fets de sucre i silenci.
i el cant camuflat
en l'escàndol eufòric
de tantes corals.
rere el mur dels adults
quan la veu d'un estrany
pronunciava els seus noms invisibles.
les cares dels altres
i ens feia habitants
d'un espai on podíem jugar.
Invocaré l'asfalt de l'ombra,
les dents que com les pedres es podreixen,
els nombres cabalístics de la pell
vençuda, els morts ressuscitats
i sense crani,
els déus perduts i grocs,
la meva sang que res detura i més...
perquè retrobis
la llum estesa de la tarda,
l'espai secret on estrelles novícies
i blanques es despullen,
les abelles del vent,
la mel dels núvols... i així aprenguis
-quasi sol- a existir
amb ferros a les ungles.
Invocaré la sal assedegada,
la pols de l'urc que es cansa i cau, les platges
amb cent ulls, llegues i mudes
que s'esperen en va per a lligar-nos,
el cant tossut dels grills
que s'extasien amb la celístia
falsa de la ciutat que vetlla.
I tot ho donaré i tot per res,
només per veure't viure.
Quina fal·lera estranya
fa que m'ho jugui tot als daus d'un cor
enderrocat,
sabent que encara que guanyés
tot ho haig de perdre.
De: Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, 1984.
El poema també és al llibre:
Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010
Edició a cura de Lluïsa Julià.
Com un fruit del silenci
amb ales de solitud,
com planta pionera
he arribat a aquesta illa blanca.
Quantes bufades de vent!
Quantes tempestes!
Cerco el riu de l'oblit
on ploren els salzes,
el cant de l'aigua,
un hàbitat nou
sense contaminants a l'aire.
———————————
Hábitat nuevo
Como fruto del silencio
con alas de soledad,
como planta pionera
he llegado a esta isla blanca.
¡Cuántos golpes de viento!
¡Cuántas tormentas!
Buso el río del olvido
donde lloran los sauces,
el canto del agua,
un hábitat nuevo
en el aire sin contaminantes.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996
Textos en català i castellà.
Inclou partitures dels poemes musicats.
Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.
Pròleg de M. Àngels Anglada.
La poesia,
pregària de mare.
I el cant,
el plor del meu infant.
**
La música és l'aliment de la meva fortalesa.
**
La tragèdia
és no poder arribar
al pes de la llibertat.
Ivette Nadal. L'àngel i la infermesa del pensament. 2020
Els ocells no són conscients del seu cant.
Molts de poetes tampoc.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014
A Carme Ballús, per "Dies petits"
Minut 13:59, a youtube.com
la Veu que no renya ni ofen
La veu respectuosa i amable
la Veu que lentament emociona i
deixa empremta
el so de roure i alzina, de deessa
de la muda de les aus i la pausa
la Veu que voldria aprendre
que no és nova ni fràgil
La veu amb el do d'elevar la paraula
l'escriptura profunda més enllà
del blau del cel i la mar veïna
dels boscos i les ciutats
la Veu que fa emmudir
i sentir el goig d'escoltar-la.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
Acte de record a les persones que han mort durant la pandèmia de la Covid-19. 2020
Ajuntament de Granollers
Llavors va caminar i va beure una rara gota:
El mar.
I els peixos —
Es reuniran els peixos amb ell?
PAUL CELAN
Plores valent.
Definitiu, el tall, vessa principi:
escriure de nit i escriure malmès i escriure de cos que ara estira,
vol sang, que ara estripa, vol cel, l'aucella mare, el cant sever, la
trena solta.
I escriure expulsat.
I escriure cor clus i amb la llengua girada.
I escriure amb la neu i amb la rosa que es perd i amb la que ens
treuen.
I escriure en els pols fins que la fosca es faci clara i la claror,
sempre estrangera, tingui tots els colors del color negre.
Plores valent.
Li portes els peixos.
Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018
Postfaci de Mercè Ibarz
El teu jardí és una dona de llum i d'ombres,
de vorals de colors onejants,
de flors que s'obren deleroses
quan escolten el teu pas.
Li concedeixo el dia.
Però al capvespre soc jo
qui et besa la pols de les mans
i t'omple el llit de flors.
Jo tanco la porta, tu la finestra,
i ella —jardí— jeu, i espera
el cant de l'òliba
i l'assossec de la nit.
Marieke Maerevoet, dins,
Un pont de versos. 2017
Poemari a quatre idiomes: català, castellà, anglès i neerlandès.
Traductores: Rosa Tirado i Laia Fàbregas.
Il·lustracions de Mercè Espiell.
Em llevo de matí
sento la música
de vegades barroca
Marcello o Pergolesi
El sol ixent sembla emboirit
lleugerament
O bé Ravel
El sol si, en efecte emboirit
i lluminosament bell
Darrera la vidriera flors i fulles neixen
És de matí
les naus les naus-record
deriven cap al Nord
-i el somni?-
És bo el matí
Bona la matinada clara
Plou en el món?
Aquí la vida
és cant i les fulles reneixen
i el sol tot boira i llum és boira
or de la Nau.
1993
Ramon Xirau, dins,
L'aigua juga a fer-nos veure tort
Com quan en terres estranyes
aturat badoc
damunt d'un pont,
o palplantat a la riba,
rumies,
cor novell,
si va amunt o tira avall.
Jordi Pasques, dins
Adriana Ferran. Cants d'ànima. 2002
a mossos, aquesta pàtria a mossos, com una inspiradora
ironia, com un passeig que s'enduu la mar un dia
apocalíptic de tants, una dentegada a la corfa seca dels
teus béns i dels meus, impetuosament invocant la teva
voracitat i la meva, furtivament, amb el bon ús de la
paraula, tal com diu la profecia i el cant
Francesc Pastor i Verdú. A mossos.2019
Premi Bernat Vidal i Tomàs 2020
A la memòria del poeta Joan Vergés
El vers i el cant
es fan
per viure i respirar
ーtemps aturat i un immens espantー
totes les joies que hem sabut filar.
El vers i el cant
es fan
per viure i per cantar
ーcor acordat al riure concertantー
la meravella que pots abastar.
El vers i el cant
es fan
per viure recordant
ーvolta infinita, insondable espaiー
totes les coses que no moren mai.
Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016
Premi Carles Riba 2015
Soc a dins d'una presó
i m'agrada tanta reixa:
visc del cant del brollador,
que escoltant-lo em sento créixer.
Quan arriba el mes d'abril
ni les oques són tan blanques;
sóc un cirerer tranquil
sense frisaments de branques.
El que ara és tan blanc
després serà sang
que allarga la vida.
Potser els escolans
se n'omplen les mans
botant d'alegria,
o algun pinsà vell
se'n guarda per ell
un gra cada dia...
Cirerer petit,
cirerer florit
que fas arracades,
digues quina mà
te les ve a cercar
quan les tens granades.
Joan Maria Guasch, dins,
Els arbres de la poesia catalana. 2007
Ed.: Maria Victòria Solina i Jordi Bigues
Replegat en la pols com una fusta vella,
l'ocell que vola sol bat fortament les ales:
per què el seu cant degut és un filet de sang
i l'espai que ara deixa la mesura de l'ànima?
Susanna Rafart. L'ocell a la cendra. 2010
Al murmuri de tes rieres,
al dolç xiu-xiu dels faigs, dels polls,
dels castanyers, de les sureres,
al cant dels grills en los rostolls,
quin pler, quina delícia m'era,
mirar ta nit, per temps suau,
sembrant dels estels l'arenera
sobre el desert de ton cel blau!
Nit estrellada, nit serena,
nit amorosa, nit amena,
qui no t'ha vist,
per ell so trist!
Pere Talrich. Recorts del Rosselló : ab traducció á francés enfront. 1887
Il.: L. Le Nain i P. Teyssonnières
No em plau, no, no em plau
l'horrible gripau,
que corre de nits
que té els ulls botits.
Dels tolls fondos surt
vell i camacurt,
verdós i arrugat
o xop d'humitat.
Només l'escolteu
per la bona veu
que va repetint
sovint, molt sovint,
un cant greu, profund,
pel dia difunt.
Absolució
de tanta lletjor.
Dins l'aigua dels recs
plena de gemecs
troba pau i cau
l'horrible gripau.
Montserrat Vayreda i Truyol. Amb el sol a la mà : poemes per a infants . Vol. I. 1980
Il·lustracions: Sebastià Congost
Un cant arriba amb l'ombra
deixada a la vora de les carreteres;
caminem sols
i no deixem d'escapar
de l'horitzó que ens avança.
La terra acull el dolor,
desfà el nus del buit.
Em recorda on anar, d'on tornar,
on començar de nou cada vegada.
L'eix de la terra deriva
i les nostres mans s'uneixen;
de sobte som
la llum que mancava.
Cap lloc on anar, llevat d'aquell amor
d'on venim.
一一一一一一一一一一一一一一一
Un chant vient avec l'ombre
laissée au bord des routes
nous marchons seuls
et ne cessons d'échapper
à l'horizon qui nous devance.
La terre accueille la douleur
dénoue le vide.
Me rappelle où aller, où revenir
où commencer chaque fois.
L'axe de la terre dérive
et nos mains se rejoignent
soudain nous sommes
la lumière qui a manqué
Nulle part où aller, sinon vers cet amour
d'où nous venons.
DE Sense límit, sense final del món, I i II
Hélène Dorion
Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 68-69
Traducció de Carles Duarte i Montserrat