Avui ens ha crescut una por nova
al jardí de casa. És una por
petita, una tija incipient.
Amb tot, una flor apunta.
Demà dispararà.
Laura López Granell. Forat. 2014
Pròleg de Joan Todó
Avui ens ha crescut una por nova
al jardí de casa. És una por
petita, una tija incipient.
Amb tot, una flor apunta.
Demà dispararà.
Laura López Granell. Forat. 2014
Pròleg de Joan Todó
La tieta vol plantes i animals.
L'enamoren els jardins més que cap home.
De tant regar flors cantant sola,
m'he tornat una dona gran.
Però em vendria els mars
els temples grecs, els dracs,
i les pagodes de Kew Gardens
perquè tornéssim a brotar.
Núria Perpinyà. Cels canviants : recitatiu a dues veus. 2023
Jo he obert la meva flor
al coll d'una flor tancada,
poncella que ja comença
a perdre's i a esgarriar-se.
És del cert? No ho sabré mai.
Al jardí, la meva flor
és novella cada dia,
viu badada i no s'espiga
no fa ombra i et convida
a obrir la teva flor amiga.
Carles Rebassa. Pluja de foc. 2016
Dins el llibre:
Amors sense casa : poesia LGBTQ catalana. 2018
Antologia i introducció a cura de Sebastià Portell
(en suport a les dones maltractades i en record
de les assassinades pels seus homes)
Carme, del llatí carmina, poema, cançó; i de l'àrab, jardí.
Carme, poema, dona d'aigua. Dones com
bolets amb el cap ajupit, demanant. Dones
fosques vestides amb color de terra molla,
amb camisa de fang, suplicant. Carme. Carme, no!
Un poema és lliure, i un pet de llop es rebenta
amb un pal, com es fa, des de lluny, amb tots
els fongs estranys. He caigut a l'escala del metro
i he dit una mentida a un vianant: que no m'havia
fet mal. Carme, poema. ¿Per què fallen les cames?
Les idees tenen cames, Carme, i també les cames
tenen idees. Els braços no, perquè no et fan caure.
El mal als braços ja es veu que te l'han fet els altres,
Carme, els hematomes, Carme, les ungles negres
del mossec de les portes. Carme, rosari, salva'm,
salve Maria. Maria no. Mare de Déu no. Verge
no. Carme, poema, cançó. Bolet. Concepció no.
Ascensió no, Purificació no. Maria Dolors no.
Àfrica no. Carme, carme, karma, poema.
Rita, marededéu dels impossibles, marededéu
de l'angoixa, verge de l'alegria. I prou!
Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006
Tenen la verdor exuberant
dels jardins tropicals, els paradisos
on renunciem a l'amor,
la tesor de les flors aquàtiques,
la saba espessa dels boscos primaris,
l'escorça dura dels bedolls.
Montserrat Butxaca. Amfíbia. 2020
20è Premi Literari Betúlia de Poesia
Memorial Carme Guasch
Pròleg de Quirze Grifell
La meva mare va ser un temps un cabirol
Els ulls d'un bru daurat
la gràcia
li va quedar del temps del cabirol
Era aquí
mig àngel mig persona —
i al centre era mare
Quan li preguntava què li hauria agradat ser
deia: un rossinyol
Ara és un rossinyol
Nit rere nit la sento
al jardí del meu somni en vetlla
Canta el Sió dels ancestres
canta la vella Àustria
canta les muntanyes i els boscos de faigs
de la Bucovina
Cançons de bressol
em canta nit rere nit
el meu rossinyol
al jardí del meu somni en vetlla
Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022
Ell li besa les galtes de préssec.
Ella no té l'edat,
flor granada,
ni té por de la mort
que obre la boca
com un oracle a les parets velles.
No hi ha sol ni serena
per a aquests vells amants
que foragiten la tenebra.
El sol de mitjanit es filtra
en l'aigua dels quatre rius
que els retorna
a l'immortal jardí de les acàcies.
Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga. 2014
Pròleg de Monika Zgustova
Si el seu rostre estimaves com un jardí
on creix el narcís flairós i la rosa rogenca,
amb més i millor passió l'estimaràs, ara
que amb el borrissol li han eixit violetes.
Ibn Aixa, dins,
Josep Piera. El jardí llunyà. 2000
Aigua antiga
brolla fonda,
raja sola
sense fre.
Fang de roca
esmicolada,
l'aigua amara
tot a plaer.
Fressa i aigua,
terra, escuma,
tot a una
fent el ple.
Brolla, brolla,
raja, raja,
omple, omple
l'escocell!
Font de vida
rega horta,
jardí, vinyar
i fruiter.
Assaona
terra seca,
mulla l'herba,
omple el rec.
Aigua fresca,
t'amagaves
ben endins
sense dir res?
Ara, vine,
no t'aturis,
que jo i l'arbre
et beurem!
Oriol Marfà i Pagès. Els colors del món. 2022
Pròleg: Israel Clarà.
Epíleg: Cristina Àlvarez Roig.
Al jardí plou.
L'herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.
I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fils invisibles
de tot de vides tendres entre mans.
Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!
Montserrat Abellò. Vida diària. 1963
Pròleg de Joan Oliver.
Se m'ha escapat un globus
tot sortint per la finestra.
No m'han sabut dir on anava
ni la mare ni la mestra.
Sé que ha creuat l'oceà
fins a una illa deserta.
S'ha enrotllat a una palmera
per si animava la festa.
Els crancs fan sonar les pinces.
Els dofins vinga a saltar.
Bufa el pastís la balena
i el globus torna a volar.
Ha pujat fins als grans núvols
i tots el volien moure!
I de tantes rebregades,
de cop s'ha posat a ploure.
Després ha sortit el sol.
Set colors ha anat comptant.
I per l'arc de Sant Martí
ha baixat fent tobogan.
Ha tornat al meu jardí
i a una branca s'ha lligat.
Com si fos una gran fruita,
brillant, que ha madurat.
Núria Albertí. Poemes de sol i mosques. 2021
Il·lustracions de Mercè Galí.
Estimar és deixar que l'herba creixi,
tenir dies i jardins a dins del cap,
no dur sabates ni anells que ens oprimeixin,
no perdre el nord, la brúixola, el llevant.
Treure la barca i fer néixer peixos,
escampar llavors entre la mà del vent,
posar l'accent precís sota el dictat de l'altre,
i —alhora—
posar el pronom on vols sota el dictat ben teu.
Rentar la fruita robant aigua a la pluja,
gronxar el bressol de vora el gorg. T'asseus.
Compartir els pous en bona companyia,
inventar un sol que no davalli més.
Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014
Pròleg de Francesc Parcerisas.
V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013
El teu jardí és una dona de llum i d'ombres,
de vorals de colors onejants,
de flors que s'obren deleroses
quan escolten el teu pas.
Li concedeixo el dia.
Però al capvespre soc jo
qui et besa la pols de les mans
i t'omple el llit de flors.
Jo tanco la porta, tu la finestra,
i ella —jardí— jeu, i espera
el cant de l'òliba
i l'assossec de la nit.
Marieke Maerevoet, dins,
Un pont de versos. 2017
Poemari a quatre idiomes: català, castellà, anglès i neerlandès.
Traductores: Rosa Tirado i Laia Fàbregas.
Il·lustracions de Mercè Espiell.
No en sé gaire de poemes,
ni dels seus aliats els versos,
tan sols conec les paraules
que m'arriben en repòs,
en el repòs de la tarda
sota el sol calent d'hivern.
Els últims raigs atrapats
a l'estany del meu jardí
no volen ser rebutjats.
Amb ells s'escolen alguns
mots divertits barrejats
amb diversitat d'apunts,
que la ment distribueix
per enriquir els sentits.
Mònica Huix-Mas. Paraules senzilles. 2012
El jardí ha trencat a riure amb tu
i li han crescut, arreu, rialles.
Rialles blaves,
infinites com la teva alegria.
D'aigua verd fosc
com l'eco del teu so.
Rialles com un jonc,
d'altres, sagetes liles;
algunes, roig incontrolat,
color de no pots aturar el riure.
Les fulles es cargolen,
s'allargassen,
s'enriolen i es despleguen.
Un serrell de fulles a la vora del riu.
El jardí es pentina
amb la cadència del teu riure.
Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011
Pròleg de Sònia Moll Gamboa
II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010
Altiu, com una embranzida inacabable,
allargassat fins a l'esgotament,
plantat en un jardí ombriu,
ets l'arbre que ens ha honorat
amb la seva companyia
durant el llarg pelegrinatge
de somni i solitud.
Cap neguit no pot trencar
la teva poderosa persistència i,
d'una en una, les teves branques són esglaons
que van vers el cel infinit.
Ets el temple orgullós que acull l'amic
quan, perdut, arriba a l'illa de la nostra casa.
Quan el vent de mestral xiula embogit,
dones caliu a les aus dins del teu brancatge
i atorgues vida a qui la demana.
El teu destí és fet de lluna, sol, núvols, i
de tremolor de vent.
Montse Gibert. Planeta terra. 2001
Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.
Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.
Com una dalla el llamp
sega la pluja.
Benes d'aigua
cauen com la roba
—oh, els grans abrics de viatge
els grans grans abrics
que mai van tornar!
cauen com la roba
dels que són lluny
en el camp buit del cel.
I en l'herba d'aquesta pluja
flors
que creixien amb la força dels rius
—oh, les butxaques del barquer
curulles de les cartes
silencis i números promesos
dels qui van marxar!
que creixien amb la força dels rius
i es van fer estuaris.
Cada flor brotava
al palmell,
cada pètal
era al principi
un gest una acció
una carícia.
Posa'm el teu jardí a la galta
el teu jardí de cinc dits
en una altra ciutat
a la meva galta.
El carro de palla
carregat de trons
va rodant pel cel.
Anys setanta
John Berger. Poemes escollits. 2019
Traducció de Montse Basté i Martí Sales
A Ricard Creus i Esther Boix
HE VIST un jardí immens
enllà les rels profundes
dels aquietats ciclàmens.
La terra és ben fecunda.
Estones massa lentes.
Rellotges de cap hora,
són d'aigua molts moments.
Un jardí tot arbrat
que em vincla més al viure
perquè m'acull, terrós,
l'embruix de les falgueres.
————————————
HE VISTO un jardín inmenso
más allá de las raíces profundas
de los tranquilos ciclámenes.
La tierra es bien fecunda.
Instantes demasiado lentos.
Relojes de ninguna hora,
muchos momentos de agua.
Un jardín lleno de árboles
que me ata más a la vida
porque me acoge, terroso,
el embrujo de los helechos.
Mireia Lleó i Bertran. Miradas de agua = Mirades d'aigua. 2019
Prólogo: Carmen Oliart Delgado de Torres
Traducción al castellano de Rodolfo Häsler
Fes-me un poema d'amor
amb engrunes d'un capvespre,
enfilalls de lapislàtzulis
enjoiant l'abaltiment.
Fes-me un poema d'amor
amb el goteig de la pluja,
regalims d'aiguamarines
enjoiant l'ensonyament.
Fes-me un poema d'amor
damunt l'ala d'un albatros,
d'un flamenc,
d'un colibrí
o a l'ombrel·la emblavissada
dels agapants del jardí.
Montserrat Carol. En un indret del temps. 2001