Riera seca

Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s'han anat enganxant a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l'aigua baixada i ja només es veuen,
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstics i draps; papers d'una ruïna.

De: L'obscur desordre.

Antoni Puigverd. Curset de natació. 1992

Pròleg d'Albert Rossich.

Premi Carles Riba 1991

Nosaltres

som la fúria del vent que allunya els ports
som el fred cada nit dins de l'estable
som la pena del mar que no té platja
som la recança dels ocells dins d'una gàbia
som la set dels tuaregs a mitja tarda
som el deliri de tots els cavalls salvatges
som la ràbia del peix que empassa plàstic
som la impotència dels tucans que s'extingeixen
som la tristesa de qui sap com perdem l'àrtic
som la impaciència d'un volcà que no té lava

i fràgilment, volgudament: una feliç mancança

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019.

Terra d'asfalt

Quan ni un arbre quede
i no hi haja camp,
del cel ni una gota
de pluja caurà.

Si hi ha algun jardí,
de plàstic serà,
i sols menjarem
rajoles amb pa
fet amb el ciment
dur que sobrarà
d'alçar tantes cases,
tan altes i grans
que el sol, les muntanyes
i el mar taparan.

Quan siga la terra
un globus d'asfalt.


Oda als peus i altres poemes. 2008

Poemes: Marc Granell

Il·lustracions: Manuel Granell

Plaça redona

Els iaios s'entenen i el temps giravolta,

a la plaça redona algú tomba i escolta

el dring de les seues paraules com cànters

els records que van esborrant-se,

el desig que minva, solatge dels dies.

Són els troncs de vella escorça

que no s'afecten per marxes triomfals

ni per falaços mites de plàstic.

Mentrestant, la pressa de la nova ciutat

fa l'ullet a la vacil·lació dels semàfors

però ells ja no poden dubtar el pas,

s'estimen l'arrel i poca cosa els queda.

Josep Manuel Esteve. Inventari d'exilis. 1998