En homenatge a les víctimes de la dana
de l'octubre del 2024 a València.
On són els peus que un dia van calçar-te?
On és el riu que embolcallava colls?
On és la veu capaç d'enllustrar un salze?
On és l'amor que abrivava l'amor?
On van les flors vestides com espases?
On van els camps negats pel desconsol?
-On vas, amic, surant entre les canyes?
-Busco repòs al llit dels sequiols.
S'ha fet la nit al fons de les sabates.
Moro dos cops, dins del riu, dins del llot,
parlant tot sol mentre l'aigua m'assota
com un bergant que flagel·la un ninot.
La mort bressa un llençol que no ens enganya
quan sembra les roselles de la son:
som l'últim episodi d'una bota,
som l'última pestanya del record.
(Inèdit)
Es troba en el llibre:
Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 78
Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.
Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.
Direcció artística: Lucia Del Greco
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha
"Com ella se veu allargada dins aquella caixa,
dins una cambra tan magnífica,
davant el Rei, mirà i mirà, i quedà com
astorada.
- ¿Que somii o estic desperta?"
de Na Magraneta
En una nit a cel obert,
als ulls d'un moix
dins d'una nit a cel obert.
La mirada estripada
torna viva del segrest.
Creix l'herba,
creix la carn,
es divisa un cor,
gemega l'entrecuix.
D'un en un
els porus, les pigues
de la pell.
El recompte de la vida
es desperta
aferradís.
El cor és cant
del sexe,
quan el sexe
puja als llavis
demanant lleialtat:
que la llum
sigui calor,
que la fosca
abraci el nus.
Lucia Pietrelli. Ortigues. 2015
Il·lustracions de Miquel Jaume.
Epíleg de Toni Gomila.
De # text, el meu cos. Aprofito les fissures, o a vegades me les invento.
Entre la rondalla de Na Magraneta i el conte de Blancaneus dels germans Grimm, entre
semblances i divergències, he volgut sembrar-hi ortigues. (fragment)
Lucia Pietrelli
Calonge, juliol de 2015
Tard en la nit d'agost,
l'ull de Taure enrogeix
com si anés a sembrar la terra.
Sap que l'abatran tard o d'hora,
i que cap vaca no pastura
en aquest cantó del cel.
¿De quin braser s'han escapat, aquestes vespes?
Quan els meus pensaments cremen,
en sé el perquè.
Aquesta nit
un vent glaçat fueteja els astres;
semblaria
que ells també flamegen amb més avidesa.
¿Podria haver-hi per a ells
res d'impossible?
Núvols asseguts, majestuosos com uns déus,
amb orles de porpra quan van vers la nit.
(Fragment)
Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021
Traducció d'Antoni Clapés.
Textos en català i francès.
Sonina d'alexandrins
La serena mirada em parla en quietud
del teu fer tan valent, pels senders de la vida;
potser per tu somnio l'amor que no he tingut,
perquè la teva veu m'ha guarit la ferida.
Ara és la meva joia veure que no he perdut
la teva veu callada com el mar que l'ona trena
i que en el teu mirar trobo l'amic volgut,
que m'ofrena l'estel i em vetlla cada pena.
La serena mirada és una llum que em guia
en aquest món de guerres entre el poble abatut,
i ets el refugi ferm que sembra els sols del dia.
La serena mirada m'endolceix com la fruita
aquest bregar diari que amb tu mai no he temut,
i ara m'ofrena, el viure, il·lusions de lluita...
I he sortit al carrer vibrant de joventut.
Rosa Maria Bisbal. Balada dels mots. 2009
Pròleg de Carles Duarte.
Giuseppe Ungaretti, dins,
Cinc poetes italians: Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984
De la traducció catalana: Tomàs Garcés
Introducció de Marià Manent
Et sembraria de besos
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.
Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1997
Premi de Poesia Marià Manent 1997 de Premià de Dalt.
