Caliu

Les ombres del pi que vas talar l'any passat. Les
branques  que es retorcen i crepiten. Llenya que
s'encén i crema com es cremen els estius. El ball
victoriós de les flames sobre la matèria. El carbó
i la cendra que se'n  desprèn i encoixina  l'hivern.
L'impuls de llançar-se al foc sabent que res no co-
mença  del no res. Aquest tió que  crema i escalfa
les mans de qui  heretarà la terra.  I el caliu, aquest
caliu de fornal, vermell, que et crida des del ventre
gràvid del foc.

De: Com un àngel fimbradís

Ricard Garcia. Les hores ferides. 2025

Epíleg de Ramon Moix Camps.
XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024

Albat

  A Vicent Andrés Estellés, en la mort de la seua primera filla.

La sang et va trencar la somnolència
de quan dormies somnis sense mida.
Claror d'un sol que és mort en altra vida
a la teua foscúria era presència

i ets ara gel de llum, reminiscència,
reminiscència freda i engrenyida
d'un caliu, d'una veu que ja no crida,
d'un cor petit tancat fins a l'absència.

Ací resta l'amor, l'alè, l'estona
a penes, d'una vida sense centre
i la pluja a la tarda i a la dona.

Tu ets ja als llimbs, on no hi ha sang que entre
a desvetlar-te, i l'alba t'acarona
al claustre d'una mare sense ventre.

De: Vells poemes inèdits

Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993

Hivern

El fred ve d'un país blanc
amb la pell tota glaçada.
Té al cor un àngel de neu
amb dos lliris de rosada.

El fred és un home trist
que no té lloc ni cadira,
que no pot trobar un llit
quan la soneta els ulls crida.

Tothom li tanca la porta,
«Ves-te'n fred!» i el fred s'allunya
sense més companya amiga
que el ventijol i la pluja.

La ciutat encén les cases
amb tots els llums de Nadal.
La flama enemiga crida
«Ves-te'n fred!» i el fred se'n va.

Però lluny enllà, quan Déu és nat,
el fred, obrint la boirina,
troba el caliu del ramat
en un pessebret de fira.

Maria Beneyto, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

Pròleg de Salvador Cardús

A cura de Jaume Subirana

Aigua

Goteja la font,
cada gota un soroll sord.
Terra mullada.

Reguera de bosc
aigua pels animalons.
Natura solvent.

Botes al bassal
del vailet enjogassat.
Fang sec al matí.

Sopa fumejant,
caliu a la llar i baf
a les rajoles.

Mònica Huix-Mas. Paraules senzilles. 2012

Cant de juny

Pel Juny, la falç al puny;
pel Juny, l'espiga a terra;
pel Juny, tota la terra
rient al sol de Juny.

Pel Juny, les riallades
replenes d'ardentor;
pel Juny, franques besades
de boques ressecades
per lo caliu del cor.

Pel juny, lo gran misteri
esbadellant-se en llum;
pel Juny, tot l'encenseri
del món, ple de perfum.

Pel Juny, la santa Vida
entrada ja en son ple,
triomfanta i enardida,
volent ésser fruïda
de tots a la mercè.

Pel Juny, la falç al puny;

pel Juny, l'espiga a terra,
pel Juny, tota la terra
rient al sol de Juny!

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Ed., pròleg i dibuixos: Enric Casasses

Avui estic contenta i no sabria

El caliu que m'ensenya de somriure.
                              JOSEP CARNER

Avui estic contenta i no sabria

el perquè d'aquest goig que em fa cantar;

potser el mateix que em dona l'alegria

m'ha de dur la tristesa de demà.

És absurd ser feliç quan es congria

incert aquell destí que volem clar

i també d'enfonsar-se en l'apatia

quan hi ha tant per a veure i estimar.

Tal vegada només cal dir bon dia

al nou matí que ens ve a llepar la mà

i acceptar tot allò que ens donaria

i oblidar tot allò que ens vol negar;

que és el fet de sentir-se viu i lliure

el caliu que ens ensenya de somriure.

Sonet XV

Carme Guasch. Poesia completa. 2005

Per als amics de "Mostra"

Contempleu a poc a poc,

en velles xilografies,

segles morts, cendrosos dies,

un allunyat món barroc

i senzill alhora, foc

secret, claror tancada:

s'alçaran a la callada,

tot de sobte, del caliu,

flames, llum, l'art sempre viu

molt al fons de la mirada.

Salvador Espriu.

Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

Desembre

Desembre, fina ventada

esbandidora d'enguany;

cada clavell de l'anyada

ha anat perdent el company.

El cor ha tancat la porta,

i no se sap pel seu bleix

si duu una esperança morta

o una esperança que neix.

Ens porten un bri silvestre

santa Llúcia i sant Tomàs,

per a la nostra finestra

ni oreneta ni domàs.

Si són negres les mentides

i negres els pensaments,

rialles endarrerides

ens ballen damunt les dents.

-Adeu, caputxeta blava,

dies ha que no t'he vist!

-Potser aquest any que s'acaba

és una mica més trist.

El fred esmola la nuca

de les noies d'ulls de mel...

Desembre blanc de perruca

i amb els bigotis de gel.

Ai, desembre, salta i balla,

que és de fira el teu sanglot,

desembre, dolça acaballa

despulladora de tot;

si ja no apunta l'estrella,

si ja no crema el caliu,

si es torna la carn mesella

i sols va fent la viu viu,

si és fastigós l'espectacle

i el pit rebenta de mal,

tothom espera el miracle,

tothom espera Nadal!

Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia. 1972

És una càrrega d'auró, tallada

És una càrrega d'auró, tallada
i apilada d'acord amb la mesura.
No en sé veure cap altra per allí.
Ni hi ha petjades a la neu del volt.
I no és pas tallada d'aquest any,
ni tan sols del passat, o fins de l'altre.
La fusta és grisa i se'n desprèn l'escorça,
la pila es clava a terra. La vidalba
l'ha lligada amb cordills, com un fardell.
La sosté d'un costat un arbre viu,
i d'un altre una estaca amb estintol
a punt de caure. Penso que només
algú que visqui per mudar de feina
pot oblidar un treball que va costar
tanta suor i esforç amb la destral,
i abandonar-lo lluny de llar o estufa
perquè escalfi el marjal amb el caliu
pausat i sense fum de la ruïna.

Robert Frost. Al nord de Boston, 1994

Les formigues

Les formigues
són com uns punts suspensius
--que no diuen
el que dius.

Les formigues,
corrua de l'interès
--arrepleguen
dels demés.

Les formigues
van lluint el polissó
--més que treball,
processó.

Les formigues
no coneixen propietat
--tot és d'elles
o furtat.

Les formigues
sols treballen a l'estiu
--a l'hivern
junt al caliu.



Enric Soler i Godes