L'oratge

L'oratge esquerp no podia amb el tou de boira,
sentiments i emocions barrejats i desordenats,
abandonats en la buidor.
Poc després aparegué un núvol a l'horitzó,
escampant cerimoniós una pluja menuda
per amorosir els sembrats eixarreïts del pensament.
És una hora de quietud quasi mística,
dins dels solcs -abans erms-
començaren a germinar amb timidesa
el ritme, les metàfores, els hipèrbatons...
A l'estrena d'aquell paisatge
la irisació de les paraules prenia cos,
desvetllava imatges i sense fressa, delicadament,
mil flaires desconegudes
s'uniren per ungir el primer poema.



Carme Colomer i Planas. Cinc molècules d'ADN, dins,

14è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol. 2003

Germinació

Un pacte germinal a la finestra
de la nit va afirmant instints de glòria.
El meu enyor tàcit l'accepta
com un intrús i com una victòria.



Jordi Pere Cerdà. Poesia completa. 2013

VI

El refugi del temps,

la terra que respira

amb un gest mineral.

Un horitzó de vida que flueix,

incessant, incansable,

de blat tendre onejant

contra els límits del cel.

A les mans duus

el nom de tots els dies,

l'esforç de fer anar l'eina,

la cura del ramat.

Guardes als llavis

el tast del pa

i el préssec saborós.

Aquest capvespre té una pell

que regalima una llum llisa.

La terra, fèrtil,

germina i creix.

Carles Duarte. S'acosta el mar, 2010

Germinació

Folres l'interior del vas,
l'omples amb les serradures
de tantes branques tallades,
i col·loques les llavors
amb solució de paraules.

L'aire entra pel forat
de la tapa del silenci,
del vas negre surt la planta,
arrelada a la terra
amb cotilèdons de versos.



Assumpció Forcada. Flora Sapiens. 1993

Pròleg: Francesc Parcerisas

Que vibri l'arc

Que vibri l'arc que tensa cada mot / i cada gest i cada sentiment; M. Martí i Pol

A Fina R. Palau


Que vibri l'arc que tensa cada mot,
que sigui el nostre camí com una fletxa
apuntant a l'univers de les idees
i puguem arribar a la diana
de totes les coses.

Que la defallença
no deixi mut l'arc
sense destí del nostre camí,
perquè un dia vàrem perdre la poma
del paradís, la diana dels nostres somnis.

Que vibri cada gest i cada sentiment,
donant forma a les branques dels anys
perquè no es perdi cap mot,
ni es trenqui la fletxa i arribi a la diana,
llunyana, que ara pots veure de nou.



Assumpció Forcada i Florensa. Germinació, 2000

Els versos meus on aniran?

Us deixaré-adeu, adeu-cansada. [Clementina Arderiu. Els versos meus on aniran?]



Els versos meus on aniran?
Els he parit amb dolor i plaer
com a fills.
Els he alletat de realitat i somnis,
i els he vist jugar amb les lletres
al joc de la ciència.

Han escoltat el plany de les guerres,
han sentit el foc de l'amor,
els he escrit en les fulles
de l'arbre de la vida.
Els he educat amb respecte
i amor per la llibertat.

Els he donat la nostra llengua
i els he obert fronteres.
Els he deixat arrelats a la terra,
dissolts dins de l'aigua,
en la veu del vent,
en tu que em llegeixes.

Els meus versos on aniran?



Assumpció Forcada i Florensa. Germinació. 2000

Arboricidis

Dues mans boten foc a una muntanya
on de fa temps els margallons esperen
la condemna, com grans ramells de dits
en prec gregari. Mentre, un cos hermètic
com una closca d'avellana fuig
d'esquena al foc, presumpció de cames
que extravien l'eco sobre les cendres
on tard o d'hora haurà de germinar
una avellana, verda de principis
com totes les naixences, com s'esdevé l'etern:
a dintre d'una closca d'avellana,
no pas d'un home, sobirà del foc,
sobirà de les mans i de les cames,
que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007