CORALLS - Canvi climàtic -

Coralls que dansen
entre la profunda tela de la queixa,
que no cicatritza
perquè no té epiteli.

I les paraules n'arruguen els laments,
i la sal s'hi diposita,
i els fa encara més salabrosos.

Blanca Soler Codina. Paraules de mar. 2022

Natura d'aigua

    poema de tres tankas

Oh!, mar salobre,
et miro amb ulls de terra
mentre somnio
que cavalco en l'onada
dalt d'un corser d'escuma.

Coralls i algues
s'arrapen a la brida;
bardisses feres,
amb ganivets de lluna
volen esquinçar el somni.

I el meu cos vola
pintat de sal marina,
en bell naufragi
per les platges desertes
d'incorrupta natura.

Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Pròleg de Josep Colet i Giralt
Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez

Dorm, la mar et vetlla

de les llanternes del cel,
del mormol del fullatge
i del silenci.
L'oneig t'engronxa
l'amor de la sal i les fondàries.

Dorm serè,
somia la son
que la mar et guarda les noses
i el blau fa de sentinella.

L'areny et serà el casalici,
la morada del temps
i les algues el jardí
i els corrents la joguina.
I quan et despertis de matí
els coralls et seran les aloses.

Però, ara dorm,
reposa la mort
que seguit ve la marea.

Robert Benaiges Cervera. Crònica del naufragi. 2002

No costa riure

No costa riure:

és un joc que no perdo,

és un vers lliure.

Jaume Creus. El lent creixement dels coralls. 1989

No són com sols els ulls de l'estimada

No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
I això no obstant, oh Cels, ella val tant
que és fals anar-la amb altres comparant.

CXXX


Gerard Vergés. Tots els sonets de Shakespeare, 1993

Ses salines

Blau marí quan el fons és cel

que baixa al corall de l'oxigen.

O un verd obscur si l'horitzó

avança pel bosc de les algues.

I tots els clars del blau quan viu

en la mar l'arena del sol.

Colors amarrats en els ulls

d'un trenc de platja que s'estén,

com un arc, entre la pineda

i la maresma, fins a fondre's

en el blanc marí de la sal.

Vicenç Llorca. Atlas de agua. 1998

Text en català i castellà.

Paratge somniat

Blavegen els estanys. En llur suau estesa

                    el cel s'emmirallà.

Per sempre més hi és. Oh càndida nuesa!

                   oh tendre sospirar!

Paratge somniat. Potser t'abelliria

                   son auri parament.

En platges de coral hi dorm la llum del dia;

                  la posta s'hi encén.

Hi creixen tarongers; hi tanca la magrana

                 els seus castells rodons.

Les prades que s'hi fan no saben la rotllana

                   de les estacions.

Extàtica beutat! Ton cor enyoraria,

                  però, l'instant fugaç,

l'espurna del desig, la rosa que es marcia,

                  el braç damunt el braç.

Per'xò quan ve la nit hi ha un dring petit d'esquella

i l'ona de la mar, en veure el primer estel,

corones deixarà, per tu, de vidiella

                   i rams de xuclamel.

Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), dins el llibre:

Antologia general de la poesia catalana. 2012

A cura de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet.

Des de Roses

De matí en matinet, tot just la mar es llevava,

sortia del llençol net per rentar-se bé la cara,

i ara es voldrà pentinar; les sirenes, totes elles

amb pintes de corall blanc, la deixen lliure d'estrelles

i la immensa cabellera, feta d'escuma i argent,

lliris de lluna a la trena, cabells d'aigua transparent.

Avui vol un nou vestit, potser aquell de tons daurats

o el blanc amb puntes, tan fi, o el blau cel, ple de brodats.

Les sirenes ai!... li canten, cançons de bells mariners

perduts entre roques blanques, que no tornaran més

perquè els tenen ben lligats, entre els coralls i les xarxes.

Varen morir enamorats, somrient dins de les barques.

La mar ja neta i polida, vestida i ben pentinada,

la seva tasca no oblida, des de l'alba a la vesprada.

Bon dia primera onada, sap que tothom l'encoratja,

per la primera besada, ja l'està esperant la platja!

Núria Suau i Comas. Poesies en agredolç, 1991

Mare

La mare no va tenir jardí
sinó illes de penya-segats
surant, sota el sol,
en els seus coralls delicats.
No hi va haver una branca neta
a la seva pupil·la sinó molts garrots.
Quin temps aquell quan corria, descalça,
sobre la calç dels orfenats
i no sabia riure
i ni tan sols podia mirar l'horitzó.
Ella no va tenir la cambra d’ivori,
ni la sala de vímet,
ni el vitrall silenciós del tròpic.
La meva mare va tenir el cant i el mocador
per a bressolar la fe de les meves entranyes,
per a aixecar el cap de reina no escoltada
i deixar-nos les seves mans, com pedres precioses,
davant les restes fredes de l'enemic. 



(Traduït per a aquest blog)


Nancy Morejón. Richard trajo su flauta y otros poemas, 1999
Ed. i pr.: Mario Benedetti