El clima de les paraules

Moltes vegades les paraules

expressen el mapa del temps interior.

Hi ha paraules que es mullen amb la pluja

i queden lliures d'errors i desenganys.

Altres es dilueixen i formen part del sòl,

no sabem si algun dia

arribaran amb saba nova

a les fulles dels dies.

Hi ha paraules que arriben

amb dolços murmuris del vent

que no es queden, se les emporta

i com grans de sorra

del rellotge del temps,

formen dunes de solitud.

Hi ha paraules cobertes de cristalls de gel

que, com flocs de neu, 

cobreixen els cims perquè en silenci

reflexionem prop del cel

i el sol de l'amor, amb el desglaç,

les bategi en el cant dels rius.

Hi ha paraules que s'enfonsen

en els llacs profunds de la tristesa

i l'evaporació de les il·lusions

les cobreix de sal.

Hi ha paraules que provoquen

tempestes, huracans, tornados, tifons,

que destrueixen tot el que troben,

provocant al seu pas por i dolor.

Hi ha paraules que emergeixen amb la llum de la lluna,

plenes de profunds significats,

i arriben a la platja de l'esperança,

amb la veu de les onades, vestides d'escuma.

Hi ha paraules que, com el sol,

il·luminen el dia, escalfen la pell,

creen una atmosfera clara,

fan fotosíntesi a les fulles de l'arbre de la vida,

ens donen vida i ens fan créixer.

(Fragment)

Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011