Duet

Inventem-nos un cant.

No són vàlids

els compassos que marquen els altres.

Inventem un nou ritme

amb paraules

que, sortides del llavi que es besa,

són poemes d'un llenguatge nou.

Inventem-nos un cant

on les hores tinguin tons purpuris,

on s'encantin les pauses

en un èxtasi de pura delícia,

de suprema bondat.

Que s'acordin les veus en perfecta harmonia

com la gamma perfecta

de verdors en el prat,

de blavors en el cel

i rojors en la flama...

Inventem-nos un cant

i cantem-lo.

I deixem-nos lliscar amor enllà.

De: Propòsit

Joana Raspall. Llum i gira-sols. 1994

També es troba en el llibre:

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021. P. 92

Pròleg de Carles Duarte.

Osteòpata

Tres crecs al sacre i torno a caure
-de la moto              de la bici           de la mare.
Caic perquè freno
perquè m'han ensenyat a no saltar-me semàfors en vermell
a no tastar-li la pell sense una casa que sigui nostra
a no besar-la en places a la intempèrie
a no dir el seu nom si no és endins
si no és fluixet
si no és callant.
Tres crecs a l'os exacte
i l'infinit als peus
com una promesa falsa.

De: Com una pedra negra.

Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2021

Sonet als trenta-set anys

Jo soc aquest conjunt de circumstàncies
que haurien pogut fer-me un gran poeta.
Vaig esmerçar-hi alguna parauleta.
Alguna cosa, sí, he viscut: les ànsies

d'un amor (no sabia si venia
o m'enganyava un altre cop la pressa),
i he sabut que la vida es desendreça
per uns ulls. Vaig voler fer poesia

quan vaig entendre que la mort provoca
que em queden tretze anys per als cinquanta
i això no em fa cap gràcia. Em preocupa

que sols m'hagin donat aquesta boca
per besar i per cantar, que sigui tanta
la mort, que cap poema no l'ocupa.

Adrià Targa

 

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 125

Catalunya, tot esperant els bàrbars (Englantina)

                                  A la bona gent de pau

A l'escola, el colom porta una oliva al gat,
l'aranya fa un abric a la mostela,
el ratolí dona la mà al conill,
i el gos llepa les plomes a la merla.

En una cantonada, el cuc saluda la puput,
el poll es vol casar amb la puça,
l'esquirol deixa seure el talp,
i el mosquit du vianda a l'oreneta.

A la plaça, la vespa besa la libèl·lula,
la sargantana porta la formiga a coll,
la mosca s'amistança amb el pardal,
i el dragó du a passeig la papallona.

Arran de mar, el cranc abraça la garota,
el pop escriu sonets a la medusa,
la gavina perdona el deute a la sardina,
i el corb marí esdevé vegetarià.

A la sortida, tots plegats aixequen
un quatre de deu amb folre i manilles.

Miquel Desclot (1 d'octubre del 2017)

En el llibre:

1-O trenta poetes per la llibertat. 2018. P. 21

Pròleg: Vilaweb

Fotografia de coberta: Sense data de caducitat, de Marga Ximenez

La cançó de la mar

Tota la nit amb la cançó de l'aigua
i el teu record...
Unes hores salades
i el ritme a les genives,
de petons i d'estrelles.
Ets tan a vora meu
que la mar és gelosa
i canta fort perquè no l'oblidem.
La seva veu és ronca
i la pell la té grisa,
amb arrugues profundes,
i amb escumes amargues.

Avui ja és lluminosa
i té color de nacre.
El seu ritme ja canta
cançons de marinada.

És igual que la vida,
que té dies que ploren
però si el sol ens besa,
les hores són de vidre
i de corall encès!

De: II, La garba verda dels sentits.

Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010

Selecció de poemes: Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició: Lluís Lucero Comas

Epíleg: Roser Castanyer Bachs.

Sol de març

Blocs grisencs d'un temps primer
per on la cabra pastura;
tanyades de romeguer...
—Fou talaiot o claper
l'enderroc que encara dura?—

Entre les pedres antigues,
hi creixen amb ufanor
les vaumes i les ortigues,
sempre juntes, sempre amigues...
—Oh, l'estranya germanor!—

L'aire hi roman aturat;
el temps fila, fila d'esma...
i en la muda soledat,
que besa el sol de Quaresma,
floreix un lliri morat.

Maria-Antònia Salvà. Poesies. 1990

Dibuixos: Pavla Řezníčková

Inside out

Quan vas morir-te
em vaig girar del revés.
Ara tothom em veu les costures
i és difícil endevinar
de quin color tinc la pell per la part de dintre.
A vegades vull empeltar-me
a un cos que trobo bonic
però tots fugen de mi encara que els somrigui.
No deu ser gaire apetitós
besar venes
músculs
artèries budells vísceres.

Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2022

Mireu

Mireu les gavines
com s'enlairen
amb plomes d'argent
besant el vent.

Eulàlia Antonés i Grau. Anhels de llum. 2021

Pròleg: Núria Ruiz
Contracoberta: Dolors Albós

El teu jardí

El teu jardí és una dona de llum i d'ombres,
de vorals de colors onejants,
de flors que s'obren deleroses
quan escolten el teu pas.

Li concedeixo el dia.

Però al capvespre soc jo
qui et besa la pols de les mans
i t'omple el llit de flors.

Jo tanco la porta, tu la finestra,
i ella —jardí— jeu, i espera
el cant de l'òliba
i l'assossec de la nit.

Marieke Maerevoet, dins,

Un pont de versos. 2017

Poemari a quatre idiomes: català, castellà, anglès i neerlandès.

Traductores: Rosa Tirado i Laia Fàbregas.

Il·lustracions de Mercè Espiell.

L'amistat

Escolte les teues mans als meus ulls.
Sé que estàs ahí, desterrant el teló de la boira.
Sempre junts,
camarades de collita durant el dia,
i de tabernes durant les vesprades.
Les nostres vides van créixer èbries,
junt al vi dels altars de cristall. Juntes.

I la teva màgia, amic, mai mor.
Mai mor en un mar que oneja,
ni en un hort fred sense llum,
perquè sempre viu amb un sempre.
Sempre.

I el dia que com a ceps,
ens arrenquen de la terra que adorem,
no morirem, mai morirem.
Llavors i arrels als talons...
avançant sempre.

Escoltes?
Senc les teves mans als meus ulls.
Sé que estàs ahí,
inventant un estel en una nit,
i un fanal a les coves que em tanquen.
Et conec.
Conec el teu «mai» als racons,
i el teu sempre a les planures.

I el dia en què ens arrenquen,
de dolor les sabates,
besarem la nostra terra,
llavors i arrels a les soles...
avançant sempre...

Maria del Mar Delgado Saborit. Les dues cares de l'esfera. 1999

Finalista al premi de poesia en català
al Certamen Literari de la Universitat Politècnica de València.

Neu i lluna

El fred pica de valent.
Els niguls, plora que plora...
Dins la calma de l'ambient
la neu blanca se desflora...

La lluneta de gener
somriu dins l'ennigulada:
Pel jardins i pel carrer,
quina bella enfarinada!

Anit guanya la blancor:
ja la terra és tota blanca.
Són també d'aquest color
les teulades i la tanca

que ens separa del veïnat
i és de neu tota coberta.
La lluneta ara ha guaitat,
mig dormida i mig desperta...

En els arbres del jardí
quina insòlita florida!
Quina randa sense fi
entre fulles, s'és teixida!

La nevada cau del cel
silenciosa, fresca i pura...
Sense pressa, sense anhel,
per tot posa abric d'albura.

I la lluna li somriu
i la besa amb sa llum clara,
penjadeta, com un niu,
del nigul que bé l'empara.

Així és doble el bell encant
de la terra, que es corona
amb la lluna i mentrestant
té la neu que l'assaona

amb sa petja blanca i lleu
que li porta la fortuna...
Neu i lluna, lluna i neu,
Lluna i neu i neu i lluna...

                   15 de gener de 1946

Francisca Alcover Morell. Obra poètica. 1999

Pròleg de Guillem Colom.

Epíleg de F. Bonafè.

A Josep Carner

en el seu 75 aniversari


Érem les donzelles
del milnoucentsdeu
tan enamorades
d'una sola veu!
El més alt poeta,
Barcelona el té!
Un altar li fèiem,
a Josep Carner.
Ara les donzelles
àvies han tornat
i encara es perfumen,
com si fos pecat,
d'aquella alenada
d'amor tan florit.
Joventut li presten
al poeta ardit
mentre que ell, perfecte,
tant com és llunyà
sap encar somriure
i besar la mà.

1959


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2013

Edició: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

Cançó del matí encalmat

El sol ha anat daurant
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
«Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.»

Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui:  «Soc encara.»
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres, *
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.



Salvador  Espriu



De Cançons de la roda del temps


*el jardí dels cinc arbres és el petit pati
de la casa familiar dels Espriu a Arenys de Mar
i que el poeta va incorporar dins el mite de Sinera.


Antologia de poesia catalana. 2011

Edició de Joan Oriol i Giralt.

No és veritat

                        "El món neix en cada besada"
                                           Joan Fontcuberta


No és veritat
que amb cada bes
reneixi el món,
ploguin estels
al fons dels ulls
i els tarongers
toquin el vent
i olor d'estiu
a tot arreu
i al mar més sal
i al cel més vols.

No és veritat
que amb cada bes
siguin més lents
tots els desgels
i un os polar
corri tranquil
sense la por
de caure avall
i arrelin flors
als pics més alts
on fa tan fred
avui també.

No és cert et dic
que amb cada bes
siguin més greus
tots els accents
i balli el món
entorn del sol
com un dervix
vestit de blanc
en un desert
i els cactus secs
no punxin tant.

Que et dic que no,
que no és veritat
que entre tu i jo
quan ens besem
canviem els tons
de les ciutats
que no hem vist mai,
s'omplin d'ocells
els bulevards
de llocs perduts
on canta el corb
que portem dins.

Et dic que no
que no és veritat,
però sobretot
no deixis mai
d'allargar el bes
per si de cas
és un error
el que jo crec
i amb un sol gest
ho desfem tot
que la veritat
ho sé del cert
és tan sols fe
i fe vol dir
voler-ho tot
i tot vol dir
allargar un bes.

(Inèdit)   p. 19-21

Mireia Calafell

XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2016

Direcció del Festival: Teresa Colom i Manuel Forcano.

Cançó de bressol

Per tu s'obren les roses blanques
i esfullen corol·les de neu
damunt el teu cos
tan petit i tan meu.

El bressol
               ple de sol
sempre et crida
                       a la llum i a la vida.
Jo soc una mare en florida
que lleva com arbre fruiter
                       el seu fruit primer.

Veig l'esclat exultant
                        de la carn de l'infant,
l'acotxo i el beso.

Sabem que l'hem creat
                     per amor, tan rosat
com una flor
descloguent-se.

El fill que bressolo a la falda
corona el meu somni més alt
i sé que el seu bleix
tan subtil i suau
és el goig i la clau
del meu cor.



Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Hora blavissa

Hora blavissa
              ran de la mar.
Volen gavines,
              s'atura el vent.
Les veles dormen;
              només els rems
baten les ones
              calmosament.

Passa el poeta
              somnis enllà
sembrant paraules
             enfervorit.
Demà, quan l'alba
              besi la platja
un bell poema
              hi haurà florit.



Joana Raspall. Escaleta al vent : poemes. 2002

Il·lustracions: Picanyol
              

A l'aigua que neix al riu

Salta la pedra, aigua del riu:

besa la pedra fosca,

i mica en mica, desfés-la.

Fes el calze profund:

sorra de la roca, barreja!

Amb arena blanca i roja,

sense pressa, construeix castells.

No t'aturis, sigues aigua fresca!

Sigues corrent del riu gran,

portador de moltes aigües.

Ves del principi al final,

salant la teva aigua dolça

i mira lluny, a l'horitzó,

quan ja siguis dins del mar!

Ets part de l'oceà!

De: El conreu.

Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas. 2014

Text en català i en castellà.

Versión de Orlando Guillén.
Pròleg d'Andreu Subirats.

Madrigals per a un infant adormit

Tots els poetes parlen de la rosa
I és bo de lloar-la en tan fràgil beutat.
Però estimem més que la porpra de totes les roses
El front llis d'un infant adormit
I la munió de somnis que s'amaguen
Darrera la dolça muralla de pell i de sang
I besem les gotes entre els cabells i la galta
Com no besaríem, oh, mai, els aigolers de les roses.

                                  I

T'he despertat: tenies
La cara plena
De sol, i tanta
Llum sobre la llum closa
Dels teus ulls! Jo mirava
Les palpitants parpelles
Com l'ombra d'una vela
Sobre el mar, o com l'ala
D'un ocell entre roses

Va dur-me un somni desolat a la platja del teu dormir,
una alba incertíssima
I no fou com a un port conegut,
Sinó a la soledat d'un crit sense resposta.
Perquè les adormides paraules de glaç,
Eren teves i del teu somni
Però no de la nostra vida.

                          II



M. Àngels Anglada i d'Abadal : sessió en memòria... 1999

Literatura

No t'ha besat i ha marxat amb pressa,
i ha arribat a casa, i ha encès l'ordinador,
i ha escrit no t'he besat, no t'he besat la boca
i ara què en faig jo d'aquest voler-te als llavis.

En fa literatura. Només literatura.



Mireia Calafell



De Tantes mudes. 2014

També es troba a:

XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2016

Directors del Festival: Teresa Colom i Manuel Forcano.

Record de Solsona

Fa una lluna clara i una nit serena.
Jo m'estic a la plaça de Sant Joan;
damunt les finestres cau la lluna plena,
cau damunt la pica que la fa brillant.
Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d'una altra vida
on s'anés a abeurar-hi un glop de pau.
Jo no sé pas per què jo aquí voldria
estar-hi llarga estona quietament,
amb una noia sols per companyia
sens besar-la ni dir-li cap lament.
Veure el tresor que d'aquí estant s'albira
sense esflorar-li el seu cabell gentil,
sols sentir-la a la vora com respira...
I respirar aquest aire tan tranquil.



Josep M. de Sagarra. Antologia poètica. 1994