Al pintor Daniel Lleixà
Ho va dir un músic de cabell rogenc
i els poetes, de temps, ho sospitàvem:
damunt els flocs nevats i el cel blavíssim
teixeix la fantasia alats camins.
Daniel, pentagrames sense ratlles
cacen ressons de músiques profundes,
un acord pressentit ve que es disfressa
amb variants subtils, nítids colors.
Quan els ulls, admirats per un somriure
còmplice de la tela, s'hi avesaven,
són sobtats, sacsejats del seu repòs
per una nova música, de signes
que el misteri ha tocat. La imatge immòbil
ha esdevingut una vela llatina
solcant el mar cap a un inèdit port.
L'ull ens mena l'esperit, ona per ona,
i et seguim, Daniel, sense recança
cap a les illes verges que has creat.
Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009
Edició: D. Sam Abrams
