La clau obre una presó d'esquelles

Quan arribi el dia
De deixar de ser pell
Em vull invisible
Com l'alè d'un pardal,
No molestar a qui dormi
En flassada tova

I tenir temps per endreçar
El batec del calidoscopi
Que em naixerà, insubmís

Anna Campillo. Trencadissa. 2022

Pròleg de Míriam Cano

El carnaval dels animals

Pardals immòbils,
notes d'un pentagrama
als fils elèctrics

Vola que vola
l'ocell i en cada volta
perd una ploma

Haikus per a infants i lectors joves

Isabel Oliva, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018

Edició de D. Sam Abrams

Carbó

Jo,
el negre absolut que la terra
expressa des de les entranyes.
Hi ha moltes maneres de descloure.
Un diamant que esdevé nus de flames
un so que esdevé paraula, tenyida per
qui paga què per parlar.

Algunes paraules són obertes
com un diamant que sobre finestres de vidre
canta en l'esclat del sol passatger.
Hi ha paraules com bitllets d'apostes
grapats en un quadern perforat —comprar firmar arrencar—
i més enllà del que dicti la sort
quedarà el resguard,
una dent de caires vius, mal arrencada.
Algunes paraules viuen en la meva gorja
i es reprodueixen com escurçons. Altres saben el sol
i com gitanos sobre la meva llengua
malden per explotar-me els llavis
com esbotza la closca de l'ou el jove pardal.
Algunes paraules
m'importunen.

Amor és paraula i és descloure—
com un diamant que esdevé nus de flames.
Soc negra perquè vinc d'endins de la terra.
Pren-me la paraula, joiell de la teva llum desclosa.

 Audre Lorde

Traducció de Maruxa Relaño i Caterina Riba

Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019, núm 112. P. 61

La mateixa aigua

La mateixa aigua forma la ribera.
El meu amor és com un riu distret.
En els camps de blat de moro, el pardalet
dirà ma glòria fugissera.

El ram verd que aixopluga aquell infant,
la reineta en els verns sempre ajupida,
i el cucut amb els llavis que s'hi fan
semblen pel món regir ma vida.

I descansant a l'ombra d'algun tell,
el passat torna amb sa mirada,
com el matí preserva el blanc segell
de la lluna oblidada.

Josep Sebastià Pons. Antologia poètica. 1986

Tria i pròleg de Joan Triadú

de pedra

de pedra. dies de
pedra. dies
de pedra.
dies de pedra que

de vegades s'enlairen

amb el vol
bonhomiós
dels teuladins.

                            sine die, 1

Maria Josep Escrivà, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 13

Poesia Brossa + Àguila

Exposició al MACBA 21.09.17-25.02.18 

Mireu

- Mireu aquells ocells en aquells arbres.

- Voleu dir aquells pardals, més enllà de les pruneres.

Joan Brossa. El dia a dia : 1988-1992. 2007

Pr.: Glòria Bordons

Soc la seva ombrel·la

Soc la seva ombrel·la,
un pèl petita si se'm
compara amb les altres.
Li faig ombra, és la meva
feina, i ella em fa servir
per tot. Li agraden els
meus colors. Em diu que
la faig quedar bé. Se m'enduu
sempre a la platja, quan encara
no és plena i hi saltironen
els pardals sense perill. Els
observa d'esquitllentes perquè
no se'n vagin, i em parla
d'un ratpenat, i d'una gitana,
i d'un musulmà...

Contempla els infants amb
delectança. Sé que n'enyora
un que s'assembli als fills
dels seus nebots. Es pregunta
a quin d'ells retirarà el possible
infant i tem que no arribi a
veure'l, perquè el temps
no perdona.




Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003

Cornelia

Aquest vers no és cap epitalami,
cap cant d'aniversari o d'homenatges
al jubilat, cap himne a cap estrena;
és l'oreig reposat que entolla onatges,
la trena sense embrolla del tsunami.

Aquest vers només és una balada
a qui em compassa el braç del canastró:
incendi o plor, manyaga o sotragades;
és tan sols un harmònic madrigal,
el de l'anhel que ens gronxa les tornades
sense estridència, dol ni temporal.
I tot i que esbufegui amb insistència,
no és el vol de cap pardal bufat.

Aquesta oda no vol pas ser cap cant
estarrufat, grosser o extravagant.
Només pretén ser una cançó sincera,
cortesa i propera, mesurada,
que en lloï el gest, l'honor i la penyora.
Que el goig no creix en cap buidor alada
sinó en fèrtils semences de cada hora,
sense haver de tibar pells ni aparences.

Aquesta no és cap troba habitual,
perfecta, idíl·lica, sublim o nova,
cap entelèquia o quimera irreal,
cap model sense xacra, cap exemple
fet a mida, de moda o de disseny.
És el dogma afranquit que no vol temple,
el somni que ens desperta i que ens empeny
a viure el dia a dia amb més ardor.
Perquè la lluita ens fa el terròs més flonjo
per esbancar-lo, lliures, sense por.
En l'hàbit de l'amor, vull ser el teu monjo.

                                        Roses, febrer 2012


Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps. 2012

Aixeco les persianes

Aixeco les persianes
i es torna a fer el miracle:
             l'esclat de llum.
             Abans, però,
com cada nou matí
       la piuladissa dels pardals
       fa de tèbia coixinera.

Rosa Fabregat. Balda de la vida. 1991

Immersió

El llapis de la Doris, juganer,

es belluga sobre el paper

sembla que vol explicar

coses per a fer badar:

Ha vist pujar l'Ari

dalt del campanari

guarnit amb roselles

i fosques ulleres.

L'Angela i la Clementina

cobertes amb gavardina

rentaven les mandarines

de casa d'una veïna.

L'Eugénio bellugava les fulles

quan passaven totes dues

i se sentia un pardal

fent xiulets amb un didal.

L'Sven mostrava a la Juno

unes postures de sumo

mentre, la Juliette, els mirava

amb la cara enriolada.

La Dena lluïa, de dia,

una cabellera fina

i l'Ausiàs exagerava

una història somniada.

El Mariano i la Rosina

s'untaven de gelatina

i l'Ossip amunt i avall

botava sobre el cavall.

Teresa Grau Ros