Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 de gener de 2013

Aquesta pàgina


Aquesta pàgina ha de restar gairebé tota en blanc,
en commemoració
dels qui
coneixem o estimem
i que no podem nomenar,
perquè, en evocar-los, causaríem dany
a altres persones,
el dolor de les quals ens resultaria insuportable.
(Pots pronunciar llurs noms, en veu molt baixa, mirant l'espai no
escrit, amb la intenció que s'adigui més amb la teva sensibilitat.)

(Fogars de Tordera, octubre)


Xavier Renau. Temps a través, 1993

27 de gener de 2013

Música amiga

Escalfar-se les mans en una escletxa 
del sol prop de les portes ogivals
de la murada, veure el vol dels tords
a l'altra banda del vitrall, sentir-ne
el so que fa desprendre les tessel·les.



Jordi Domènech. Obra poètica : 1971-2002, 2008

Estudis introductoris: Antoni Clapés i D. Sam Abrams

Veig


Tots amunt i avall en una casa oberta, a vessar
de portes, en compartiments que obren les portes,
ens veig travessats per vents del nord, i veig rajoles
i escales i fusta i jardins.

Veig el pare amb les mans i una disciplina
solidària, i la veu i la presència que passa el
món davant dels ulls, i la mare i les seves passes
enèrgiques o vitals, la seva figura gens fràgil
llavors, i fill meu, no t'entec, i ell i jo que ens
la miràvem perquè ens donava aroma o aire;
i d'ella, també les mans, sí. I en un racó, paraules
o terra.

I puc veure dues figures al meu voltant, que
endolceixen el meu propi tacte i el sacsegen, i sí,
però no, i aquí, però no. I et veig a tu, amb el teu
cervell servent i els teus braços per fugir enlaire.

I després de tots va arribar ella, per curar-me la
sang, i ella amb el seu riure còsmic i quins cabells
que tens plens d'ones i d'on has vingut tu; i el seu
nom, i digues, digues el teu nom i besa'm, besa'm.
I ella va ser l'àngel.




Esther Albert. Ariadna, o, el senyor Q. 2000


26 de gener de 2013

Siena a l'hivern

Siena a l'hivern em fa retornar sempre
a algun passeig per empedrats carrers
i per terrats rogencs estenc les ales
de ploma fina.
Tots els vents invoco,
la pau del glaç als murs. Siena a l'hivern
amb tu que em cisellaves tan proper.
Se'ns aquietava el temps en les llambordes
i el gel esquena amunt. Era l'hivern.



Mireia Lleó i Bertran. Per un vers, 2009

XI

great day at school (Kaolack)

Em contemplo a l'espill de coure:
la paraula del vent m'ha forjat un rostre nou.
L'actitud amorosa venç tota duresa,
poleix com l'aigua esmussa els cantells de la roca.
Pensament d'anar-se infantant:
per obra d'Amor sóc una rosa
que ha anat gestant-se lentament
a imatge i semblança de la crisàlide
que ha esdevingut papallona.
Llavors, quin esclat de colors!
Quin degotall d'aromes!


Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent, 2002

La tarda s'enfila per la façana

La tarda s'enfila per la façana
dels edificis i la llum

s'impregna d'aquella barreja d'olors
i d'espècies que fa d'aquests carrers
l'indret on trobar-te.

Podria ser una Venècia, una Barcelona
o qualsevol ciutat inabastable.
Què vols, hi ha llocs
on les ciutats se'm confonen
i la llum és algú que les travessa.


Rosa Igartua. Casa, 2011

Plenitud

Quan somrius, de sobte,
es produeix el gran misteri,
s'obren, de bat a bat,
els finestrals del temple de la plenitud,
i és només llavors que m'adono
de l'autenticitat que duem als llavis,
de l'oasi d'una mirada furtiva,
de la necessitat de les carícies òrfenes,
de la dolçor de tantes abraçades de futur.


David Escamilla. Elogi de la veritat, 2011


Cor meu, el món


Voldria mirar, mirar més fort,
lligar aquests arbres,
aquells arbres que fugen,
el cel, les ones, més fort.
Lligar-me amb la llum i les pedres,
l'enorme pedra de la llum.
Res no em mira prou, però.
Mira i no em veu.
I què es desfibra,
el món o jo, mirall?
Llindar de comiat,
potser somriure.
Despreniment. Desistiment.
La mà que diu adéu,
que prem i amolla.
La gràcia d'un dia clar,
certa, punyent, però
pàl·lida sense remei.
Se'm queda enrere,
a baix i enrere.
Cor meu, el món,
no puc vestir-te de mirades!
Jo sóc això
que miro i se m'escapa.



Jordi Sarsanedas, dins


50 poemes per saber de memòria, 2010

20 de gener de 2013

Creixença

Flors de gerani en un hort de Barcelona per Teresa Grau Ros
Impressió de Barcelona


-De riu a riu, del mar fins a la serra,

creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.

 És l’esplet, és la forta revinguda

de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.

De la terra, del mar i de tot clima

s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.

No és la pompa tan sols de la riquesa,

no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.

Fins del segle la docta arquitectura,

que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.

Tot aquí munta, s’expandeix i avença

amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.

Seny i fortuna, somnis i coratge,

tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix. 

Així l’àloe granat, quan treu espiga

de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.

 --Pensador, tu que els signes consideres,

què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?

--Jo no puc veure lo que Déu amaga

dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.

Però jo sent en la remor, que eixorda

tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.

Jo sent arreu en les gentils cantades

que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.

Jo sent aquí en la nova poesia

quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.

M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara

ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.

Les estrelles dels pobles se capgiren

i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va...

I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure

de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.

Per això aquesta terra treu florida

de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.

Aquest poble que al mig de sa existència,

al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,

ara sortint amb tan florida tòria

de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.

Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!-




Miquel Costa i Llobera, dins,


Odes a Barcelona, 1840-2011, 2012

Ed.: D. Sam Abrams




XIX


Tot és possible entre els meus llavis:
Allò que potser no s'ha dit mai i allò que potser encara
no sé dir, però que ja arbora voluntat i esperança.

He crescut vora un mur de sofriment que em dóna

la mesura de tota benaurança i és així com és possible
trobar dins meu la llavor que es lliura en el cor de la
terra.

En les noces de l'Amor  amb el Temps, la mar retroba

el seu so, el batec imperceptible del peix menut, fràgil
i vaporós com l'escuma.

Tot és possible, doncs, entre els llavis: cavitat on

restaurar el coneixement d'allò que és encara In-
nombrable. Perquè Déu també es mira el món amb ulls
de mare.



Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai, 1994

19 de gener de 2013

Tankas

Avancem amb el català
II

He combatut
la nit sencera amb l`àngel,
i en el meu front
cremaven en silenci
tots els noms de la Terra.

III

Finestra oberta:
passa la llum i encén
els meus poemes,
llunes posa en la nit
de la cal·ligrafia.


Josep J. Conill. Despossessió, 2002



Cançó de la bella confiança

A l'amat he donades
totes les claus;
jo tinc totes les seves,
i fem les paus.

Però resta una cambra

al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons.

Tantes forces ocultes,

tants pensaments
allà dins són escàpols
a tots moments!

Bé seria debades

sotjar-hi un poc:
l'aldarull colpiria
més que no un roc.

Contentem-nos d'una ombra

o d'un ressò.
Que ell es dugui els seus comptes
com me'ls duc jo.


Clementina Arderiu, dins, 



50 poemes per saber de memòria, 2010


A cura de Jaume Subirana

Pròleg de Narcís Comadira

Ara

Mai més aquest moment
que ja esdevé record
i pas de dansa.

Tot és futur, potser,

la gorga blava
que ens xucla i expandeix.

Xuclats i a pas de dansa.




Josefa Contijoch. Ales intactes, 1996
Pr.: Maria Mercè Marçal

Antillana

Roncant les cadenes desfan el captiu:
l'àncora allibera el vaixell que viu.

Sirenes a l'aire. D'altres responent.
L'aigua és calma dolça d'espill resplendent.

Dansant entre onades, la nau solca endins:
reflexos d'estrelles li fan de coixins.

El somni és de nit. I, en despertar l'alba,
torna, la sirena, a ratllar el cel malva.

La mar resta oberta, via a les Antilles;
les platges envolten el pas de les illes.

Els ports són la fita del llarg navegar,
i una barca espera per dur-nos enllà.

No permet, la sorra, que hi entri el vaixell:
el calat no deixa d'arribar al vorell.

Morena és la terra, i la raça, igual:
els rostres són negres amb ulls de fanal.

Les Antilles verdes, del mar, són banderes,
amb camps plens de flors i d'altes falgueres.

Ruixats tropicals fan la terra grassa
i els fruits van creixent amb força i amb traça.

La claror del mar fa més blau el cel,
i el cel reflecteix l'onada fidel.

Mantells de verdor de prats i de rius,
amb altes muntanyes talment gegants vius.

El peu de Colom marcat hi és encara,
mes, velles conquestes ja no imperen ara.

Ara és el present... Han passat molts anys
que enterren les llàgrimes al rec dels afanys!

Pujant dalt els cims, tot l'espai ens canta
cançons tropicals de joia i complanta.

Allà baix, al port, espera la nau
i ens mira de dins la líquida pau.

I un aire de llum i d'enyor ens banya
com quan, fa molts anys, hi regnava Espanya.



Maria-Montserrat Barnadas i Picó. Poemes viscuts, 1993


17 de gener de 2013

Clara


La línia recta i un fanal
al fons d'un carrer buit
de nit (descobert hui,
de sobte després de tant de temps),
vistos des del retrovisor,
mentre espere a Clara,
em duen l'olor de la nostàlgia.

Però jo, valenta, em retire

dels punts gairebé perfectes
de la fosca geometria del carrer.

Agafe un paper qualsevol

i escric en ell, confiant en què el temps
passe de llarg, distret.

Sóc a soles, tranquil·la, esperant

Clara que aparega
amb el somriure fort.



Gràcia Jiménez. Platges, 2002



13 de gener de 2013

II, Sucre

T'has tornat últimament medul·la òssia dels meus somnis. A través teu
com una anemone de mar que s'obre. A través teu com un cant que es
desplega per damunt del fang. A través teu com un mercat que es desperta,
com una boira que s'aixeca. Sé que duus a l'esquena senyals de cops.
Sé que el teu somriure ve d'una tisora constant i que la teva llum neix
d'un temporal fosc i salvatge. T'han negat l'alè, t'han reduït, tan donat
corda com una joguina per divertir. Però ara ets la millor rosa, la més
radiant i la més trista. Vull esclatar, irrompre, encendre les flors del
vertigen dins teu. Gresol daurat, copa, enramada del cel. Molta gent
et busca com busquen les músiques amables o les benediccions 
incondicionals dels sants. Portes a les mans la llum d'un estel favorable.
Regales als altres tots els colors de l'espectre. El blau del perdó, el
verd de la innocència, el carabassa de la tendresa, el roig de la sinceritat.



Raimon Àvila. Litúrgia del fang. Premi flor natural dels jocs florals de Barcelona 1999, dins,
Jocs florals de Barcelona, any CXLI de la seva restauració, vol. 1999


Rodona, transparent, cristall de roca

Bany de sol II
              XXI

Rodona, transparent, cristall de roca,
es va desprendre dels teus ulls
l'última llàgrima.
La teva faç, abans oval perfecte,
anava adoptant, d'hora en hora
d'aquella setmana última, l'aspecte
d'au.

Un dia molt llunyà

dins el llac del teu ventre
nou mesos em gronxaves.
El pare, amb la mà damunt
la teva sensual bellesa
de càntir, percebia,
tàctil, els meus moviments
de peix.



Rosa Fabregat. Cartes descloses, 1998


La felicitat

Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Costa reconéixer-la: no té forma,
però si apareix, ho dilata tot!






Gràcia Jiménez. Quadern del vent, 2006

12 de gener de 2013

Estimes la vida que t'encercla


              VIII

Estimes la vida que t'encercla
exultant en la Natura,
amb amor indescriptible.
Etern.
Vet aquí
el teu succedani.



Rosa Fabregat. Cartes descloses, 1998

Portlligat

Mudes aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
Els cors cansats de l'alta mar tornaven,
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.

La calma, pare, d'aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l'alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.


                                     D
TS


Quima Jaume. Misterioses fruites, 2004
Ed.: Rosa Ardid i Neus Aguado

Has restat oculta

Has restat oculta
sota la pols de tants segles
en terra germana
mentre tos fills eren àvids
de la teva Saviesa.

A la Verge dels Bons Llibres,

de València


Mercè Macip i Gich. Petits poemes, 2011

5 de gener de 2013

Camí

En aquest món enfeinat
on tothom va atrafegat,
entre el garbuix i les presses
i l'esvalot de la gent,
anaven un xic perduts
els tres Reis de l'Orient.
Sort que, a dalt del cel,
  brillant com un glop de mel,
il·lumina amb eficàcia
la lluentor de l'estel.
i els reis exclamen rient:
Gràcies, bon amic!
                       Gràcies, company fidel!

Lola Casas. Poemes per a un bon Nadal, 2009

4 de gener de 2013

El teu mar de sempre

A Anna Maria Dalí


Cap mar t'atrau com aquest mar de sempre,


espill de somnis dels teus ulls tan clars.
Hi vas arribar un jorn a trenc d'albada
i en vares fer aixopluc per sempre més.
D'ell en digué el poeta* que era etern,
perquè  el feia reviure a través teu.
Aquella veu tan càlida morí
sota la fúria encesa dels mesells.
A dintre teu hi resta la tendresa
i el gest submís dels còdols bells, polits
pel bres del mar que un dia va cridar-te,
per ofrenar-te la immensitat.
Res morirà en tu si un jorn t'allunyes.
A l'horitzó hi restaran empremtes
de cada cosa bella que has mirat.


*el poeta fa referència a Federico García Lorca



Quima Jaume. Misterioses fruites, 2004
Ed.: Rosa Ardid i Neus Aguado

M'agrada aquesta forma d'estar a pler


M'agrada aquesta forma d'estar a pler
amagada sota les flassades.
Escolt el silenci i et record.
Tot records que em fan pessigolles.
Imatges, sensacions, mots.
Tu i nosaltres. I un altre cop tu.
Més imatges i altres sensacions. I mots.
I una altra vegada tu. I nosaltres.
Descabdell un fil inesgotable
que oscil·la entre l'ara i l'adés
i un somriure m'escapa
quan me n'adon que tot, de qualque manera,
és innocent i inevitable.



Joana Lladó. El ball, 1994


V

No parlarem de mars quan la nit ens aguaita.
No parlarem de res.
Només ens deixarem embolcallar
per la llum que es desprén
d'una lluna marassa
que vol jugar a bressolar-nos
des del reflex ambigu
sobre l'aigua tan fosca.

No direm res més ara.
Respectarem el joc de la lluna i l'onada.

Gràcia Jiménez. Platges, 2002

3 de gener de 2013

I ara de nou

Avancem amb el català
Busquem encara, com sempre, i ara de nou.
Un batec d'ales proclama el màgic vol.
Venim de lluny perquè us pressentíem aquí.
Venim d'aquí perquè us sabem en el camí.

La teva casa, la lliure fraternitat;
la teva casa fraterna, la llibertat.
Lluitem aquí, en el nostre temps, i espai petit,
com primer pas vers un món volgut infinit.

I perquè l'arbre no fruita sense arrels,
així nosaltres busquem el dret a ser,
el nostre vell camí,
l'únic que ens permet d'entrar en l'univers.

I ens agermanen enllà dels oceans
els ulls que ens ploren pel plor de tants infants,
sabent que no tenim cap eina més enllà
del que guanyen aquí.

Els llops no dormen, reposen, sabem-ho tots,
les seves urpes disposen arreu del món,
vells sacerdots per a un ritu vell de sang i por,
saben experts triar la nit, la daga, el lloc.

Ah!, si sabéssim, poguéssim, cremar els seu caus,
o, potser, niuen secretament al nostre cor.
Caldrà mirar amb serenor molt endins d'un mateix
com primer pas que ens il·lumini l'univers.

La teva casa, la lliure fraternitat;
la meva casa fraterna, la llibertat,
sabent que no tenim cap eina més enllà
que no guanyem aquí.

I perquè l'arbre no fruita sense arrels,
així nosaltres busquem el dret a ser,
el nostre vell camí,
l'únic que ens permet d'entrar en l'univers.

Lluís Llach