,
globus transparents
lligats a manetes fortes.
Fondes arrels a la meva terra.



Ariadna Guasch, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 107 (juny 2016)


Enllà del foc

                               Barranc d'Atanasi, Ròtova, la Safor



Creix el temps com creix el verd.
Sega el verd el foc que passa,
igual que, en la nit, el gel
silenciós també passa.

Però creix cendra del foc
i la sega el camí cert.
Tan cert com que, enllà del foc,
sempre, sempre venç el verd.



                      Per als companys i les companyes de l'Ecomuseu
                      Vernissa Viu, primavera de 2011




Maria Josep Escrivà. Serena barca, 2016

18 de juny de 2017

18

Guarda la teva sàlvia per a les arrels i els dits per a la
    collita.
I després atura't a contemplar el fruit, com creix
    lentament,
les tardes que s'allarguen fins a l'estiu. Que et sigui
    rodó,
dins la mà tancada, i en ell reconeguis el gust i el
    perfum

abans de tocar-lo; mossega'l tota l'estona amb els ulls:
és en ells que la polpa fa més set i la pell respira
amb el fulgor de la cera. I no consentis vent, ni
    abelles,
ni que la mirin altres ulls, molt més petits,
com els de les aus quan tornen de l'hivern. Deixa

el teu nom en el verger durant la nit: hi ha mans que
    mai
no dormen i l'espera pot tornar els fruits ociosos.
Però per a ningú més aquest torna gran, a la teva boca
    promès.

Embolica-ho llavors amb la veritat abans de partir.
Cerca'l en els teus somnis. Mostra-li els dits
que un dia li confiaràs.

I així el temps el tornarà sencer al seu temps,
    vermell
i tendre, dolç, al gruix dels llavis.


Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr.: Antoni Xumet Rosselló

Joia

Dolces creences
ensucren les muntanyes
de benaurances.



Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012

Diada

Representació de la ciutat de l'Alguer per Teresa Grau Ros
Coneix un caminet de campanya
qu'és amic dels joves en amor;
qui hi passa salut i pau guadanya
i trobarà carinyos sense por.
...

(Fragment)



Antoni Ballero De Candia, dins,

Projecte gràfic: Margherita Sechi


De la calàndria escolto

De la calàndria escolto   l'albada matinera
i el cant i crits de juli    de nines i d'aucells.
Oh! amb sa capella baixa    del cel la primavera
per assajar en terra    los divinals concerts!


(XIV) 

III. Cant de Primavera, p. 146


Jacint Verdaguer. La Pomerola, Primavera, 2013
Ed. Ricard Torrents i M. Àngels Verdaguer

Veure

Veure entre els trencs del poema l'interior del seu autor.


Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

15 de juny de 2017

Tan bell el crepuscle

Tan bell el crepuscle
que la rosa s'uneix
al sol ponent.
Un  poema mesura l'embriaguesa.



34)

Jad Hatem, dins,

Promenade des Anglais

                                              22 de setembre


Olor de mar fixada en l'ancorar
per sempre més. Abans enyoradissa
dels molts vaixells que salpaven de Niça.
Ara ja no. El mar és un demà
que va i ve, un passeig: la brevetat
com a virtut -rica, densa, precisa-
per festejar la dolça calma omisa,
ce son des anges clair, sens tempestat.


                               La badia dels àngels, 1990
                                         T., 1990-1992


David Paloma. Amb tot el blau del mar, 1993

Pr.: de Salvador Comelles
Il.: Joan Badia

Atracció de l'escriptura

Del pensament que ens pren l'alè,
a la recerca d'escriptura, servents
de l'art de la paraula, o de la llum.

Si del llenç fas arpa, i del signe so,
li sumaré els mots que el dotin
de ressonàncies, lletra per lletra.

Del pensament a l'escriptura, amic,
de la paraula, a la llum i el traç.


                                   6 de gener de 2014



Magda Bosch, dins,



Reduccions : revista de poesia, núm. 107, p. 34

14 de juny de 2017

Jo sóc el poeta

Jo sóc el poeta de la realitat
Jo dic que la terra no és un eco
Ni l'home un espectre;
Sinó que totes les coses que veiem són autèntiques,
La testimoniant i àlbica matinada de les coses també autèntiques
Jo he separat la terra i el dur carbó i les roques i el sòlid llit de
la mar
I vaig submergir-m'hi per cavil·lar durant molt de temps,
I tornar amb un informe,
I entenc que totes i cadascuna d'aquestes coses són positives i
poderoses
I que són el que al nen li sembla que són
[I el món no és cap acudit,
I res no és una farsa]



Walt Whitman, Poemes inèdits, dins,

Tr.: Jaume C. Pons Alorda

Reduccions : revista de poesia, núm. 107, p. 59

Estadi

Alguns estats funcionen i prou.
Heus ací el meu cas actual.
Les coses bones pugen,
això ho saben bé els estadistes,
i tots hi tenim un lloc petit de dos per dos,
en aquest gràfic verd i pulcre de bata.
Les mans se m'inflen com un guant de làtex
i podria emmalaltir,
perquè la vida és una pesta que s'estén de cos a cos
i que algun dia ens acaba matant.
Però també hi ha lliris i violetes inclinades,
ànecs que mengen el pa que ens sobra
i molts infants que corren o que ho volen.
La gent segueix mirant-se als ulls
en parlar de coses importants,
i quan ens toca fer-ho a nosaltres
ens sembla que tot el que hem viscut
es mereixia aquest moment
de trànsit i de glòria.



Eva Baltasar. Poemes d'una embarassada, 2011


Pensem que se'n van aquells paisatges

Pensem que se'n van aquells paisatges
com si fossin primaveres foses
o tardors aclucades
a la ranera de les muntanyes,
i jo dic que no!, dic que no!,
dic que aquells paisatges resten,
perquè hi restem!
Hi són perquè hi som. Rebels
perquè sí, i perquè sí!,
el sí enclavat al moll de l'os,
perquè no són primaveres
ni tardors, que són humus
i negror de bosc. Som nosaltres
a una fulla que canvia de nom,
nosaltres, a la cèl·lula d'una espina, rebel
com un gra al coll, que no són primaveres
ni tardors, que no moren, i prou!
com no mor l'oli ofegat
per l'aigua d'un got, que són paisatges
que van de mà en mà, mercadejant
de nom en nom, de cos en cos,
que respirem perquè respira la llum del sol
i la cara de la lluna, respirant
primaveres i tardors.


(De Paraula de dona, 2001)


Cinta Mulet, dins,

Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog, 2009

11 de juny de 2017

III - Admeto que sovint l'aspecte màgic

Homenatge al Llibre : un poema corpori o poema urbà de Joan Brossa (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Admeto que sovint l'aspecte màgic
depèn d'invencions que provenen
d'unes vivències o uns fets; per tant,
no somrigueu ni us sigui indiferent
si us asseguren que algú ha arribat
al cel servint-se d'una escala.




Joan Brossa. Suite tràmpol o el compte enrera, 1994



Garbell

Productes d'espart (Museu Valencià d'Etnologia) per Andrés Marín Jarque a Flickr
Tríptic, I

Es diu del receptacle
el fons del qual és ple
de forats tots iguals
que permet separar
objectes desiguals:
en deixa passar alguns
i d'altres els reté.

Així, després de batre el blat
i separar el gra de la palla,
amb el garbell se'l llança enlaire
perquè en voleï la pellofa
i en caigui la brossa i les noses
i quedi el cereal ben net
a punt de l'envàs o la mòlta.

Si passes pel garbell dies viscuts
a grapats plens i els vas agabellant
deixant que el vent s'endugui els mals moments
i els malsons caiguin en la pols de l'era,
faràs bona collita de records,
de paraules, de cançons, gra de memòria.


Oriol Izquierdo, dins,

La veu dels ulls

Hi ha un llenguatge mai no escrit
orfe de sons
-la veu dels ulls-
que mut incita el diàleg dels amants

no es sotmet a la raó
aquest vell dialecte del cor:
només aquells que s'estimen
el parlen i l'entenen

els laberints de l'esperit
el dolor
irracionals i volàtils
precisen per entendre's de l'engany del crit?

dialoga sovint l'amor
en un idioma silenciós:
tot és dit en un instant
pel llampec de la mirada


Jordi Gabarró. Canvi climàtic, 1996

8 de juny de 2017

EL CLIMA DE LES PARAULES

Tamariu a la Platja de Grifeu (Llançà) per Teresa Grau Ros
Moltes vegades les paraules
expressen el mapa del temps interior.
Hi ha paraules que es mullen amb la pluja
i queden lliures d'errors i desenganys.
Altres es dilueixen i formen part del sòl,
no sabem si algun dia
arribaran amb saba nova
a les fulles dels dies.

Hi ha paraules que arriben
amb dolços murmuris del vent
que no es queden, se les emporta
i com grans de sorra
del rellotge del temps,
formen dunes de solitud.

Hi ha paraules cobertes de cristalls de gel
que, com flocs de neu, 
cobreixen els cims perquè en silenci
reflexionem prop del cel
i el sol de l'amor, amb el desglaç,
les bategi en el cant dels rius.

Hi ha paraules que s'enfonsen
en els llacs profunds de la tristesa
i l'evaporació de les il·lusions
les cobreix de sal.

Hi ha paraules que provoquen
tempestes, huracans, tornados, tifons,
que destrueixen tot el que troben,
provocant al seu pas por i dolor.

Hi ha paraules que emergeixen amb la llum de la lluna,
plenes de profunds significats,
i arriben a la platja de l'esperança,
amb la veu de les onades, vestides d'escuma.

Hi ha paraules que, com el sol,
il·luminen el dia, escalfen la pell,
creen una atmosfera clara,
fan fotosíntesi a les fulles de l'arbre de la vida,
ens donen vida i ens fan créixer.


(Fragment)



Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011


5 de juny de 2017

Un sol batec

Feraç de somnis,
el silenci s'esquinça
en les foneres.
El llevant alça els braços
d'abrivades onades.

Persistent anhel
que el mar frisós punteja.
Envelat d'astres.
Màgic so de tenora.
Sardana d'aigua i vent.



Anna Rispau i Falgàs, dins,

Estels de paper : mostra poètica : vint-i-un poetes per al segle XXI, 2012


2 de juny de 2017

Pausa

Atura't al pont.
Mira l'enrunada
paret d'una fàbrica.
L'aigua va lliscant
tota emmascarada.
Repenja't al pont
i oblida el soroll.
La claror s'escola
per sota l'arcada.




Núria Albó. L'encenedor verd, 1980

1 de juny de 2017

LIV

 ha vingut la meua cosina
 i m'ha dut un disc de raimon.

cantava raimon
i cantava la pedra i el vent.

oprimia jo la mà d'isabel.

en acabar el disc
 la meua cosina estava plena d'alegria,
isabel i jo ploràvem.

quan voldran els déus o qui siga
que acabe aquesta situació.

arraparia les parets.
isabel se n'ha anat a la cuina

i m'ha dut un got d'aigua.


Vicent Andrés Estellés. Obra completa, 1974 ; v. 2