Mare nostrum
Cel i mar lluen blavors diàfanes
en competència. L'oreig anima-s'hi,
i jugant amb les ones qui juguen,
rompre les fa com en rialla fresca.
Sus! Via fora! Saupada l'àncora,
infla les veles ratxa fresquívola
i s'emporta la nau, falaguera,
com un alè de joventut i glòria.
Arreu desfilen platges esplèndides,
puntes que avancen, cales recòndites,
i, en penyals d'escultòrica traça,
cavernes dignes d'habitar-hi un ciclop.
Ah! Aquí respira la Musa homèrica
dins sa més pròpia claror olímpica:
aquí el goig de la vida s'hi tasta
com glop vessat de la nectària copa...
Mirau: la forma d'eixa península
par que reclami columnes jòniques,
so de lèsbiques lires, o idees
tals com aquelles que Plató parlava
i embadalien del Cap de Súnium
les clares ones... Oh! tan poètiques
com les costes de l'Àtica brillen
nostres riberes, de la llum amades!
Mirau: ja mouen dansa agilíssima
delfins que salten, com si, pletòriques
d'alegria vivent, eixes aigües
un nou triomf a Galatea fessen.
Fills bellugosos de la mar rítmica,
aqueixs sirenis amen la música:
ells amb pròvida esquena salvaren
l'antic cantor precipitat a l'ona.
Així vols càntics, oh tu, mar clàssica,
mar venerable llatina-hel·lènica,
que ara rius tan serena i tan jove
com al cantar-se l'Odissea augusta!
Mar de suprema blavor safírica,
inagotable font de sal àtica,
ets bressol de la forma perfecta,
gremi matern de la humanal cultura!
Sens tu, la fonda por oceànica
retret hauria tota nau frèvola;
tu, invitant amb l'abraç de tes costes,
caminar feies els primers navilis.
Així escampares en fàcil càrrega
els fruits d'Egipte, la tíria púrpura,
l'or d'Ofir, les riqueses de Tarsis,
l'art i la idea, animadors de pobles...
I al coronar-te ciutats marítimes,
feren de l'Àsia, l'Europa i l'Àfrica
l'antic món; i si un nou se n'hi ajunta,
de tu nasqué el Descobridor magnànim.
Mar de les terres, cor de la Història,
tu tens la saba rejovenívola...
Ah! si el temps a ma terra tornaves
i gran empori de teus naus la feies,
com aleshores en què, ple d'ímpetu,
gosava dir-te Roger de Llúria:
"que ni un peix nedaria en tes ones
si ja no duia son escut per marca!"
En tant, retempra la nostra cítara,
d'atzur i ritme penetra'ns l'ànima;
i nostra Art, de tu digna, navegui
a ton embat de joventut i glòria!
Miquel Costa i Llobera. La veu de l'inefable. 1999
A cura de Maria Antònia Perelló Femenia
Cel i mar lluen blavors diàfanes
en competència. L'oreig anima-s'hi,
i jugant amb les ones qui juguen,
rompre les fa com en rialla fresca.
Sus! Via fora! Saupada l'àncora,
infla les veles ratxa fresquívola
i s'emporta la nau, falaguera,
com un alè de joventut i glòria.
Arreu desfilen platges esplèndides,
puntes que avancen, cales recòndites,
i, en penyals d'escultòrica traça,
cavernes dignes d'habitar-hi un ciclop.
Ah! Aquí respira la Musa homèrica
dins sa més pròpia claror olímpica:
aquí el goig de la vida s'hi tasta
com glop vessat de la nectària copa...
Mirau: la forma d'eixa península
par que reclami columnes jòniques,
so de lèsbiques lires, o idees
tals com aquelles que Plató parlava
i embadalien del Cap de Súnium
les clares ones... Oh! tan poètiques
com les costes de l'Àtica brillen
nostres riberes, de la llum amades!
Mirau: ja mouen dansa agilíssima
delfins que salten, com si, pletòriques
d'alegria vivent, eixes aigües
un nou triomf a Galatea fessen.
Fills bellugosos de la mar rítmica,
aqueixs sirenis amen la música:
ells amb pròvida esquena salvaren
l'antic cantor precipitat a l'ona.
Així vols càntics, oh tu, mar clàssica,
mar venerable llatina-hel·lènica,
que ara rius tan serena i tan jove
com al cantar-se l'Odissea augusta!
Mar de suprema blavor safírica,
inagotable font de sal àtica,
ets bressol de la forma perfecta,
gremi matern de la humanal cultura!
Sens tu, la fonda por oceànica
retret hauria tota nau frèvola;
tu, invitant amb l'abraç de tes costes,
caminar feies els primers navilis.
Així escampares en fàcil càrrega
els fruits d'Egipte, la tíria púrpura,
l'or d'Ofir, les riqueses de Tarsis,
l'art i la idea, animadors de pobles...
I al coronar-te ciutats marítimes,
feren de l'Àsia, l'Europa i l'Àfrica
l'antic món; i si un nou se n'hi ajunta,
de tu nasqué el Descobridor magnànim.
Mar de les terres, cor de la Història,
tu tens la saba rejovenívola...
Ah! si el temps a ma terra tornaves
i gran empori de teus naus la feies,
com aleshores en què, ple d'ímpetu,
gosava dir-te Roger de Llúria:
"que ni un peix nedaria en tes ones
si ja no duia son escut per marca!"
En tant, retempra la nostra cítara,
d'atzur i ritme penetra'ns l'ànima;
i nostra Art, de tu digna, navegui
a ton embat de joventut i glòria!
Miquel Costa i Llobera. La veu de l'inefable. 1999
A cura de Maria Antònia Perelló Femenia
