Calçar una vida petita,
estranya joguina,
i sentir-la avançar.
Som aquell tren que no sortia del menjador
però que mai tornava a casa.
Calçar una vida petita,
estranya joguina,
i sentir-la avançar.
Som aquell tren que no sortia del menjador
però que mai tornava a casa.
Un dia vam decidir
que no en teníem prou
morint.
Per això escrivim.
Per deixar una part
de nosaltres, aquí.
Per això llegim.
Per viure les vides
dels altres.
i multiplicar
els nostres destins.
Cesc Freixas. Alè de taronja sencera. 2016
En l'eixutesa
morta del cep torcívol
el verd rebrota.
Bado magranes:
degoteja la vida,
dolça o amarga.
En el capvespre
de lleres argentades
m'omplo de lluna.
Quanta tendresa
en un polsim de cendra
arreplegada!
D'aspra tendresa
Mònica Miró i Vinaixa. Pols de cinabri. 2011
Dins el llibre:
En el límit de l'ombra, pols de cinabri. 2011
Versions al japonès de Yoshihira Hioki,
amb la col·laboració de Masako Hioki i
Yoshikatsu Hioki
Cal·ligrafies de Yoshihira Hioki
Amb un prefaci de Susanna Rafart
De grat, cada matí,
l'aigua de mar t'espera amb ones abatudes
que mullen el teu cos menut, petit.
L'espetec continu d'una escuma fresca
i juganera que es barreja
amb salts i rialles d'una vida confiada.
L'aigua de la mar, cada matí,
estén els jocs d'estiu de sempre
a la sorra de les platges d'infantesa,
tan plenes de colors i sons i formes
i insòlites històries
que et demanen que no siguis illa ignota
que no pot ni sap, en bona mesura, ser feliç.
Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2015
És el perill, que em salva.
La salut porta risc.
M'exposo a estar segura;
l'aguait és atrevit
i la incertesa, antídot
que rescabala el trist.
És l'escull una dansa:
garantia que visc.
Penja d'un fil la vida
que és fora de perill.
Laura López Granell. Coratge. 2020
Al jardí plou.
L'herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.
I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fils invisibles
de tot de vides tendres entre mans.
Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!
Montserrat Abellò. Vida diària. 1963
Pròleg de Joan Oliver.
"Perquè comença
una petita vida
entre nosaltres,
avui us ho anuncien
el meu plor i aquests versos"
Vegeu com ja espatllàvem
la primera protesta.
Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985
Als inicis de l'escriptura, algú dedica una part de la seva vida a
fer el seguiment d'una roca. A escriure les seves impressions sobre
aquesta roca. El segueix un altre escrivent, i un altre, i així
successivament. Si això s'hagués fet, ara tindríem un document
escrit al llarg de tres mil anys sobre la biografia —en curs—
d'una roca. Els seus moviments, les seves erosions, els seus
paràsits, l'acumulació, la maduració i la pèrdua i la recuperació
de les pàtines... I, com un palimpsest, el pàl·lid reflex de les
vides de tots els escrivents que haurien pres el relleu, al llarg
de tres mil anys, en la tasca de narrar la peripècia i vicissituds
d'una roca. Un mineral com a nucli i milers de vides humanes
al seu volant, orbitant en l'escriptura, traçant trajectòries en
tots els sentits, a l'entorn de la roca impassible. Una cultura.
Sebastià Alzamora, dins
Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2020. Núm. 116. P. 37
No sabràs mai les vides esgarrades,
els desigs malgirbats, els somnis fosos,
els impulsos cucats, l'ardor somorta,
les carícies mudes, esvortades
només per la buidor d'una paraula
indigna: la paraula dignitat.
Feliç aquell qui es reconeix indigne
d'entrar dins cases d'altri, respectables,
i amb peu lleuger visita el propi cor.
Nicolau Dols. Feliç. 2020
Pròleg de Jordi Llavina.
Epíleg de Biel Mesquida.
Vam créixer
tot ajuntant
partícules en descomposició.
Ara entrellacem
les extremitats
per formar un ser múltiple.
Des del microscopi
veig com l'instint governa
el meu cos.
Acceptar que hi ha un ésser viu
creixent a dins d'un altre
és entendre que l'energia em pertany.
Anna Gual. Ameba. 2020
Il·lustracions de Gala Pont.
Epíleg de Caterina Riba.
Ara, que és ben de nit, filla meua, voldria
netejar-me bé els ulls, ja saps, amb aigua i sal,
rentar-me bé els ulls i llavar-me les mans,
refregant-les després en un rastell ben aspre,
filla meua, i posar-me darrerament a escriure't,
així, senzillament, com qui es menja una poma,
com qui es rasca un genoll, com qui xiula al capvespre,
tot així, filla meua, ací, en aquest racó
de la casa, la casa en silenci, la casa
sense tu, filla meua. Ja no sé què et vull dir,
jo no sé si et vull dir quelcom, jo no sé res,
jo només sé que vull parlar amb tu, romandre
així, tota la nit, tota la vida, tota
la nit, aquesta nit sense tu, filla meua,
oh quina nit més gran, ja saps: la nit dels hòmens.
I ací estic, i t'escric paraules i paraules,
vaig fent ratlles, paraules, coses i coses, coses
no sé ben bé què són. Altres vegades tinc
el desig d'agafar un paper i esgarrar-lo,
sense adonar-me'n massa, pensant en tu, com si
et veiés, filla meua, en qualsevulla banda,
mentrestant van caent papers, trossos menuts
de paper, no sé, coses. Ara faria això,
trencaria papers, trencaria paraules,
cada vegada fent els trossos més menuts,
més petits, petitíssims, oh i més petits encara,
deixant-los caure al sòl, per damunt dels taulells,
i així una hora i una altra, tota la nit així,
tota la vida, tota la nit. Tota la Nit...
Vicent Andrés Estellés. La vida contada a un nen del veïnat. 2012
Dibuixos de Miguel Ángel Díez.
Tria i introducció de Juli Capilla.
A la riba del llac blau de la vida
són cossos els núvols blancs
dels fills carnosos del sol:
l'ombra ja és al darrere, cadena
de muntanyes enfonsades.
I a nosaltres frescos pètals de rosa
ens engalanen la taula i són boscos
sencers i verds de castanyers gronxats
al vent de les fulles:
sents com arriben els ocells?
Ells no tenen por
de les nostres cares ni de la nostra roba
perquè com polpa de fruit
hem nascut de la terra humida.
Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021
Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.
Edició bilingüe.
On el cor aprèn a tornar i l'ànima no perd
el sentit de la basarda,
dansa un cos el rastre d'unes ones
que el mar ens va rendir.
Com un cèrvol que no sent
cap dels perills, el moviment del cos
captura el gest
en accents bells i lentituds sostingudes.
Jocs i malsons.
Somnis i vigília.
Espais imaginaris.
Per on el filament de la passió
sura en una realitat irreductible
que, fent-se mal·leable,
atorga cos a idees i emocions
amb l'esforç disciplinat d'un exercici
de caigudes i equilibris.
I tanmateix, de la seva torbació,
no se sap com,
en sorgeix, irradiada i nua la bellesa,
mentre la vida suaument declina,
com la mar que recomença sempre
i damunt la sorra s'hi reverencia.
Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2016
Sempre estem acotats
Què més queda, Senyor, sencer?
Ho sabem tots
que et sap greu quan es desgasta
com la neu
la nostra columna vertebral
Sempre estem acotats:
com un mercuri s'infla en la carn de la por
Pròleg de D. Sam Abrams
Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli.
Ora passa e declina,
in aquest'autunno che incede
con lentezza incecibile
il migglior tempo della nostra vita...
VINCENZO CARDARELLI
El bosc primaveral projecta l'ombra
fins a les tardorals contrades ocres.
A la seva frescor creixen les flors
de moltes primaveres renadiues
durant les incommensurables hores
lentes d'una tardor que ignora el temps.
Josep Grau i Jofre. Virídia. 2002
Pròleg de Manuel Carbonell
El cos es defineix. El cos ens defineix. Ens definim pel cos.
Potser no és només el vehicle. Potser no és -només- una
presó. Potser el cos és també nosaltres. Decidim nom i
cognoms del nosaltres segons el cos que tenim. Hi ha dos
cossos, ens han dit, des de la infantesa. Un cos té ritme,
un cos és aigua. Un cos és fosc, fa olor de nit, és una
música sense pentagrama, un cos és mort i és vida, tot
alhora, un cos és plaer, i delectança, i tortura i redempció.
Un cos és temps que no s'atura.
L'altre cos és llum. Només.
Part de: Arca mínima V. Leviatan (a mode d'epíleg). Fase 2.
Núria Busquet Molist. Arca mínima. 2016
Dibuixos portada i interior: Carles Azcón
Es bada el cor de la ciutat en un sentiment volcànic,
les llàgrimes cremen com lava,
roselles de sang taquen el mosaic de Miró.
Una dalla sega la vida de vianants anònims
fins que en sabrem el nom.
Follia terrorista, diuen.
Potser crim d'estat.
Teresa Costa-Gramunt. L'any de l'estrella. 2021