Inside out

Quan vas morir-te
em vaig girar del revés.
Ara tothom em veu les costures
i és difícil endevinar
de quin color tinc la pell per la part de dintre.
A vegades vull empeltar-me
a un cos que trobo bonic
però tots fugen de mi encara que els somrigui.
No deu ser gaire apetitós
besar venes
músculs
artèries budells vísceres.

Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2022

Mireu

Mireu les gavines
com s'enlairen
amb plomes d'argent
besant el vent.

Eulàlia Antonés i Grau. Anhels de llum. 2021

Pròleg: Núria Ruiz
Contracoberta: Dolors Albós

El teu jardí

El teu jardí és una dona de llum i d'ombres,
de vorals de colors onejants,
de flors que s'obren deleroses
quan escolten el teu pas.

Li concedeixo el dia.

Però al capvespre soc jo
qui et besa la pols de les mans
i t'omple el llit de flors.

Jo tanco la porta, tu la finestra,
i ella —jardí— jeu, i espera
el cant de l'òliba
i l'assossec de la nit.

Marieke Maerevoet, dins,

Un pont de versos. 2017

Poemari a quatre idiomes: català, castellà, anglès i neerlandès.

Traductores: Rosa Tirado i Laia Fàbregas.

Il·lustracions de Mercè Espiell.

A Josep Carner

en el seu 75 aniversari


Érem les donzelles
del milnoucentsdeu
tan enamorades
d'una sola veu!
El més alt poeta,
Barcelona el té!
Un altar li fèiem,
a Josep Carner.
Ara les donzelles
àvies han tornat
i encara es perfumen,
com si fos pecat,
d'aquella alenada
d'amor tan florit.
Joventut li presten
al poeta ardit
mentre que ell, perfecte,
tant com és llunyà
sap encar somriure
i besar la mà.

1959


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2013

Edició: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

Cançó del matí encalmat

El sol ha anat daurant
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
«Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.»

Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui:  «Sóc encara.»
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres, *
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.

Salvador  Espriu



De Cançons de la roda del temps


*el jardí dels cinc arbres és el petit pati
de la casa familiar dels Espriu a Arenys de Mar
i que el poeta va incorporar dins el mite de Sinera.


Antologia de poesia catalana, 2011
Ed.: Joan Oriol i Giralt

Cançó de bressol

Per tu s'obren les roses blanques
i esfullen corol·les de neu
damunt el teu cos
tan petit i tan meu.

El bressol
               ple de sol
sempre et crida
                       a la llum i a la vida.
Jo soc una mare en florida
que lleva com arbre fruiter
                       el seu fruit primer.

Veig l'esclat exultant
                        de la carn de l'infant,
l'acotxo i el beso.

Sabem que l'hem creat
                     per amor, tan rosat
com una flor
descloguent-se.

El fill que bressolo a la falda
corona el meu somni més alt
i sé que el seu bleix
tan subtil i suau
és el goig i la clau
del meu cor.



Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Hora blavissa

Hora blavissa
              ran de la mar.
Volen gavines,
              s'atura el vent.
Les veles dormen;
              només els rems
baten les ones
              calmosament.

Passa el poeta
              somnis enllà
sembrant paraules
             enfervorit.
Demà, quan l'alba
              besi la platja
un bell poema
              hi haurà florit.



Joana Raspall. Escaleta al vent : poemes. 2002

Il·lustracions: Picanyol
              

Madrigals per a un infant adormit

Tots els poetes parlen de la rosa
I és bo de lloar-la en tan fràgil beutat.
Però estimem més que la porpra de totes les roses
El front llis d'un infant adormit
I la munió de somnis que s'amaguen
Darrera la dolça muralla de pell i de sang
I besem les gotes entre els cabells i la galta
Com no besaríem, oh, mai, els aigolers de les roses.

                                  I

T'he despertat: tenies
La cara plena
De sol, i tanta
Llum sobre la llum closa
Dels teus ulls! Jo mirava
Les palpitants parpelles
Com l'ombra d'una vela
Sobre el mar, o com l'ala
D'un ocell entre roses

Va dur-me un somni desolat a la platja del teu dormir,
una alba incertíssima
I no fou com a un port conegut,
Sinó a la soledat d'un crit sense resposta.
Perquè les adormides paraules de glaç,
Eren teves i del teu somni
Però no de la nostra vida.

                          II



M. Àngels Anglada i d'Abadal : sessió en memòria... 1999

Veig

Tots amunt i avall en una casa oberta, a vessar

de portes, en compartiments que obren les portes,

ens veig travessats per vents del nord, i veig rajoles

i escales i fusta i jardins.

Veig el pare amb les mans i una disciplina

solidària, i la veu i la presència que passa el

món davant dels ulls, i la mare i les seves passes

enèrgiques o vitals, la seva figura gens fràgil

llavors, i fill meu, no t'entec, i ell i jo que ens

la miràvem perquè ens donava aroma o aire;

i d'ella, també les mans, sí. I en un racó, paraules

o terra.

I puc veure dues figures al meu voltant, que

endolceixen el meu propi tacte i el sacsegen, i sí,

però no, i aquí, però no. I et veig a tu, amb el teu

cervell servent i els teus braços per fugir enlaire.

I després de tots va arribar ella, per curar-me la

sang, i ella amb el seu riure còsmic i quins cabells

que tens plens d'ones i d'on has vingut tu; i el seu

nom, i digues, digues el teu nom i besa'm, besa'm.

I ella va ser l'àngel.

Esther Albert. Ariadna, o, el senyor Q. 2000

Eternitat

Qui el goig voldria presoner
la vida alada fa malbé.
Però qui el besa a vol alçat
viu l'alba de l'eternitat. 




William Blake




Miquel Desclot. De tots els vents. 2004

Imatge

Llegir Atxaga davall l'ombra plena d'un pi
assaborint un cafè amb gel
tot contemplant com ella, esplèndida,
jeu sobre la tovallola envejada,
i aixeca el cap i em demana que si vaig amb ella a nedar.
Quina actitud se'm pot demanar que adopti?

A la mar, el sol ja feble.
Em besa i riu.


Joel Bagur i Mellinas, dins,
Trànsit poètic. 2001

Recull dels guanyadors del 2n Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors.

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res.

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.



Pere Quart, dins,


Ovidi Montllor. Poemes i Cançons. 1978

El versaire rebotega al poeta

És quan dormo que hi veig clar. Foix


Doncs jo, quan dormo, no hi veig fosc ni clar,
misser Vicenç, puix dormo com un soc.
Si les dormides són un altre pa
els somnis han de ser tot just un joc.

(Freud, sobre això, no és pas de bon consell.)
Dels esperits somiadors, me'n ric.
Tant com defujo el bac cerco el solell.
Només de vida viva vull ser ric.

Després del son sempre revifo el foc,
però amb els somnis se m'esmussa el lluc
i no m'adono que s'acosta el drac.

Si estic despert, bé que sovint ullcluc,
penso, converso, beso, jugo, em moc,
rebo i torno el pinyac i l'amanyac.


Pere Quart. Obra poètica. 1999

Ed.: Helena Mesalles