Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canigó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canigó. Mostrar tots els missatges

15 de gener 2023

Passejo vora l'estany

Passejo vora l'estany, tot jo ple de fred i de llum.


   Sota el cel blau,
 enllà de l'aigua llisa
   i el verd dels boscos,
com un núvol caigut,
tot blanc, el Canigó.



J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996

30 d’abril 2017

Los dos campanars

...
Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles

que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

...

Als catalans de França



Fragment.




Jacint Verdaguer. Canigó. 1944



14 de juny 2016

Pàtria

Flama cimCanigó: la matinada del 23 de juny la Flama del Canigó baixa de la muntanya per Òmnium (Obra pròpia) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0) or GFDL (http://www.gnu.org/copyleft/fdl.html)], via Wikimedia Commons
Pàtria, et donà ses ales la victòria;
com un sol d'or ton astre es va llevant;
llança a ponent lo carro de ta glòria;
puix Déu t'empeny, oh Catalunya!, avant.
Avant: per monts, per terra i mars no et pares,
ja t'és petit per trono el Pirineu,
per ésser gran avui te despertares
a l'ombra de la Creu.


Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

28 de febrer 2016

I amunt puja

Les Orgues et le Canigou au crépuscule
I amunt puja i més amunt,
com aucell de branca en branca:
d'aqueixa cova damunt
una altra en veu de més blanca

Mes com la puja de grat,
troba curta tota escala;
per un cor enamorat
cada pas és un colp d'ala.

De sobte un raig de claror
sa pujada fa més dolça,
sent càntics entre verdor
i rierons entre molsa.

De la cova singular
la carrossa és a l'entrada,
que es desclou al dia clar,
com una porta que es bada.

Porta d'or de l'Orient
llavors de l'aurora bella
lo sol anava naixent,
com la flor que s'esbadella.

Del Canigó gegantí
Gentil en la cima es troba,
davant d'un quadro diví
que tots los sentits li roba.


(Fragment)


Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

15 de novembre 2015

Temporal a Vallmanya

Desfés ton llençol, pluja beneïda.
Vessa ton misteri, vessa ta frescor:
Al boscam onbrívol, torna-li la vida,
i sigues mestressa de tot Canigó.

Allà en la carena ja temporaleja.
Ara el cel és gris com un llosat.
Tot s'enfosqueix. La broma negreja.
Embarren les garbes i l'herba del prat.

Les fulles del faig no són delitoses.
Pertot ho demanen fulles tremoloses
d'oir el devessall. Desfés ton llençol.

La serra veïna s'allunya, entristida.
Una olor de terra ja puja del sòl.
Desfés ton llençol, pluja beneïda.

Josep Sebastià Pons, dins,


Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya. 2011

28 de juny 2014

Cant VI Nuviatge

Arribant a les orgues d'Ille
Del Canigó gegantí
Gentil en la cima es troba,
davant d'un quadro diví
que tots los sentits li roba.


(Fragment)


Jacint Verdaguer. Canigó, 1967


24 de novembre 2013

Mossèn Cinto

P6230693
Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
-cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
-ric de somnis i vida- despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!


 Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

22 de juny 2013

El "Canigó", poema ideològic

Sens dubte, el Canigó és una prodigiosa maquinària poètica de
precisió, que assoleix els seus moments més brillants en els
cants centrals, però, a la vegada, és una autèntica maquinària
ideològica, que culmina en els dos darrers i l'epíleg.



Fragment


Joaquim Molas, dins,

Jocs florals de Barcelona :  
any CXXVIII de la seva restauració. DL 1987

18 de maig 2013

Canigó

IMG_8956 per Jordi Payà a Flickr
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

(Fragment)



Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

09 d’abril 2012

La de Fontargent

De Fontargent a Oriege

n'he baixada aquest matí

pel rost de Clota Florida

maduixetes a collir.

Tot omplint-ne la cistella

un aurer ensopeguí,

un aurer que entre la sorra

triava granets d'or fi.
-Déu vos guard, gerdera hermosa.
-Déu vos guard, fallard fadrí;
prou vos daria maduixes
si em donàsseu d'or un bri.-
-Preneu's-el, gerdera hermosa;
per gerderes l'apleguí-.
Ell me'n donava una embosta,
jo unes volves ne prenguí,
mes maduixes oferint-li,
de les selves coral fi.
Mentres ell se les prenia
les maduixes canvií,
cada gerd era un carboncle,
cada maduixa un robí.
Per ensenyar-vos-en mostra
la més vistosa encastí
en est anell de cinta ampla
que en dos se pot migpartir:
per anell de nuviatge
si el voleu, veu's-el aquí.

(Fragment)


Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

27 de desembre 2011

Canigó

Què té que veure amb tu aqueixa pastora?
–Pare –respon–, és del meu cor senyora:
collint gerds i maduixes un dia l'encontrí;
ullpresos un de l'altre, ens estimàrem;
la promesa d'amor amb què ens lligàrem,
só cavaller, si es trenca, no es trencarà per mi.

–Doncs de ton cor esborra aqueixa imatge

o et tornaré de cavaller a patge,
les armes arrencant-te que no sabràs honrar–.
Gentil resta esblaimat; apar un roure
que el llamp acaba de ferir, i ploure
veu a sos peus ses branques, son front descoronar.

Avergonyida, ella s'adossa a un arbre;

per estàtua pendria-la de marbre
qui no vegés ses llàgrimes rajar com una deu.
No ho veu la gent del ball ni se n'adona;
a qui dansa joiós, ¿Què se li'n dóna
de la margaridoia que aixafa sota el peu?

Far grandiós que un promontori amaga,

darrere el Pirineu lo sol s'apaga,
i els ulls d'alguna estrella se veuen llambregar;
no tan brillants ni tan amunt com elles
s'obiren en lo bosc altres estrelles
i s'ou un cant de cèltica tonada ressonar.

Del bosc de Canigó són los fallaires

que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

Les llums de set en set pugen i baixen,

cinyells de flama los montículs faixen
i es veu entre fumades lo bosc llampeguejar;
surten rius de guspires de tot caire,
com si es vegessen entre terra i aire
los llamps i los cometes en guerra sabrejar.

Dels fallaires al ball la gent s'atansa,

les nines deixen la primera dansa,
i un dels joglars, al veure's tot sol amb los fadrins,
llança, amb quimera mossegant-se el llavi,
eixa cançó de verinós agravi,
com un grapat de víbores i negres escorpins:


Cant 1, l'aplec.

Fragment


Jacint Verdaguer. Canigó : llegenda pirenaica del temps de la reconquesta. 1967