Emprendre

Emprendre rutes
de l'esperit fa eterna
la vida al Cosmos.

De: Instants

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021. P. 233

Pròleg de Carles Duarte.

Un carrer sense fi

              Un carrer sense fi,
amb quin pas l'emprendria?
Em doldria
no aturar-me en cap portal,
ni veure mai quin destí
m'esperava al tram final.

             Un carrer sense fi
mataria l'esperança,
perquè quan el peu es cansa
ja no li és bo cap camí,

Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il·lustracions: Lluïsa Cauhé.

Part

T'he dit que avui mateix he trencat aigües:
que m'he parit, com un pa, a mi mateixa.
Aranya tenaç, faig i desfaig trames
i m'enredo, salvatge, com mala herba.

Com full en blanc, com qui emprèn un viatge,
tinc noves veus, esborro la memòria.
Tiro els meus daus, i és com una mà alada
que fes malabarismes en la boira.

T'he dit que a partir d'ara torno a casa
per nous camins —i no sempre de calma—
i que el meu forn és ple de cataclismes
que m'empenyen a abismes sense xarxa.

Amb flaire de llevat desfaig amarres:
solco mars turbulentes i bonances,
vaig on el vent i el cor teixeixen pactes,
on creixo salvatge, on trenco aigües.

Marta Pera Cucurell. La quinta essència de la pols. 2019

Pròleg de Francesc Parcerisas

LIV Premis "Recνll" de Blanes
Premi Benet Ribas de poesia, 2018

Joana

Et diré com series als quinze anys.
Més alta i més esvelta, els ulls més clars,
sense aquest aire absent, el front més ample.
Podries caminar, ferma i estable,
i mai no et torçaries, amb l'esquena
doblegada qui sap per quina pena.
Les mans, amb polzes rectes. Ja sabries
llegir, aniries amb amics i amigues,
tindries cura de les teves coses,
emprendries viatges tota sola.
La realitat també és el que somia,
i jo sento a vegades una filla
alhora a prop i estranyament absent,
i que imagino en el mateix recer
de la petita Anna, que morí 
ja fa tants anys. Ambdues sou en mi
i dintre meu parleu, mentre us feu grans,
i a vegades sou una que ha callat
per sempre o que em somriu en tu, Joana,
en el misteri de la teva calma.

Joan Margarit. Llum de pluja. 1987

Sabates còmodes

La llibreta s'omple de branques
que surten dels marges. En un dels papers
s'hi entreveu
un petit arbust.

Si la naturalesa m'explica
no penso embrutar les pàgines
amb tinta.

Però és aquesta la veritat i no una altra?

M'he retrobat amb un camí
que vaig deixar a mitges. He decidit
emprendre'l.

Potser fins ben lluny.

Potser fins que no recordi
d'on venia ni si hi veia.

Anna Gual. L'ésser solar. 2013
Epíleg: Lluís Calvo

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

no vull que els dies te m'allunyin

no vull que els dies te m'allunyin: temo
que aquests mots tan sovint desenfocats
et duguin a emprendre el camí oposat
al meu desig i a la meva passió.
ells i jo som amants de tu i del teu
compte que em dibuixa fràgil, de vidre.
vull que trobem un equilibri nostre,
la crossa d'aigua que ens mantindrà secs
fins al dia ignot, quan retrobarem,
potser, si els prats ja s'han tenyit de blau
i el mar, de taronja lilosa fosca,
un mot sincer que nuarà pell amb pell,
cor amb cor, bes amb bes i ulls verds amb ulls
marrons.
               per un segon sencer, tot ple,
o durant una llarga eternitat.



Anna Gas Serra. Crossa d'aigua, 2017

Pròleg: Abraham Mohino i Balet.

18è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors.

Viatges

¿On podríem anar que els anys passessin
més lentament? Feixugament sotmesos
a la caducitat del temps, no hi ha
cap viatge que pugui alliberar-nos
per sempre més de dubtes i temences,
i és bo saber-ho sempre abans d'emprendre'l.
Més enllà de neguits i entusiasmes,
potser el guany dels viatges és l'espai
que hi descobrim de nosaltres mateixos
i que tal volta hauria restat fosc
sense la llum d'aquelles noves rutes.



Miquel Martí i Pol. Els bells camins, 2001

Un dia

A Ignasi Agustí

En el dia fixat,
la polsina oblidada
emprendrà el seu camí
de l'obscura clotada.

Oh missatge segur,
veritat emergida.
Cada engruna de pols
una engruna de vida.

En el cor hi haurà sang,
però no terboleses:
un casal ben obert
amb les llums ben enceses.

Ja la carn no sabrà
què vol dir melangia.
Serà feta d'un cel
que la pluja esbandia.

Tomàs Garcés. El senyal. 1949