Beneeixo el treball de cada dia,
beneeixo, de cada nit, el son.
El judici diví i la gràcia divina,
la llei de pedra ー i la llei dels bons.
I el teu porpra polsós, amb tants forats,
i el teu bastó polsós, amb tots els raigs...
—I encara beneeixo la pau, Senyor,
a les altres cases — i el pa d'altres forns.
21 de maig de 1918
Marina Tsvetàieva. Fites. 2023
Traducció de Laia Malo
Pròleg de Miquel Cabal
21è Premi de traducció Vidal Alcover
La gent que es lleva
quan encara és de nit
ignora que el món recomença
cada matí
per la seva virtut,
que el sofriment
l'agermana amb milers d'homes
d'arreu del món
i que el seu gest
d'embolicar-se la bufanda,
o bé d'encendre la primera
cigarreta del dia,
forma part d'algun ritu solemníssim
que vivifica la sempre remota
possibilitat d'establir la pau
entre els homes de bona voluntat.
Un gran bosc de paraules : antologia poètica de Miquel Martí i Pol en aforismes. 2007
A cura de Xevi Planas
Il·lustracions de Gemma Guich
maneres se sentir-se dona
Profunditat de pensament:
angoixa.
Món abrandat, mortal!
Demà la casa serà coixa
de mi. ¿I l'ànima?
¿Immortal?
Extremarem d'amor el joc.
Esposa
fèrtil d'enginy gosat
seré. L'amor com una rosa
sola. Per àrbitre,
llibertat.
Reconcilies mon instint,
revolta,
amb la raó que escau,
i mare soc de cop i volta.
Infant, tu reies, i,
quina pau!
Secularment dona i destí
caminen;
les Parques van filant.
Un lloc al món, el meu, i finen
retrets. Els somnis no
valen tant.
29 d'octubre de 1930
Clementina Arderiu, dins el llibre:
Tres poetes de Cadaqués : Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Quima Jaume. 2019
Antologia a cura de Rosa Ardid i Caterina Riba
Il·lustracions de Jordi Pagès
La pau és un espai tendríssim
que es guanya, prou que ho saps, en solitari,
i es frueix amb el món per companyia.
Miquel Martí i Pol. Pensaments. 2007
Edició a cura de Xevi Planas
La trapezista roja
estima el cavall verd
com el dia, la nit.
El gall i el peix ho diuen
i els músics pinten l'aire
de cel i mar i pau.
Miquel Desclot. Nas de pallasso. 2022
Il·lustracions d'Anna Font
A la meva mare
I
De quan la meva pell
t'era paret i sostre
tu ja no te'n recordes
Ningú
serva
la pau primera
a la llum
de la consciència
La memòria
és
un lloc
des-habitat
II
Digues-me, pell
com era l'aigua
-jaç i aliment-
d'abans del jo?
Com era el riure
de la mare
el seu batec
la seva olor?
Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019
Un recer de pau profund
he trobat a la Fageda
caminant a poc a poc
sobre grocs daurats de seda.
Entre lava mil·lenària
la molsa brodava verd
era un toc de melangia
respirar en aquell indret.
Una gran pluja de fulles
ens queia molt lent del cel
el seu clam xiuxiuejava
deixant un regust de mel.
Teresa Grau
Novembre de 1998
Poemari de la Fageda d'en Jordà. 2001
Poesies dels Amics de les Lletres Garrotxines
i Poesia Viva de Barcelona.
Portada de Nicolau Gironès
Pròleg de Carles Duarte i Montserrat
Aquell banc de la plaça, en l'hora extàtica,
que acull els pensaments quan ha emmudit
la ciutat, i una pau quasi eleàtica,
hi arriba perennal, sense brogit.
Aquell banc on s'asseu sovint el sol
i la calma reposa arrecerada
sota les fulles d'acant, talment un vol
de claror vegetal petrificada.
Com m'atrau aquest banc de soledats
on apòstols absents fan companyia,
santuari secret de llibertats,
presoner de tants precs de melangia...
Refugi improvisat i confident
com falda maternal, viva i present!
Margarita Colom. Girona... es deia Girona. 1998
Pròleg de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de diversos artistes
Per què insistiu
a parlar-me
de minúcies?
Deixeu-me en pau.
Jo només veig
immensitats.
Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022
Il·lustracions de Cristòfol Pons.
Epíleg de Teresa Pascual.
Quan el sol es pon més tard.
Quan un llibre ens concedeix
la pau, i nosaltres ens hi avenim.
Quan amor s'escriu en minúscules
perquè càpiga sencer al palmell.
Juny, o qualsevol altre mes
que ens plagui. Quan les hores
són generoses.
Gemma Gorga. Viatge al centre. 2020
En la Pau no hi ha mirall,
ni tristesa, ni carència, ni engany.
Sols essència i veritat,
plaentment, força de voluntat.
En la Pau no hi ha mirall,
sí!; recolliment, balanceig i moviment.
Montserrat Cufí Adroher. Pensaments blaus. 2020
Prologat per Núria Esponellà.
Il·lustrat per Sònia Estévez.
Tinc, encara, la força juvenil
per veure tots els blaus d'aquest planeta,
on la Llum va crear l'obra més neta,
perquè esclatés el cor del mes d'abril.
Tu ets, planeta blau, un aixopluc
que acull la veritat i la mentida,
i amb fe o sense fe, amb mort o vida,
dins el pit sempre brostes un nou lluc.
Planeta blau que veus l'amor i l'odi,
la pau, la guerra i l'ombra dia i nit,
i aquella vida enllà de l'infinit...
Car si estem al final d'un episodi,
en volar d'aquest món, que és com un podi
s'enlaira vencedor nostre esperit.
Oh planeta tan blau... i tan adolorit!
p. 77
Rosa-Maria Bisbal. Batecs màgics. 2011
Pròleg de Josefina Peraire i Alcubierre.
Arvo Pärt
En equilibri
al seu filat, les tórtores.
L'engany i la certesa.
El plany, la consciència.
L'alfals segat al vespre.
La nafra oberta al cel.
El crit, la sal dels mots.
L'abans, l'abisme. Tot
i res en equilibri.
La nàusea i la pau.
novembre de 2017
Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020
Premi Miquel de Palol 2020
Pel temps i per les boires dels rius esgrogueïda,
de Troia, l'urbs sagrada recordes la beutat:
voltada de ruïnes, de frondes enriquida,
vius concentrada i pura, gelosa del passat.
Sent ver que dins hi deses la visió infinita,
ta calma res no torba ni ta serenitat;
davant del món en lluita, mai no ets enfebrida:
la pau del cor tu serves, joiell el més preuat.
Tenir les arques plenes d'or vil no t'enlluerna:
estàtica contemples del Sol la glòria eterna
quan trenca els dards aurífics al frontis de la Seu;
i enmig dels quatre rius, contenta, allargassada,
com braços de geganta que cerquen l'abraçada,
tos dos cloquers aixeques, fendint la boira lleu.
Miquel Juanola, dins,
Als joves d'avui.
La joventut d'ahir es sentia sola,
presa d'un doble joc d'ambicions
organitzat a punta de pistola
i amb grinyolar de portes de presons.
Era el seu clam, igual que ho és el vostre,
rebel i coratjós i assedegat
com del nadó que sols tastà el calostre
del pit matern per llei arrabassat.
Les seves nits —les nostres— quanta febre
sense pau ni repòs! I quin amarg
sentiment d'injustícia en percebre
la fredor d'uns germans passant de llarg!
Ens doblega el jou. La necessària
servitud a les coses i al moment
feia esclatar un renec o una pregària
al més profund del nostre sentiment.
Quan el combat és dut fins a l'entranya
ens atueix un aparent desmai,
però el fibló de l'esperança guanya
sostenint l'esperit que no mor mai.
Sabem que quan s'esberla el mil·lenari
clos murallat, i cada pedra cau
entorpint el camí, podem trobar-hi
el JOVE etern, il·lusionat i brau.
Ell refarà més alta la murada
perquè el seu somni és sempre més ardit
i té a la sang tota la batzegada
dels altres joves que l'han precedit.
Amb ell la fe rebrota en vigoria
en els vells arbres que ja vam fruitar,
i el tronc eixut, que inútil semblaria,
per donar escalf encara sap cremar!
Obra poètica inèdita.
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Els teus murmuris, oh mar,
han fet la meva infantesa
clara, ara silenci només
i el silenci m'acompanya.
El veler que llisca mar endins,
troba la pau desitjada
o és una il·lusió només
que promet la mar sense donar-la?
Ets bella amiga, mar quieta
de les hores calmes,
si promets joia i amor,
qui no vindrà a tu
en caure la tarda?
1981
Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998
Gravats: Maria Mercè Insenser
Introducció de Joan Alemany i Moya
[Pròleg] de Rafael Argullol
