Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris enigmes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris enigmes. Mostrar tots els missatges

27 de desembre 2020

Oracle

                         en la pupil·la on els perfils es perden

                                              MIREIA COMPANYS


-Mira- et diu la mà que assenyala un núvol,
segueix el vol de l'ombra i, quan claregi,
recita tot allò que desconeixes:
l'espera de la pluja abans del tro,
la brusca retirada de les ones
cap a la conquilla del corn marí
i el sacseig del prosceni en cloure l'acte.
Caurà el teló. Ressonarà l'enigma.



Isabel Ortega, dins,

Xarxa de Versos. El paraigua de Joan Brossa. 2020
Coordinació: Josep Gerona

21 de desembre 2020

Que la paraula

Que la paraula (poètica) et posseeixi.
Que la llum del poema (t')arrabassi qualsevol indici de sentit.
Que dins teu neixi el mot que conté tots els mots.
Que brolli l'enigma  ―  que brolli el poema.



Antoni Clapés. Clars, aquest matí, són els teus records : (obra reunida, 1989-2009), 2020

Epíleg de Víctor Sunyol

20 de setembre 2020

Les oliveres

Secrets llavis m'imposen
l'enigma que anomeno
viure. Jo, solitari
llegidor de profètics
vols de falcons, voldria
guiar tan dolorosos
somnis dels altres homes
cap a clarors llunyanes
d'aquell cel. Si em deixaven
servir el trist, el dèbil
pas de vençuts i fer-ne
mort militar, amb altes
banderes tremoloses
de la ciutat salvada!
Aleshores ja foren
els meus versos com llances
immortals, i l'imperi
d'eterna llum vindria
per vella plata d'arbres.


Salvador Espriu (1913-1985), dins,


Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.

24 de desembre 2017

Ara ets sensible al ritme del poema

Ara ets sensible al ritme del poema,
al sobtat canvi d'un traç de color,
al dolor d'una absència incomprensible,
al raig de llum lliscant entre una pedra,
al foc de dins que lluita per sortir.
Vindrà el temps i voldrà fe-te com ell.
Vigila, doncs. Tu em vas dir:
                                              "Les paraules,
cal desxifrar-les o desafiar-les?"
No obrirà mai el nostre cos l'enigma.
Vindrà el temps i voldrà fer-te com ell:
indiferent al ritme de la vida.



Jaume Bosquet. Triacant, 2009

07 de novembre 2017

L'altra porta

Estava tan distant de l'alba com del capvespre.
En un paratge de neu s'havien esborrat
tots els camins: si avançava em perdia,
si retrocedia em repetia. Però ara rai!
Un conflicte, en resoldre's, perd les seves
proporcions d'enigma.



Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988

15 d’octubre 2017

Jo també havia observat que

Jo també havia observat que, per bé que tenien 
el mateix nombre de síl·labes, la pronúncia 
d'una de les frases semblava més llarga. Tres 
síl·labes no igualaven sempre tres síl·labes. 
Allà hi havia un indicador que en cada llengua 
el temps podia, a la vegada, allargar-se o 
encongir-se per tal de facilitar el desxiframent
de la incòmoda monotonia d'allò quotidià
i de l'enigma tenaç de les passions.



La capture du sombre. Montréal. Lémeac, 2007


Nicole Brossard. I de sobte sóc aquí a punt de refer el món. 2017

Traducció: Antoni Clapés

18 d’agost 2017

Per què?

Tantes veus sense resposta,
tant de dolor innecessari,
tanta vida interrompuda
al xoc brutal de la barbàrie!...
Què justifica les obscures causes
que empenyen fatalment l'espècie humana
a l'autodestrucció?
La força evolutiva?
¿Som joguina, potser, d'una llei còsmica
que fa baldera la nostra pervivència?

Si s'apaga l'espurna intel·ligent que brilla

per a bé i per a mal,
al front de l'animal quasi perfecte,
què podrà detenir l'embat voraç
de la ferocitat i la vilesa?

De què serveix representar la farsa

de creure's éssers que excel·lim en mèrit
per damunt de tota altra criatura?
Seria un frau amarg i absurd, la vida?

Deixeu que envegi la font, la roca i l'arbre

que existeixen i prou;
que no els turmenta,
sota la seva pura i simple essència,
aquest tràgic enigma
que neix i viu i mor en cada home.

p. 44



Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Pròleg: Carles Duarte i Montserrat
Il·lustracions: Lluïsa Cauhé