El silenci de les plantes

La coneixença unilateral entre jo i vosaltres
no evoluciona pas malament.

Sé què són fulla, pètal, espiga, pinya, tija
i què us passa al desembre o a l'abril.

Malgrat que la meva curiositat no és corresposta
m'inclino especialment sobre algunes de vosaltres
i per mirar d'altres estiro el cap.

Tinc noms per a totes:
auró, bardana, herba fetgera,
bronsa, ginebre, nomoblidis, vesc,
vosaltres no em doneu cap nom.

El nostre viatge és compartit.
Als viatges compartits, al cap i a la fi, es parla,
s'intercanvien comentaris sia sobre el temps
o sobre les parades que passen veloçment.

De temes no ens en faltarien, tenim molt en comú.
La mateixa estrella ens té al seu abast.
Projectem ombres obeint les mateixes lleis.
Intentem saber quelcom, cadascú a la seva manera,
i el que no sabem també ens assimila.

Només pregunteu-me, us ho diré tan bé com pugui:
què és realment mirar amb els ulls,
per què em batega el cor
i per què el meu cos no té arrels.

Però com contesto preguntes que no feu,
si a més soc algú per a vosaltres
tan ningú.

Epífits, boscos joves, prats i joncars,
tot el que us dic és un monòleg
i tampoc no sou vosaltres qui m'escolta.

Parlar amb vosaltres és necessari i impossible.
És urgent en la vida amb presses
i s'ajorna fins mai.

Wisława Szymborska. Instant. 2018. P. 32-35

Traducció: Joanna Bielak.

Títol original: Chwila.

Text en català i polonès.

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Bresques

Tu no vas néixer,
Sinó que neixes
Mentre passes
De segon en segon,
Sense intentar
Ser allà, quan ets aquí,
O aquí, quan ets allà.
Tu ets la matèria salvada amb coratge
D'una respiració fins a l'altra,
Sense la qual no seríem.
I no som en realitat
Més que restes, formes buidades,
Bresques d'on la mel de l'eternitat
S'ha escolat.

Ana Blandiana

Traducció de Corina Oproae.

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 104-105

Inici

Ben sovint les paraules passen de llarg, subtils;
sense deixar a penes res del seu sentit
inabastable i nu. La veritat que amaguen
esdevé dia a dia una mentida,
una maldestra còpia del món
que intentem abastar amb un encís
de música indolent.
Però parlar-ne així, amb acritud,
traspua la impotència i el cinisme d'un buit
que es vanta inútilment de si mateix.
Llavors, com una pluja d'aigua encesa,
com l'aleteig d'ocells en l'alba absent,
momentani i fugaç,
tan sols resta el silenci en estat pur:
la solitud, la vida sense nom,
l'inici impercebut d'aquest poema.

Lluís Calvo. La llunyania. 1993

III Premi de Poesia Mercè Bayona i Codina (Les Planes d'Hostoles, 1992).

Èxtasi blanc

El pol·len entra pel nus de la fuga
i les bombetes rebenten,
harmonioses, al cant de la radiació solar.

Un taronger s'enlaira
amb l'estrebada insensata
de 542 becs de garsa i m'hi sumo,
arrencant el tronc
amb les dents beneïdes.

Quina mística més cèlebre,
desplaçar-se de casa,
arrossegar el niu,
pintar el camí amb sons tous
i indesxifrables.

La meva feina és intentar.



Anna Gual. Molsa. 2016

Epíleg: Gemma Gorga
Il·lustracions: Ana Cabello

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2016

Piscina

Regirant uns calaixos del despatx del meu pare,
m'he trobat una foto insòlita i xocant,
una foto en què em tiro a la piscina
de Corbera de cap una tarda molt clara

i càlida d'agost. Protegida la cara,
doblegats els genolls, els pulmons emplenant
les costelles amb aire, dono un pas endavant
quan el monitor sento que em mira i crida: ーAra!ー.

Empesa per l'impuls, volo per un instant...
I un cop de puny glaçat em fueteja el ventre
i se m'escapa un crit i un raig boig d'aigua m'entra
i m'inunda la gola i m'estic ofegant...

I moc braços i peus com per instint, diria,
                             amunt,
i nedo cap amunt.
                              El monitor
ve: ーEi, que t'has fet mal?ー I jo responc: ーNo, no...ー,
tossint i amb els ulls xops. A partir d'aquell dia,

ho vaig anar aprenent amb intent rere intent:
a tirar-me de cap i a no impactar amb el ventre.
Somric. Guardo la foto. Surto del despatx, mentre
crec que aprendre a escriure no és tan diferent...



Montse Bastons i Garcia. El camí de la veu. 2008

Pròleg: Carles Duarte i Montserrat
Epíleg: Vinyet Panyella

Intent

Intent clarificar el meu vers per poder
entendre la vida. El món em dispersa.
L'escriptura em concentra.



Pons Ponç. El rastre blau de les formigues. 2014