Oh, solitud, més que calmada, tensa;
no buida, ni farcida de silencis,
sinó xopa d'amor i de recances!
Illa mare de naus i de gavines,
amb coralls arrapats a les entranyes,
has vist llençar-se mar enllà les veles
al vent marejador i a l'ona nova.
Els cants ja són or viu als altres aires
i encara, ençà, tot el dolor ressona
amb degotall d'adeus no fets paraula.
Set de retorns, no prou embogidora
per fer-se timonera d'altres rutes
i decantar les proes a l'origen.
Set de retorns, bevent la platja encesa
que en el seu propi foc es desaltera.
Solitud resistent entre les boires
com un vell far silenciós que vetlla.
Joana Raspall
De: Jardí vivent. 2010. P. 93. III. Roses... i punxes. P. 93
També es troba en el llibre:
