El món on visc
és ple d'injustícia.
La gent passa fam,
la gent passa pena.
Fa poc vaig sentir
la mort d'una nena,
per la pobresa del seu país
on hi ha una gran guerra.
Quan surto a fer un tomb
noto una gran pena
pensant que hi ha països
on mor gent a centenes.
Hi ha nens que treballen
nit i dia,
normalment els produeix
una malaltia.
Això és un desastre,
això és una pena,
hem de viure en pau
no en guerra !!!
Sempre he imaginat
un món de fantasia
on la igualtat
triomfés amb alegria.
No hi hauria injustícia
ni tampoc cap malícia.
La gent no passaria por,
la gent s'uniria amb il·lusió.
Els nens no treballarien
ni tampoc pobres hi hauria.
La guerra acabada,
la pau recuperada.
Així és com ha de ser el món,
amb pau i igualtat per a tothom.
Eva Fernández Blanco
Pseudònim: Floquet
CEIP Pegaso
2n premi, Categoria B Poesia
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
desitja amor pur i pau suau
als que
no t'han tractat bé
i passa pàgina
ㅡ us alliberarà a tots
Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018
Traducció: Bel Olid
O tu, cor meu, que bellament jugares
en les cruïlles d'un vergê exquisit,
oint el doll de les fontanes clares,
oint dringar l'estel a l'infinit;
que tota rosa cobejaves prendre
escarnint la temença i la llangor,
posa't al front la delicada cendra,
que ara ets ferit d'un impossible amor.
Potser voldries solitud, misteri...
Però no cal que deixis ton camí:
pot amagar-te amb un encís aeri
la meravella del mateix sentir.
Una superba quietud pausada
de ton neguit finíssim ha brollat;
per amagar-te a la banal gentada
basta el mateix caient d'un noble fat.
Així a l'hora de la pau immensa,
quan sangonenta la diada mor,
cap a la terra imaginària avença
un ample riu sota una boira d'or.
Josep Carner. La inútil ofrena. 1924
També es troba al llibre:
Josep Carner. Llibres de poesia 1904-1924. 2016
Edició crítica de Jaume Coll
La pau té nom molt breu,
—subtil i lleuger com au de pas—
alhora que la guerra ressona rabiosa.
No ha de ser casual
que el tro, la ràbia terrible, la guerra
sonin amb una mateixa cruesa.
Però, i la raó? No és també germana de so?
No romp i corromp?
La pau és vocàlicament dolça...
I, quan es diu, sembla ja que aixeca el vol.
Esteban Martínez Serra. Qui ens dirà demà?. 2024
Il·lustracions d'Ömer Ilksen Akçil
Tocava mare
i ja no hi era
el món darrere, amb dents, amb ungles brutes,
amb colps o mans que duien la ferida.
Els germans d'infantesa
i els altres que han perdut com tu la forma
de ser humans ací,
tots barrejats, tots en eixam, donaven
a la fugida el mot
que en tu ens salvava,
i en tocar-te, tocàvem pau, residus
de la cova natal,
pa ensucrat,
neu calenta
i pròleg
de la vida que anàvem aclarint.
De: Tocar mare, 2
Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993
I més, molt més:
la quietud,
l'amor,
l'herba de dunes,
muntanyes, prats,
jardins,
camps abandonats
marges, basses, rius.
El fresseig de l'aigua,
la pau i la poesia.
Coses senzilles de cada dia.
Teresa Grau Ros
Quan arribes a casa amb la cara cansada
i t'asseus a sopar perforant les notícies
preocupat a saber com serà la setmana
(no saps la primavera de quin jardí sorgí,
et tanquen els balcons amb portes d'alumini,
avui la propietat es clou i no hi ha plantes),
llavors se't queda als llavis un matís emmandrit
com els rosers albats de les places de Siena
i voldries parlar però el tràfec i el lloc
t'han deixat en silenci. Aleshores la taula
és qui ens parla a tots dos: la verdura i el pa
i l'olor de sardines en un món sense flors.
Es fa trista la pau com un peix sense escates
i, en sopar, es multiplica, amb miracles prestats,
la vianda cremada de la dolça desídia.
Susanna Rafart. Olis sobre paper. 1996
També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003
Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler
Beneeixo el treball de cada dia,
beneeixo, de cada nit, el son.
El judici diví i la gràcia divina,
la llei de pedra ー i la llei dels bons.
I el teu porpra polsós, amb tants forats,
i el teu bastó polsós, amb tots els raigs...
—I encara beneeixo la pau, Senyor,
a les altres cases — i el pa d'altres forns.
21 de maig de 1918
Marina Tsvetàieva. Fites. 2023
Traducció de Laia Malo
Pròleg de Miquel Cabal
21è Premi de traducció Vidal Alcover
La gent que es lleva
quan encara és de nit
ignora que el món recomença
cada matí
per la seva virtut,
que el sofriment
l'agermana amb milers d'homes
d'arreu del món
i que el seu gest
d'embolicar-se la bufanda,
o bé d'encendre la primera
cigarreta del dia,
forma part d'algun ritu solemníssim
que vivifica la sempre remota
possibilitat d'establir la pau
entre els homes de bona voluntat.
Un gran bosc de paraules : antologia poètica de Miquel Martí i Pol en aforismes. 2007
A cura de Xevi Planas
Il·lustracions de Gemma Guich
maneres se sentir-se dona
Profunditat de pensament:
angoixa.
Món abrandat, mortal!
Demà la casa serà coixa
de mi. ¿I l'ànima?
¿Immortal?
Extremarem d'amor el joc.
Esposa
fèrtil d'enginy gosat
seré. L'amor com una rosa
sola. Per àrbitre,
llibertat.
Reconcilies mon instint,
revolta,
amb la raó que escau,
i mare soc de cop i volta.
Infant, tu reies, i,
quina pau!
Secularment dona i destí
caminen;
les Parques van filant.
Un lloc al món, el meu, i finen
retrets. Els somnis no
valen tant.
29 d'octubre de 1930
Clementina Arderiu, dins el llibre:
Tres poetes de Cadaqués : Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Quima Jaume. 2019
Antologia a cura de Rosa Ardid i Caterina Riba
Il·lustracions de Jordi Pagès
La pau és un espai tendríssim
que es guanya, prou que ho saps, en solitari,
i es frueix amb el món per companyia.
Miquel Martí i Pol. Pensaments. 2007
Edició a cura de Xevi Planas
La trapezista roja
estima el cavall verd
com el dia, la nit.
El gall i el peix ho diuen
i els músics pinten l'aire
de cel i mar i pau.
Miquel Desclot. Nas de pallasso. 2022
Il·lustracions d'Anna Font
A la meva mare
I
De quan la meva pell
t'era paret i sostre
tu ja no te'n recordes
Ningú
serva
la pau primera
a la llum
de la consciència
La memòria
és
un lloc
des-habitat
II
Digues-me, pell
com era l'aigua
-jaç i aliment-
d'abans del jo?
Com era el riure
de la mare
el seu batec
la seva olor?
Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019
Aquell banc de la plaça, en l'hora extàtica,
que acull els pensaments quan ha emmudit
la ciutat, i una pau quasi eleàtica,
hi arriba perennal, sense brogit.
Aquell banc on s'asseu sovint el sol
i la calma reposa arrecerada
sota les fulles d'acant, talment un vol
de claror vegetal petrificada.
Com m'atrau aquest banc de soledats
on apòstols absents fan companyia,
santuari secret de llibertats,
presoner de tants precs de melangia...
Refugi improvisat i confident
com falda maternal, viva i present!
Margarita Colom. Girona... es deia Girona. 1998
Pròleg de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de diversos artistes
Per què insistiu
a parlar-me
de minúcies?
Deixeu-me en pau.
Jo només veig
immensitats.
Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022
Il·lustracions de Cristòfol Pons.
Epíleg de Teresa Pascual.
Quan el sol es pon més tard.
Quan un llibre ens concedeix
la pau, i nosaltres ens hi avenim.
Quan amor s'escriu en minúscules
perquè càpiga sencer al palmell.
Juny, o qualsevol altre mes
que ens plagui. Quan les hores
són generoses.
Gemma Gorga. Viatge al centre. 2020
