Plenitud

Esplet de llum,
cos inabastable:
mirada.

Per la mar que es desborda
salla el vaixell
a plenes veles.

Ramon Guillem. Celebració de la mirada. 2005

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés, dins la XXXIII edició dels Premis Octubre 2004

Per acabar en plenitud

Els destins complexos
que no sabem ni volem saber
són aquí. Ens miren rient i ens fan pessigolles
tal com el vent fa fimbrar els plançons de l'arbre
que, ple de primavera, va del gris al verd, per acabar en plenitud.
Serà estiu, ja.

Meritxell Cucurella-Jorba. La volumetria del neguit. 2021

Postfaci de Jaume Pont

XXV Premi de Poesia Màrius Torres, 2020

Creixent

Impulsa un batec,
esclata, entén que vol créixer,
brollar, trobar potser un dia,
qui sap si llunyà o no,
allò que anomenen plenitud.
I es desplega, s'estira, es mostra,
aprèn a distingir l'ombra
que duu enganxada a l'esquena.
Badalla, sospira, s'eixampla,
fabrica teixits de somnis
i els enllaça als cabells i als dits.
Dansa, juga, s'enfada, riu.
I somriu, perquè se sap viva.

Fe Ferré i Ferraté. En clau de lluna. 2014

Soliloqui

La plenitud de lluna
en mi

A la intempèrie
visc
enyorant les dones
sàvies
de la tribu
portadores d'aigua
i d'aliment

Una remor
sota els peus
persistent
em parla:
marea sorda
de veus llunyanes

Totes les vostre solituds
bressant-me els dies

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

des que vam arribar

des que vam arribar
que ens estem morint
i no hem pensat a gaudir les vistes

— viu amb plenitud

Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017

Traducció de Bel Olid

Espígol

les primeres hores de la matinada són esplèndides per la pluja
la plenitud de la pluja al cor de la nit
el cor de la nit i els galions de la pluja
navegant a alta mar de la cruïlla del poble
el carrer és un oceà d'estels
un oceà de la pluja al cor de la nit

i de sobte

la negror sotja
una ombra commovedora

l'espígol

i les seves ones gegantines de lila
omplen la foscor amb un diluvi  de color
més dolç que els perfums àrabs
o els tresors dels encensers d'Espanya

l'espígol del poble
al cor de la nit
vessant les seves notes a les orelles de ningú
vanament afligit
i borratxo de porpra

la riquesa pròdiga de l'espígol

Mererid Puw Davies, dins,

D'Yr Wyddfa al Canigó : vuit poetes. 2005

Tr.: Iain O'Hannaidh

Agost

AGOST, estiu
esplendorós i càlid
colors que sobten els ulls.

I en aquesta
cambra closa, ja sense
enyor submergida

en l'esguard
que es perd mirall enllà,
en el llom de tants llibres.

Amb la remor de moltes hores
ara premudes
en aquest moment,

en què el color verd
d'una sola fulla
de gerani que mou el vent

càlid i quiet d'estiu
m'omple de tendresa,

de plenitud.

Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995

Alegria

Cos meu, solellada
turbulència roja:
plenitud que salta
desbridada i folla,
Alegria! Bandera
coronant la torre─
bastides no calen
ni cordes ni noses...

Roda, roda, roda,
animeta meva,
no secreta, fonda...

Cerca, mira, parla,

cenyeix graciosa,

domina i acaba

amb ta pura força

la meva ventura...

Intactes, les hores

em facin corona.

Clementina Arderiu, dins,

Poesia. 1995

Plenitud

Sentim l'amor i el goig amb ànsia encesa
i alcem l'esguard vers albes infinites
ja que la vida, gran cortina estesa,
en ofereix les més preuades fites.

I ens regala el tresor de la tendresa,
objectius grans, també il·lusions petites:
Un bell gresol d'intensa nitidesa
que serà el fruit de les nostres collites.

Retalls de temps, eixams de nits i dies,
somriures, il·lusions i melangies
ompliran cada dia els nostres ulls.

I anirem assolint la plenitud
bevent dels somnis de la joventud,
tot fent camí i vencent els esculls.

I de la vida girarem els fulls.



Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records. 2017

Pròleg: Jaume Rocosa i Mitjavila

L'afinitat

Dotada per la música,
cerca el ressó i el troba
en veus que preludien
els moviments interiors
que en cada platja onegen.
La seva oïda capta
el so de les petites coses
que tènuement respiren,
i el recorda amb amor.
Cada nota que escriu lliga amb una altra
i, en rítmica cadència,
dansen conjuntament en l'harmonia.
Afina bé les cordes
de l'instrument que polsa
i agermana amb respecte
el to major, d'exultant plenitud,
amb el menor, que trena l'elegia.
Esborra interferències
i composa períodes
on pauses i silencis
donen impuls al ressonant cantàbil.
Amb arpa o clavicèmbal,
violoncel o flauta,
al calze de les mans,
dins preludis o fugues
que abasten les més altes melodies,
va obrint-se pas a dintre
dels que pensen com ella.
L'Afinitat coneix totes les notes,
els secrets i els tombants
d'aquella música
que trenca les distàncies,
atura el temps
i fa que els homes siguin,
per breus instants, com àngels.

                      Març 1971



Montserrat Vayreda

Poemes de Montserrat Vayreda (antologia 1945-2004). 2005

Edició i estudi Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Partenza da niente

A la recerca de la forma,
la paraula
o el moviment,
hi ha sempre el moment previ,
la sístole silenciosa de l'aire,
l'espai entre el blanc i el pinzell,
el so del mot que està a punt de dir-se,
les mans
          del director
                      d'orquestra.

Tot està per fer.

I al buit,
la plenitud més viva.



Sònia Moya. Silur. 2019

Pròleg: Mireia Calafell
Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2018

Cançó de l'estiu

Per la plenitud madura de l'estiu
Deixaré que les meues mans rellisquen.
Estendré els meus adolorits membres
Cap a la terra pesada i llòbrega.

Els camps que s'inclinen remorosos,
Les senderes que el bosc estora,
Tot exigeix un silenci estricte:
Perquè puguem estimar quan patim,

Que el sacrifici, que l'abundància
No resseque del capellà la mà,
Que en un assossec lluminós i noble
No muira en nosaltres l'alegria.

Així com les aigües es vessen,
El cansament pretén destruir-nos
I anem deixant-nos la vida
Quan estimem, quan vivim.

Hannah Arendt. Poemes. 2018

Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Introducció i notes: Anacleto Ferrer
Text final: Isabel Robles

Un súmmum

Quan obres
la mà
i tu et penses
que és tan buida
i t'equivoques tant
que em
destrueixes
sense voler:

està tan plena

que ara
tot el seu
pes

ens
devasta.

24-16



Jaume C. Pons Alorda. Era, 2018

Pr.: Eduard Sanahuja Yll
Epíleg: Lucia Pietrelli

FORMA

Forma
com embolcallar-te
si disposes els éssers
en composició plena?

Forma
com abraçar-te
si abraces l'ésser
en estructura i plenitud?

Forma
densament forma
com revelar-te
si em reveles?



Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro

Tota la llum

   Tota la llum sembla restar captiva al cel turquesa
del capvespre. Tota la llum sembla furtada al món
que, de sobte, s'ha trobat nu mentre es dilata en la
foscor d'un pensament. Veus la immensitat d'un
instant a l'ombra clivellada dels plàtans. Sents
la plenitud de la vida expandint-se en l'aire, com
un perfum delicadíssim de paraules.




A. Tàpies-Barba. L'escrivent, 1999

Allò que el vent no s'endurà

    L'Amor és l'essència, la més subtil de les energies,

que es flaira arreu de l'univers, i el sustenta.

                                                           Joan Estruch

El dia que travessem aquell horitzó de Llum,

el vent s'endurà paisatges, s'endurà el pol·len del temps,

el tel de núvols i boires, la flaire dels verds novells,

la flor que enjoia la terra, la pols de tots els camins...

S'endurà, a coll, per bagatge, el nostre mantell de foc

que ens embolcalla, latent, com un amant delerós.

S'endurà els plecs de la pell, la calidesa del sol

i les ombres fugisseres d'aquell ahir tan llunyà.

Mes el vent, malgrat la força i la seva plenitud

no podrà mai arrencar-nos les clarors del sentiment:

l'amor que brolla tothora, el plaer d'una besada,

les llàgrimes de tendresa fixades en nostre esguard,

el somni de cada dia i el despertar de la nit,

el ressò d'unes paraules enceses de dolç embruix...

El vent mai no s'endurà el miracle de l'Amor!

Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez
Pròleg de Josep Colet i Giralt

Dona

                                          Lèkythos del s. V aC.
                                         Atenes. Museu Nacional

                        I
                       
Perquè has cregut en mi, pugen, del pou
difícil de la parla, les paraules
que mai ningú, Neóbule, no havia
provat de fer sortir.
                              Nua, hissaves
la força del silenci amb la certesa
que jo el traduirira, per a tu,
en elegia i cant.
                         I esdevenia
la seducció, esclat i plenitud.

                      II

Des del sorral on no puc veure Súnion,
et miraré, Neóbule, com mires.

Pels clars graons del sol, avararàs
la barca dels meus ulls a ports i cimes.

I tornaré a l'estatge de la llum,
nauxer de tu, com d'una pàtria antiga.

                     III

Els finestrals faran olor de murtra,
els forrellats assajaran arpegis,
i, a poca nit, una certesa nua
ens vestirà de somnis i silencis.

A l'alba esdevindrem claror de vànova,
i haurem escrit, Neóbule, a la pell,
un salm de foc i de vellut i d'aigua.



Jacint Sala. Filferros de llum, 1994
Il.: Montserrat Pujol

Art poètica

(versió lliure de Berta Piñán)


Traço al paper els pocs signes
que em surten bé: noms de l'amor,
el de la mort.
Compto les síl·labes primeres
i dic casa, dic riu
i els seus secrets.
Amb compte també apamo
el pas dels anys, les cendres
que van ser roses i misteri
i plenitud de vida.
Així passo i celebro
amb poca traça els dies:
l'enigma és donar forma
a l'aigua, a la paraula.



Jaume Subirana, dins,

Caldes d'Estrac : programa de mà. 2008

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana.

misteri

potser ara tot podria ser.

i potser tant seria

anar-se'n o restar

a l'aguait entre les ombres.

hi ha un jardí que amaga

sota les fulles daurades

l'humus profund on naix la vida.

hi ha una tardor que perdura

i el fruit que al fons espera

amaga la saba i la llavor

i en plenitud esclata.

Anna Montero. Teranyines. 2010

Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia XLVIII (2010).

Cançó de la conformitat de cada moment

Tendra llum del dematí
blanca i daurada:
jo et pogués servar en mi
a migdiada!

Sol ardent en plenitud
de l'hora calda:
qui et tingués al vespre eixut
dintre la falda!

Cel diàfan i estrellat
de nit primera:
ai, la fosca soledat
que ve darrera!

Dolça pau de l'alta nit,
profunda i pia:
tu finant, serà el brogit
de tot un dia.

Dolç Amat -oh, no et dolgués!-
adesiara
l'hora trista ha fet després
l'hora més clara.

I és la joia del moment,
que ens aconhorta,
com la lleu sentor que el vent
duu i se n'emporta.



Clementina Arderiu. Contraclaror : antologia poètica. 1985

Introducció i selecció: Maria Mercè Marçal