Le livre est sur la table

Em distrec.

Les línies reculen,

tanmateix tu insisteixes

a pentinar-te els cabells com abans

a guarnir-te el coll amb tres voltes

                                              de perles falses,

a passejar en l'espai que et concedeixo

acariciant la meva memòria remota

amb frases que evoquen veritats més poderoses.

Podem, si vols, escollir un altre matís

o bé una melodia més suau

però no la disposició que invalidarà

el sentit d'aquesta nit

que ara s'estén indiferent damunt les nostres vides.

Hi ha simetria en les intencions

i això, sens dubte, crea una certa eufòria.

Però el pas no és constant

i la mirada no s'avé amb la corba

                                             del dibuix.

Tota la bellesa que et pertoca

es troba en la teva mà nua.

Haris Vlavianos

Amb pomes escampades : Seminari de Traducció Poètica de Farrera 10è : Maria Lainà, Haris Vlavianos. 2005. P. 66-67

Presentació de Joaquim Gestí.
Institució de les Lletres Catalanes.

Traductors: Margarita Ballester, Montserrat Camps, Montserrat Franquesa, Montserrat Gallart; Joaquim Gestí, Rubén Montañés, Francesc Parcerisas, Iolanda Pelegrí, Pere Rovira i Jordi Vintró.

Conté poemes de Montserrat Gallart, Francesc Parcerisas i Jordi Vintró.

Textos en català i grec modern.

Després d'una nit d'insomni

Després d'una nit d'insomni, el cos és feble,
esdevé amable i ja no és meu —ni de ningú.
A les venes lentes encara bateguen les fletxes—
i, com un serafí, a tothom i tothora somrius. 

Després d'una nit d'insomni, les mans s'afebleixen
i confonen completament l'enemic i l'amic.
A la gebrada hi ensumes, tot d'una, Florència,
i amb cada so que sents neix un arc de Sant Martí.

Brillen suaus els llavis, i és més daurada l'ombra
que els ulls ha enrevoltat. Fou la nit que posà llum
en aquest radiant rostre  —i, de la nit fosca,
tan sols ens enfosqueix una cosa  —els ulls.

                                           20 de juliol de 1916

De: A Akhmàtova

Marina Tsvetàieva. Fites. 2023. P. 96

Traducció de Laia Malo.
Pròleg de Miquel Cabal.

Cronologia. P. 177-183

21è Premi de traducció Vidal Alcover.

Cadascú ha de tenir

                   A Virginia Woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.

I el somriure
que s'ha perdut
i ja no es recupera.

Suau serà, però,
l'ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.

Montserrat Abelló. Vida diària ; Paraules no dites. 1981

Pròleg de Marta Pessarrodona.

Calma endins

                          calma endins
                           el tacte suau
                              de la fulla.
                      al mateix temps
      persones de peus llunyans
             es projecten viatgeres
                       i creuen abastar
         la joia d'un emplaçament
                  on no arribaran mai
perquè tot té un final, tot acaba

David Guijosa. Memory amb postals. 2021

Epíleg de Marc Morell.

Biblioteca de Catalunya

Abans de ser biblioteca va ser un hospital.
El sostre superb i gòtic i nau central, voltes
i nervis de pedra talment una caixa toràcica
de gran balena. Els malalts morien als llits
mentre veien aquell costellam de Leviatan
colossal que, glopada rere glopada, els digeria.
La llum feria els ulls sensibles dels moribunds,
humils precursors de les càmeres fotogràfiques.

Va ser un hospital, abans de ser biblioteca.
Els espasmes cediren l'espai als gestos suaus.
On retrunyien gemecs, ara s'exigeix silenci.
On es posaven pacients en renglera, avui dia
fileres de volums restaurats, sans i estalvis,
i un bell "Tractat de malalties dels artesans"
(De Morbis Artificum Diatriba. 1713, Pàdua).

Que s'obrin els llibres i els fulls esdevinguin
ales del cor d'àngels que reten honor als malalts
illetrats, tan sols savis en dolor. Morir enmig
de tanta bellesa no és morir menys, ni millor.
Carrer de l'Hospital, 56, Ciutat Vella, Barcelona.
Les passes de la bibliotecària llisquen pàl·lides
com batecs somorts d'un cor que ve de lluny.

Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024

La fruitera

Com un bodegó de Paul Cézanne,
damunt la taula de la cuina
una fruitera de pisa blanca,
els colors de la pell dels préssecs,
la seva olor, la polpa mossegada,
el blanc d'unes dents,
el raig de sol que entra del jardí
i es posa a la teva pell,
les mans, el tacte, el borrissol suau
de la galta d'una noia de quinze anys.

QUADRES QUE INSPIREN

De: Una talaia sota els núvols (2023)

Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025

Pròleg de Rosa Font Massot.

Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

Sonet marí

                                                A Salvador Espriu

Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses de confins
llunyans amb un incògnit suau que mai no acaba,
imprecís, inexacte d'un altre més endins.

El vent ha deslligat la blanor d'una trava
sobre el frèvol gegant, i un llampeig de dofins
tremola esclat d'espases i argents sobre l'esclava
teulada i fa horitzó dels infinits camins.

Qui dirà d'amargor davant els sols vibrants
i plor segur davant les joies en nuesa
i de negre davant blancs i blaus esclatants?

Qui afirmarà la brega i la lluita constants
en el convit de calma i de dolça peresa,
de batre d'ales d'àngel i d'encís en els cants?

                                     Malta-Alexandria, juny 1933

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tempestat de flama : antologia poètica. 2012

Introducció, bibliografia i propostes de treball
a cura de Roberto Mosquera.

L'estirament

t'ha fet sentir pessigolles
com de baldufa al palmell
i no saps que tu mateix
has estat qui l'ha generat.

Ets del somni la llum
que somriu, suavitat
i ulls clucs.
                    Bona nit, estimat.

El joguet rebregat, en silenci,
s'ajoca pacient al teu costat.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Marina

En variacions sens fi sobre un tema
les ones venen tot puntejant les roques.
Una i una altra s'hi alcen en llargs murmuris
fins a trencar-se en collars d'escuma
o en sortidors es llancen, sense parar mai;
tan suau dins meu sento la mar que canta.

Des de dalt de l'estudi miro avall entre 
el gran roure de branques ara nues
que unifiquen i accentuen aquest paisatge
amb fortes ratlles negres, blau contra blau clar,
i davant meu ombregen la neu tardana.
L'aire de primavera m'esbandeix els ulls.

Així desperta i oberta a aquest paisatge
m'aferro fort al poc que puc tenir,
un llarg continuar tan semblant al joc
de les onades incessants, tema perenne
de l'amor, de l'amor sense doblecs
que murmura sota el silenci, com el mar.

————————————————

Seascape

In endless variations on a theme
The waves come in and lace the rocky shore.
On after one long ripples rise and spread
Until they break in necklaces of foam
Or fountain up in spume, an endless storeー

The gentle sea is singing in my head.

High in my study I look down and through
The great oak and its branches naked now.
They accent the whole scene and unify
With strong black lines blue against paler blue,
And in the foreground shadow the late snow.
Spring in the air has come to rinse my eye.

Newly aware and open to the scene
I hold fast to the little I can hold,
A long continuum so like the play
Of the incessant waves, unbroken theme
Of love, love without a fold
Murmuring under silence like the sea.

May Sarton

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX : (antologia en versió bilingüe). 2010

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.

El meu somni

Vull tenir una casa enmig de la mar,
amb murs fets de pluja i tendres paraules,
per sostre un immens cristall
per mirar el cel en les nits molt clares.
Bressolarà el meu son un llit de nacre,
mentre un coixí de caragols marins
acollirà el suau descans.
Horitzons platejats romandran en la distància
i vents prodigiosos neguitejaran el blau de les onades.
En les profunditats, un enfilall de coralls,
i jo voldré colrar-me de sol
i amarar-me en les aigües,
per renéixer amb la serenor de l'alba.
I un somni, impossible i etern, envoltarà tota la casa.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.

L'arbre solitari

Aquell arbre solitari abandonat
enmig del camp,
suportant el fred, proclamant
als quatre vents la seva fortalesa,
arrelant-se coratjós, emergint d'un silenci
només trencat pel suau vaivé de l'herba
que l'envolta i l'acompanya
en les nits fredes d'hivern,
ignorat per tothom,
és el triomf de l'esforç per sobreviure.
Quan arriba la primavera,
deixa anar un lleu plomissol
cobrint-se de brostatge,
i es vesteix d'unes fulles verdes
senyorejant la seva esplendor.
Llavors, tot ell és placidesa.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.

El plaer més senzill

El plaer més senzill, el sol plaer,
cada dia del món que t'acompanyi:
el perfum de la pluja de l'agost,
el so dels grills brodant un vel de fosca,
i un frec suau de seda de bedoll
que t'ompli de calfreds la pell de l'ànima.

Feliç aquell qui troba en cada cosa
les arrels poderoses del que és bell
i bo, i necessari, i en gaudeix.

De: Sapiencials, 9

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

La dansa

On el cor aprèn a tornar i l'ànima no perd
el sentit de la basarda,
dansa un cos el rastre d'unes ones
que el mar ens va rendir.

Com un cèrvol que no sent
cap dels perills, el moviment del cos
captura el gest
en accents bells i lentituds sostingudes.

Jocs i malsons.
Somnis i vigília.
Espais imaginaris.
Per on el filament de la passió
sura en una realitat irreductible
que, fent-se mal·leable,
atorga cos a idees i emocions
amb l'esforç disciplinat d'un exercici
de caigudes i equilibris.
I tanmateix, de la seva torbació,
no se sap com,
en sorgeix, irradiada i nua la bellesa,
mentre la vida suaument declina,
com la mar que recomença sempre
i damunt la sorra s'hi reverencia.

Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2016

Ciclistes nocturns

By the rising of the moon, by the rising of the moon
Who would follow in their footsteps, at the risin' of the moon.

                               John Keegan "Leo" Casey, "The rising of the moon"

Pedalant a les fosques emparat per la lluna,
passa un ciclista lent que tragina un llumet
que s'encén a mesura que la rodeta sorda
de la dinamo frega la llanta. Toca el timbre
i ens diu suament bona nit, el seu perfil més
blau que el tel de la fosca. Se'n va pel caminet
de grava, camps i tanques enllà, i sembla que es fongui
però encara titil·la fent giragonses, cada
vegada més lluny, com una cuca de llum
que se sap de memòria el camí fins a casa.

A la volta del cel, sota l'ull desvagat
d'una lluna que no parpelleja, sallant
en escamot dispers, ciclistes gegantins
de noms estrafolaris van fent la seva via
en silenci, embalbits, mentre s'esfilagarsen
fins als confins d'aquell lloc immens que ignorem
on és, amb els seus llums minúsculs, innombrables,
que algú sap fer girar perquè pampalluguegin,
sense dir cap paraula, sense tocar cap timbre,

amb pedals invisibles il·luminant la nit.

Marcel Riera. Llum d'Irlanda : les síl·labes molles. 2012

Premi Carles Riba 2011

Principis d'estiu

Obertes les flors es desfullen
tocades per la calor,
el pati de l'àvia s'amara
                de suau fragància i d'olor.

Lola Casas. Divuit poemes de natura i un conte entremaliat. 2021

Il·lustracions de Gemma Capdevila.

Pròleg de José Luis Gallego.

L'arbre de l'esperança

En un prat d'argent molt clar,
hi ha l'arbre de l'esperança;
ningú hi arriba amb la mà,
amb els ulls tothom hi alcança!

Hi passa el vent suaument,
i gotes fines hi plouen;

de tant amorosiment
totes les fulles se mouen.

Les arrels eixint a dolls
totes s'han fetes rebolls
qui no volen ésser esclaves.

Tot l'arbre somriu d'un cant,
i les branques pugen tant

que al capdamunt ja són blaves.

Josep Carner. Llibres de sonets. 1991

A cura de Jaume Aulet

Carrer de Sant Francesc

Aquella botigueta tan festosa
que tenien els pares fa molts anys
en el carrer, ーavui de Santa Claraー,
era l'encís de tots els seus afanys.

Per a tothom tenien simpatia
i l'amistat era el seu gran tresor;
potser més que aleshores me l'estimo
i la guardo amb tendresa dins el cor.

Carrer de Santa Clara que un jorn era
carrer de Sant Francesc, suau i humil
com el Sant del seu nom, amb una clara
llum com la dels matins del mes d'abril.

Guardes de mi, amb les primeres passes
les caigudes que solen fer els infants
quan surten al carrer, i amb poca traça
s'arrosseguen per ell de peus i mans.

El carrer on jugava amb les amigues
que de grans trobaria de bell nou,
rosses i cimbrejants com les espigues
que no poden saber quin vent les mou.

Amb els anys cada vida lliscaria
per altres encontrades i carrers,
però sempre el record de la infantesa
ens retornava el goig dels jorns primers.

Avui que ja no és ferma nostra passa
ni amb força no estrenyem les nostres mans,
quan penso en el carrer de Sant Francesc
evoco tot l'encís dels primers cants.

Dels primers cants que em tornen la gaubança
d'aquell temps innocent i primicer;
i torno a ser de nou l'infant que reia
amb totes les amigues del carrer.

Agustina Rexach, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

Els nostres pins

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
O cos vermell, o barba hirsuta!
dura és ta rel, com nostra fe.

Salut, o pi de la carena,
dolç monument de l'horitzó;
salut, marina visió,
o pi menut de nostra arena;

pi venerable a les ermites
entre una font i un vell pedrís;
pi de malastre, que t'excites
tort, esglaiat sobre un abís;

pi que ets conhort de nostres passes,
en un pendís, nat travesser;
pi que en el sot t'estiregasses,
per heure el sol, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida,
que sents al cant dels reguerols:
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d'esquirols;

pi esborrifat, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu:
pi sospirant, cenyit de l'heura;
i tu, el sortós, que puguis heure
al peu la font, a dalt un niu!

Amic suau, d'aspres cabells!
com savi antic dones consells,
i sumptuós com un califa,
et fas tot l'any una catifa
de tos mateixos pels vermells.

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
O cos vermell, o barba hirsuta!
dura és tal rel, com nostra fe.

Josep Carner. Poesies. 1991

Il·lustracions: Francesc Artigau

Cau la pluja

Cau la pluja sobre els camps
i sobre la fulla nova
de la primera alzina del bosc,
i truca a la finestra
de la cambra dels nens
adormits amb la música dolça
el suau xiuxiueig
que es desfà pels vidres.

Joana Bel. A la nit, el bosc belluga. 2005

Il·lustracions: Mabel Piérola

Al murmuri de tes rieres

Al murmuri de tes rieres,
al dolç xiu-xiu dels faigs, dels polls,
dels castanyers, de les sureres,
al cant dels grills en los rostolls,
quin pler, quina delícia m'era,
mirar ta nit, per temps suau,
sembrant dels estels l'arenera
sobre el desert de ton cel blau!

Nit estrellada, nit serena,
nit amorosa, nit amena,

          qui no t'ha vist,
          per ell so trist!

Pere Talrich. Recorts del Rosselló : ab traducció á francés enfront. 1887

Il.: L. Le Nain i P. Teyssonnières