Cargol de mar

Em tornaràs la veu
de tots els mars
                         extingits,
                         oblidats,
quan m'acosti al teu cos:
espiral de pell freda
i nua que ressona.
Escoltaré el teu cor nacrat
bategant sota la nafra:
m'arribarà un so tèrbol,
d'oceà ufanós.
Em tornaràs la veu
de tots els mars.
Hi llençaré
                   peus descalços.

Tània Soler. Escames. 2023. P. 59

Pròleg d'Àngels Marzo.

13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.

Contagi del blanc

I el mar, emmirallar-se
en la blancor de l'aire.

I abolir la frontera
ᅳque era això, l'horitzó.

I respirar les boires
en l'onada del cos.

Unir el fora i el dintre.

I abolir-la,

la pell.

Laura López Granell. Coratge. 2020

El dies en què no et sentis

els dies en què no et sentis
para una mica per
deixar que la teva ment i el teu cos
es posin al dia

ーquietud

De: desperta

Rupi Kaur. Tot el que em cal ja ho duc a dins. 2021

Traducció de Bel Olid.

Divina és la persona

Divina és la persona — tot ho és — també ho és l'ànima

Com hi pot haver immortalitat sinó a través de la mortalitat?

Com poden ser visibles les realitats definitives de les coses visibles?

Com pot el cos autèntic morir i [?]

Walt Whitman

Traducció de Jaume C. Pons Alorda.

Reduccions : revista de poesia. núm. 107. P. 71

això és el que hauria de dir

això és el que hauria de dir,
el que hauria de ser dit per mi.
el que ningú no pot dir
d'una altra manera. dir
per no morir, per no emmudir.
dir la mort. dir el que se'n va
i el que queda. el que veus
amb els ulls de l'ànima.
el silenci ensordidor
de l'arbre cremat, de la terra eixuta,
de l'aigua que corre profunda,
profundament amagada
als viaranys de la terra.
dir l'aigua i dir el desert
en la solitud plena de la llum
i de la nit que l'amaga.
en la foscor profunda de la nit
al cor de la terra.

ser cos i ser terra
i ser cruïlla on els camins
es troben o bifurquen.
on els camins s'esborren
a l'horitzó de la ciutat somiada.




Novena i última part de la poesia: 34. ciutat líquida, p. 53-61

Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

Un cel ras

Un cel ras

com un espill sense cares,

com una pissarra neta

on escriure-hi paraules.

Un cel ras

com el cos que descansa,

com una casa oberta,

com la força d'una veu clara,

com una plaça sense fronteres,

com la font que raja,

com una pissarra neta

on escriure-hi poemes.

Cinta Mulet. Aigua dolça :  poesia per a xiquets. 2008

Il·lustracions de Laura Gual.

El temps en ordre

Pare, la mar -irrevocable i justa-
arrima al port la càrrega dels dies,
a coberta del fred i de la sal.
I en els bocois de plata que administres,
poses atentament el temps en ordre.
Fora, on ja no estem per a obeir
el referent fidel de les muntanyes,
apunta el vent a penes sobre l'aigua;
la terra, dins, exili de la mar,
segueix sense perdó les seues lleis
que contra el cos i des del cos les dicta.



Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

M'he despullat del tot

M'he despullat del tot
He llençat els meus joiells,
les meves robes. Ara camino nua
dins el meu cos que és únic.

Seguiu-me amb els vostres ulls
les vostres dents, les vostres mans
ben netes, les ungles ben tallades,
sense cap clivella, i el cervell
on creixen pensaments i idees
dins un espai tancat.

És el meu cos que us parla,
cada cop, cada fissura us diu
tot el que soc i he estat.

Us miro...
El meu amor és dens i
els somriures se m'escapen
de la boca i cauen
dibuixant cercles sobre rostres,
que resseguiu amb els dits.

No hi ha pas res més enllà
d'aquesta línia que s'escampa,
des d'uns llavis que volen estimar
i no saben altra cosa.



De: Foc a les mans, 1990



Montserrat Abelló

Es troba en el llibret:


II Festival de poesia a l'Aire Lliure de Caldes d'Estrac. 2004. P. 11

Fotografia

Sempre recordaré aquell desplaçament
del cos, el teu, al meu costat.
Era migdia i l'aire tebi
suportava el rigor de la mundanitat.



Margarita Ballester. Els ulls. 1995

Les valls d'Àneu

Enllà lluny,
                   enllà al nord

hi ha un silenci verd
que canta entre muntanyes
amb ulls blancs l'alegria
de l'aigua i de la pedra
quan les mans la desperten
i en fan casa i recer;
pregària.

                    Enllà lluny,
enllà al nord.

I un llarg camí de veus
i de cossos que saben
ser terra i cel i riu,
memòria i font
                         i alba.



Marc Granell. Poesia reunida : 1976-1999. 2000

Pròleg: Vicent Alonso

Homenatge a Camille Claudel

                            A Àfrica Ramírez


El cos no és el mur.
El mur és la carícia
que esborra la carn
que toca i la fa àngel,
corona o gesmil podrint-se en el silenci.

El mur és el silenci.
És llarg com el silenci.
És alt com el silenci.

¿Qui vol ser àngel?
¿Qui gesmil? ¿Qui corona?

Jo no soc jo.
Soc un exèrcit
de veus que escalen.
Jo soc un llamp.
Soc una escletxa.



Marc Granell. Poesia reunida, 1976-1999. 2000

aixella

aixella  F Regió del cos humà situada
a la part inferior de la unió del tronc
amb el braç.

|CS  axila, sobaco  M FAM
|AN armpit
|FR  aisselle
|AL  Achsel(höhle)


Diccionari de la llengua catalana : multilingüe : castellà-anglès-francès-alemany, 1997

Si parlo dels teus ulls

Si parlo dels teus ulls em fan ressò
cadiretes de boga i un ponent de coloms.
Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.

Si parlo dels teus llavis em fan ressò
profundíssimes coves i ritmes de peresa.
Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

Si parlo dels teus cabells em fan ressò
platges desconegudes i quietuds d'església.
Els teus cabells, com l'escuma del vent.

Si parlo de les teves mans em fan ressò
melicotons suavíssims i olor de roba antiga.
Les teves mans, tan lleus com un sospir.

Si parlo del teu cos,
del teu cos que he estimat,
només em fa ressò la meva veu,
i llavors tanco avarament els ulls
i em dic, per a mi sol, el secret dels camins
que he seguit lentament a través del teu cos
tan càlid com la llum,
tan dens com el silenci.




Miquel Martí i Pol. Si esbrineu d'un sol gest, 1976,

dins de l'antologia:

Amb els ulls oberts, 1999

Ferran

Tan petit,
emplenes el món i encara
projectes a l'infinit
el cos de la teva mare.

Tan obscur,
en la foscor que t'empara
ets el que hi ha de més pur
al cos de la teva mare.

Tan callat,
el teu batec que no para
és el crit que ha despertat
el cos de la teva mare.

Tan petit,
has fet dia de la nit
amb la teva llum tan clara.
Ferran, 
futur que va esbatanant
el cos de la teva mare.




Carme Guasch. Poesia completa. 2005

L'amor

                                Per a Anna Bretón

L'amor ens passa,
ens passa cada dia,
des de ja fa molts dies:
és el costum amable
que tragina els silencis
i desboca la vida.

En parlem poc.
Les fórmules
que saben descobrir-lo
són velles, repetides.

Quan els cossos recorden
tot és nou i s'enfila.

Daniel Nomen. Per experiència pròpia, 2003

Metamorfosi de canyes esgrafiades

Metamorfosi de canyes esgrafiades en ígnia volada,
imatge líquida, intimitat callada, els teus ulls.
Flairant la molsa s'alcen les paraules en sord murmuri,
s'endinsen en les aigües genèsiques, ressò de sons profunds.
Els moviments s'acorden per sobre el temps suspès:
vianant del teu cos, em fonc, boscatge obscur,
aquesta hora suavíssima d'un capvespre encalmat.




Zoraida Burgos

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Ocell

On és, el pur coneixement,
la lliure gràcia del vol?
Sota el cel vast de juliol,
l'ànima un altre Món pressent.

Cristall de l'hora resplendent.

Fresca alegria, al bat del sol.
Ocells innúmers, en estol,
aletejaven en el vent.

L'ànima sap que tot és U:
la terra muda, la innocent
vitalitat del cos, ben nu,

i l'espill trèmul de la ment...
I en el terrat, on el sol lluu,
naixia el cant d'Orfeu, silent.



Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990

Desig

Tinc fam dels teus ulls clars.

Tinc set del teu cos dolç,

de les teves mans belles

creadores d'amor.

És la nit de la terra.

Si besava els teus llavis

naixeria un gran foc.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

Altres ulls

Altres ulls et miren. Ignorants, fins i tot voldrien parlar-te.
I comenten amb tu algun poema, una obra de teatre o la
darrera pel·lícula de culte, les migrades excel·lències d'un
sopar insípid o apressades teories de manual sobre la flama
inextingible. Però aquells ulls no et miren, perquè no en
saben. Creuen que la bellesa de l'aigua rau en l'absència
de les ones, i que la imatge d'un cos limita amb el marc de
l'espill. Tan mísers com finestra cega, tan cauts com l'ombra
del cor al migdia.


Ramon Guillem. Maregassa. 2002

Et vaig veure arribar

Et vaig veure arribar; de lluny intuïa el teu acer vermell, i creia que als denou anys era prest per morir. Em vares acariciar. La teva mà freda i esmolada escorcollà els meus somnis, mentre el meu cos tremolava, perquè encara creia que als denou anys havia de ser prest per morir. I quan marxares encara et sentia, la teva saliva encara m’amarava i els teus ulls se’m clavaven encara, com espines, a les pupil·les d’uns ulls que ja no eren els meus, car ja sabien que no era prest per morir. 

Miquel Bezares. Crònica del desfici. 1992

Premi de Poesia Josep Munteis 1991 (Premis Ciutat d'Olot).