Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aloses. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aloses. Mostrar tots els missatges

27 d’octubre 2023

Tendresa

       Coneixeràs l'autèntica tendresa
      encara que no digui cap paraula.

                             Anna Akhmàtova



Com la mata de grèvol
arrapada a la terra,
al llit de la canal;
com el raig d'aigua pura
que fa néixer el torrent
des de la balma fosca;
com la pedra d'argent
que el minaire desvela
amb perill de la vida;
com el vol de l'alosa,
que desafia els cànons
de la geometria;
així neix la tendresa,
del replec més profund 
de l'ànima dels homes.




Miquel-Lluís Muntané. El tomb de les batalles. 2009

Pròleg de Vicenç Llorca
Il·lustracions d'Enric M. Piera

05 de juny 2023

Cal cedir

Joventut estalonada,
bé cal que respiris fort!
Per la gola eixarreïda
tu voldries beure a doll
al cantiret de la lluna,
que traspua els teus records.

Joventut estalonada
pels dies i per les nits,
correràs per les senderes
fins que et faci mal el pit;
mirallets de caçar aloses
cridaran el teu desig.

Joventut estalonada,
ja el cap va dient que no
i el cor encara s'exalta
en les fugues i en l'amor.
Mentre el cor i el cap s'expliquen,
tu, callada, has pres el vol.



Clementina Arderiu. Contraclaror : antologia poètica. 2008

Introducció, selecció i articles de Maria-Mercè Marçal

04 d’agost 2022

Dorm, la mar et vetlla

de les llanternes del cel,
del mormol del fullatge
i del silenci.
L'oneig t'engronxa
l'amor de la sal i les fondàries.

Dorm serè,
somia la son
que la mar et guarda les noses
i el blau fa de sentinella.

L'areny et serà el casalici,
la morada del temps
i les algues el jardí
i els corrents la joguina.
I quan et despertis de matí
els coralls et seran les aloses.

Però, ara dorm,
reposa la mort
que seguit ve la marea.


Robert Benaiges Cervera. Crònica del naufragi. 2002

20 de setembre 2021

La pluja que cau

La pluja que cau
va mullant les roses,
mentre vora el foc
veig cremar les hores.
Les hores que van
fonent-se com volves
quan la pluja cau
a sobre les roses.
En els brancs més alts
dormen les aloses
mentre sobre els camps
rellisquen les ombres
i en el prat del cel
les estrelles ploren.


Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Presentació de Joan Ferrerós

30 de març 2021

Evocació del matí

                                     A Edvard Grieg


L'aigua adormida vol ser el cos del temps,
la pell d'aquelles hores lentes, dolça
espera de la vida que ha de néixer
d'un silenci de lluna. L'horitzó,
desig incandescent d'un cel de pètals,
voldria contenir la immensitat
i s'ha tornat confí d'aquesta llum
líquida que es vessava com el nèctar
del sol. Ara, el temps és un aiguaneix,
el desglaç de la nit que sembla riu
i llera, el despertar de les aloses
i la dansa del gira-sol. La boira
es va cobrint de transparències blaves
i del plor de les roses emergeix
una música amb tacte de migdia.
L'aigua adormida ja és el cos del temps.


De Àmbit de la llum


Cristina Àlvarez Roig. Cerimònia del te. 2019

Premi «Festa d'Elx» de Poesia 2019

25 de gener 2019

Els ocells

Quan el rossinyol es lleva,
 l'alosa se'n va a dormir;
 ell, de nit, canta a la lluna; 
 ella, al sol, de bon matí.
 Les cançons de l'un i l'altra
 s'entrellacen a l'espai
 i ens fan creure en el miracle
 que els ocells no dormen mai.



Joana Raspall. A compàs dels versos, 2003
Il.: Oriol Moret

08 de febrer 2015

El nom

Sur les merveilles des nuits
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J'écris ton nom

                          Paul Eluard



Vindrà un dia, potser, que les paraules
s'ensorraran, inútils, com un castell de cartes.
Direm això, i no voldrem dir allò altre.
No direm res,
i el sol pentinarà les aures.

Cada cosa al seu lloc, dos i dos faran quatre.
L'alosa de matí, rossinyols a la tarda,
i una brúixola esvelta senyalant nords intactes.

Farem uns bells poemes
del tot respectuosos amb la santa gramàtica.
Proclamarem el goig
de confegir estructures molt ben estructurades.
(Serà un poc ensopit, si voleu, però vaja!)

Subjecte, verb i complement: tot qualla.
Un arbre sota el vent no és més que un arbre.
Ah, ¡què farem, companys, quan ens eixuguin
-si és que mai ens l'eixuguen-
definitivament la mala bava?

(Aleshores, però, escriurem el nom)



Josep M. Llompart. Obra poètica. 1983

06 d’agost 2014

Estiu

Alt brilla el sol amb esplendor que crema;
de tant en tant l'alosa es deixa caure
damunt l'espiga d'or que el vent pentina.

Ones de blat damunt la terra fèrtil,
entre pau i calor, la vida puja,
i canten els ocells en la bardissa.

Rosella, sang calenta de la terra,
flameja ençà i enllà com una brasa;
se sent el xiscle agut d'una oreneta,
i es perd al lluny el so d'una campana.


Joan Ainaud (16 anys)



Llibre de les flors, 2a ed., 1982

28 de febrer 2014

El dia colliràs

El dia colliràs, dejorn les roses
es baden per a tu, pura mirada,
afavoreix la nit, migdia, albada,
i guanyes cor endins totes les coses.

Que fonguin els teus ulls neguits i noses,
indiferents al temps; vida i besada
siguin al teu rellotge i alcin cada
branquilló de l'amor tendres aloses.

Amor i més amor, sens cap recança,
et coroni l'avui, l'ànima ardida
solqui a l'atzar el vent de l'esperança.

Frueix de l'hora avui la dolça crida
i portau al cistell, ansa per ansa,
amor i tu, les roses de la vida.



(La Capella dels Dolors...)



Josep M. Llompart. La cançó en la nit : 50 poemes. 1993

06 d’octubre 2013

De sobte

En la vasta amplitud de quan parlàvem
només per dir paraules oloroses;
amb l'alegria de sentir polides
les dites velles en les boques noves:
feu-me enllà dels negats, dels qui no senten
passar la pura revolada roja
i Déu brunzir dins la canya arrelada,
quan diu, qui en sap, una esperança folla.
Si us sembla mai que m'he perdut, cerqueu-me
lluny dels capvespres, pels vials d'aurora
on l'alosa es deleix i l'aire infanta
la brevíssima força que esperona
i que fa que jo salti com enduta
per entre mots que em són donats i roden.



Clementina Arderiu. Jo era en el cant. 2012

Edició, pròleg i notes: D. Sam Abrams

Perfil biogràfic: Cèlia Riba

20 de febrer 2011

De tu a mi

Jo no sé, de tu a mi,
si hi cabria l'enuig...
És tan ple aquest espai
de joiosa esperança,
que no hi troba camí
el bell somni que fuig
ni el dubte que s'atansa.

Jo no sé, de tu a mi,
si hi cabria l'engany...
És tan clara la font
on s'abeura l'alosa
de l'amor!... I el seu tany
és tan pur el setí
del cos nu de la rosa!


Joana Raspall. Llum i gira-sols : poesia jove. 1994