alliçonament. Però des del cim
d'una muntanya es fa difícil
de reconèixer les fronteres.
I continuo escrivint; no tinc temps per perdre.
Com una carpa de circ, el Montseny
blau sobre el cel rogenc i la boirada,
solca el Tordera i amb la vela empeny
els ormeigs de Montnegre i l'arborada.
Cordes d'arítjol, pals de castanyer,
bocells de mesc i estais de romeguera.
Proa i masqueta al cim de Montllorer,
popa al Grínola que clou la galera.
Montseny, Montnegre; el mateix cim, vaixell
velat en bosc ara de núvols, ara
d'arbres. Pel mar lunar de quin farell?
Velam de llicorella i botavara
d'alzina. A l'arbre ocult de quin terreny?
Mar del Montnegre, oceà del Montseny.
Perejaume
Es troba en el llibre:
Pròleg: Albert Calls i Xart.
Fotografies: Anna Murillo.
Enfilada a dalt de tot.
Al cim dels manyocs de diari
que has anat arroplegant
i que fan, ara,
la teva vida fins aquí.
Al cim de tot,
amb les mans negres,
el desequilibri del paper,
el cos ple de notícies i argumentaris.
Gemma Arimany. Glatir. 2023
Pròleg de Rosa Font Massot
Carenes de la Mola i del Montsant,
des d'on l'esguard ha reposat
en la línia de l'horitzó llunyà.
I la memòria
ha emmirallat els pobles
que jeuen als seus peus,
Mont-roig, Montbrió, Cambrils, i
Vinyols, i els Arcs,
perduts en un angle unívoc,
distants i a la vegada propers.
I allà, més lluny encara, la mar estesa,
com una ratlla blava imperceptible,
és la fidel i secreta meravella
que amanyaga rius i torrenteres
i esguarda, prostrada,
els alts cims de la Mola i del Montsant.
Montse Gibert. Planeta terra. 2001
Pròleg d'Eugeni Perea i Simón
Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau
amor senzill d'estam
que d'espigues se t'envesca
amor de cim alat
per trobar-nos a les mans
amor de terra enllà
riba estranya, d'escomesa
amor d'embriaguesa
de llum que els cossos bat
Laia Llobera. Llibre de revelacions. 2020
Pròleg de Tònia Passola
Dalt del cim d'un espadat,
entre crestes del rocam,
emoció, bellesa, art:
un acròbata, l'isard.
Les oques van descalces. 2021
Poemes de Ramon Besora
Il·lustracions de Natasha Domanova
Música de Rosabel Bofarull
Jo el que vull és
ser gran de gran
i no vella de vella.
Sortir al món,
i no que entri a casa,
la mirada del cim
i no cucales pel fangar.
No vull l'auca
ni l'enfilall de petjades.
Tampoc pa dolç d'avui
per pa dur de demà.
El que vull és
ser niu de la revolta,
cau de la serp,
soca d'ullastre
i emparar
tots els llamps.
Jo el que vull
és ser
l'embat imparable.
Carlos Minuchin Vilafranca. Magma. 2020
21è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors
Vinc al recer de l'àmbit d'aquest temple.
La pedra sembla abatre's i discórrer
per un perfil de traços vigorosos,
i cada rengle encerta l'arc que baixa
al meu damunt, des d'una més concisa
perspectiva, amagant del sostre el límit
d'on sorgeix. És solemne l'equilibri
del cim, apar que poc a poc s'enlaire.
Entre tanta bellesa m'adelite
tot sol, però si d'altres mai venien
també m'hi complauria: clarianes
i penons, meravelles quasi vistes.
Per a molts, l'únic tast de la mirada.
Per a mi, igual raó de poesia.
De: A Oxford, II
Gerard Manley Hopkins. Sonets complets. 1999
Versió: Isidre Martínez Marzo.
Epíleg: Antoni Ferrer Perales.
De: La casa que vull de Salvat-Papasseit a la meva casa.
La casa que vull
que tingui finestres
i tingui un balcó, porticons de fusta,
perquè hi entri el cel
entre les
escletxes.
Que em voli i em bressi
el mar de la vora
xatracs i gavotes, petxines i closques
i els llençols s'amarin
de sal i
d'aroma.
Que l'ombra m'arribi
de cims i de planes,
camins i senderes, clavelles i avencs,
perquè em desdibuixin
els somnis de
l'ànima.
Que hi hagi parades
en el meu carrer
de carn i de peix, de verdures fresques,
que hi visquin paletes
pintors i
adroguers.
Que tingui una eixida
que em parli del temps
d'estiu, primavera, de tardor, d'hivern
per allà recloure'm
qualsevol
moment.
Que la casa tingui
en entrar, una balma,
un altell amb llibres, una taula àmplia,
retrats de qui estimo
d'on neixin
paraules.
Glòria Forasté Giravent, dins,
Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020
La rosa té fred en la terra nevada...
A Sevan hi ha tres metres de neu...
Un pescador de muntanya treu el trineu
tot pintat de blau cel,
morros de truita amb mostatxo
vigilen el fons calcari
com policies fent guàrdia.
A Erivan i a Etxmiadzín
la gran muntanya s'ha begut tot l'aire,
caldria seduir-la amb alguna ocarina,
temptar-la amb una caramella fins que la neu
es fongués dins la boca.
Neu, neu i més neu sobre el paper d'arròs,
el cim s'acosta als llavis.
Tinc fred. Estic content...
A baix costers i vinyes
orlades d'espinals
que a la tardor saluden
amb baies de corals.
Sarments que s'enjoiellen
de pàmpols i raïms,
i més amunt boscatges,
i més amunt els cims.
I al cap de tot del cingle
la musa confident
en son palau olímpic
on mai no toca el vent.
Maria Antònia Salvà. El retorn. 2008
A Francesc i Ellen
Com figures fantàstiques
sorgides del no-res
i un mar igual de fondo
que els negres cims torturats
reflectits a l'aigua
-con invertit de llum
cap al reialme abissal-,
naveguem certs, eterns,
el cor acompanyat
per la respiració tranquil·la
de la sal i el vent,
i el vol fugaç de l'àngel
des de la pedra viva, refulgent,
com reclamat per la veu
obscura del seu salt.
(Record de Cadaqués)
Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016