Gener és llarg

Gener és llarg per a la penombra.
Una llenya de silencis encén
l'alba a l'hora que arriben els trens.
L'horitzó és un cadàver de colors.
En l'agenda del foc, mistos trencats
són un desert calcinat de carícies.
Viure és distraure les flames del bosc.




Marisol González, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 103, setembre 2013, p. 48

L'última nit que vaig mirar la platja

L'última nit que vaig mirar la platja

tenia un so de partença,

un silenci d'escuma fosca,

una remor de roques invisibles.

Tenia el gest inconclòs

dels dies que no retornen,

la passivitat d'un crepuscle color pèrdua,

la serena desesperació dels batecs.

(Vaig replegar tots els objectes

en la falda de l'estiu

i era dolç de comprovar

que encara et contenien

com la mirada de Giulietta Masina

en Aujourd'hui peut-être).



Marisol González Felip. Paraula del retorn, 2002

Com sé que t'agrada la mar

Com sé que t'agrada la mar,
igual d'intensament i senzilla
-tal vegada a esquits de llavis-,
em sé capbussada en la flaire
del teu record d'aigua
(com una gavina
que em surava en la pell)



Marisol González Felip. Paraula del retorn. 2002

Pròleg de Miquel Martí i Pol.

Alguns poemes

Alguns poemes són a contrallum
del desig i en hora blava i grisa,
naixen d'un ventre de mar i destí
de lluna, són bitàcola d'amor.

A les pàgines de pell que encengueren
l'alba he deixat callats els mots com peixos
que anuncien girafes en la nit.

Si et parla la mar a cau de batecs
entendràs avui potser la nuesa
dels estels que et mosseguen el delit,
sentiràs la meua veu de baladre
conjurant goles de llop i distància
per explicar-te què senten els nàufrags
de brúixoles que clissen el teu nom.




Maria Soledat González. Mar d'heura, 1995
Il.: Xavier Arenós