Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rastres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rastres. Mostrar tots els missatges

05 de febrer 2024

Tal com estan les coses, la incertesa seria una cosa divina

                                        Xina, 2011


Al plànol d'una casa
el més important són les parets i la tanca,
i un pas cobert que du al pati interior.
Aquí, a la gatzoneta, resguardats del sol, mengen,
gategen nens amb les bates obertes per darrere
i gossos petits i bruts, que em fan patir,
vells amb la mirada fixa.
El sostre, si s'esquerda, no s'arregla,
s'hi posa una pedra sobre el niló.
La terra és nua, assedegada,
els mecanismes humans s'arrosseguen
i deixen un rastre humit, 
i quan el sol s'encabrita, embarranquen
en qualsevol banda, a la vorera,
enmig del no res, vora una esponerosa
plantació, com els estels
a l'horitzó amb què s'uneix la mar humana.



Sonja Manojlovic, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 115 (2020),  p. 92 i 93

Traducció: Pau Sanchis

07 d’octubre 2023

Crisantema

Crisantema: Fúlgid
rastre de llum en l'hora
grisa del vespre.
La ciutat perfumàveu
amb un enyor dels boscos.


RL 10 - 1952, p. 150



Rosa Leveroni, dins el llibre:

La tanka catalana. 2011

Edició a cura de Jordi Mas López

24 de novembre 2020

Sempre, el mirall

D'aquest rostre que em torna el mirall,
desconec tots els trets menys l'esguard,
testimoni del temps jovençà.
Jo soc jo, com ho era fa anys,
amb iguals pensament i desigs,
amb igual entusiasme o temor.
Del meu fons, el mirall no en sap res
i em disfressa de cutis marcit
i em corona la testa de neu.
Són els rastres de cada dolor
i de cada neguit que he passat.
Res, però, dintre meu no envelleix,
res d'allò que ha marcat el meu pas
i m'ha dut als camins a lluitar
per la terra, l'amor i la fe.
Una lluita petita i humil
que el meu cos deixarà a poc a poc
quan el fred m'embalbeixi les mans
i m'enteli la llum de la ment;
però encara tinc ulls per mirar
desmentint el reflex del mirall.


Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il.: Lluïsa Cauhé

23 d’abril 2020

Holanda és una terra plana

Holanda és una terra plana
que al cap i a la fi passa a ser mar,
que alhora, al cap i a la fi, no és sinó
Holanda. Els peixos dins de l'aigua,
discutint entre ells en holandès,
estan segurs que la llibertat és la barreja
d'un gravat amb unes randes. Pujar a una muntanya,
morir-se de set, a Holanda és impossible;
i encara és més difícil deixar un rastre precís,
si has sortit de casa en bicicleta,
i encara més, si has marxat nedant. Els records
són Holanda. I no hi ha cap presa
que els pugui retenir. En aquest sentit jo
visc a Holanda des de fa més temps
que les seves onades, que s'allunyen lliscant
a la deriva. Com aquests versos.


Joseph Brodsky

Tr.: Xènia Dyakonova i Oriol Prat, 

Reduccions : revista de poesia, núm. 100, p. 131

29 d’abril 2011

D'aquest instant,

D'aquest instant,
en quedaran només
uns pocs rastres llunyans,
somnis, records
que el pas del temps
tornarà incomprensibles.

Però m'entesto encara

a salvar-ne tendreses,
ressons dels teus ulls càlids,
per reviure algun dia
l'engruna que ara en deso
en els mots, en els llavis.


Carles Duarte. Llavis de terra, 1993