Vilamacolum

  A Maria Àngels Anglada

És a Vilamacolum
on s'alça l'esglesiola
que desfà garbes de llum
i entremig dels camps s'isola.

Pedra en pedra, l'alè
dels passats, la construïa
amb la força de la fe
que si minva no es desnia.

Prop d'ella arrenca el camí
que mena el cor de les closes,
leitmotiv que feu sorgir
de Maria Àngels les glosses.

Els xiprers, arrenglerats,
vetllen vessana a vessana
la mar verda dels sembrats
i la ufanor de la plana.

Quan la llaures, camperol,
en obrir els solcs, enllamines,
després d'imantar-ne el vol,
l'estol blanc de les gavines.

Gavines, closes, perfum
d'herba morta a fil de dalla,
goig de Vilamacolum
que l'adorm i l'embolcalla.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

Tots els ocres

                                          A Girona 

Tots els ocres que tens, ciutat madura,
penetren dins els traus i les clivelles
de les teves parets de pedra humida,
i em retornen a un matí vell d'hivern,
a l'esmolada, esquerpa adolescència
que vaig ésser.
Tots els morats que arranca el teu capvespre
damunt teules de blets i campanars
d'esglesioles i carrers ombrívols
m'esbandeixen els ulls i fan més vius
el brogit del mercat i de les fires,
la humitat que enfilava els meus palpissos
d'adolescent ingènua, l'esclat efímer
dels vilers a l'ombra de les fonts
i el desig contingut al vagó d'aquell tren
que arribava amb retard cada divendres.
Tots els blancs d'aquesta ala de gavina
que passa a frec de l'àngel mentre talla
la calitja borrosa del migdia
s'envolen al teu cos de jardins closos
espurnejant les aigües de tants vidres.
I et contemplo amb els ulls que vas obrir
a la bellesa rara dels teus dies,
un matí de febrer, ciutat madura.

Núria Esponellà, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Edició: Narcís-Jordi Aragó

Il·lustracions: Mercè Huerta