No venen, fugen,
en vol lleuger, de l'hora
negra del son.
Sempre han sabut, tan fràgils,
de mi el dolor i el goig!
De #en vol lleuger
Miquel Bezares. Mal pas. 2020
No venen, fugen,
en vol lleuger, de l'hora
negra del son.
Sempre han sabut, tan fràgils,
de mi el dolor i el goig!
De #en vol lleuger
Miquel Bezares. Mal pas. 2020
Oh, solitud, més que calmada, tensa;
no buida, ni farcida de silencis,
sinó xopa d'amor i de recances!
Illa mare de naus i de gavines,
amb coralls arrapats a les entranyes,
has vist llençar-se mar enllà les veles
al vent marejador i a l'ona nova.
Els cants ja són or viu als altres aires
i encara, ençà, tot el dolor ressona
amb degotall d'adeus no fets paraula.
Set de retorns, no prou embogidora
per fer-se timonera d'altres rutes
i decantar les proes a l'origen.
Set de retorns, bevent la platja encesa
que en el seu propi foc es desaltera.
Solitud resistent entre les boires
com un vell far silenciós que vetlla.
Joana Raspall
De: Jardí vivent. 2010. P. 93. III. Roses... i punxes. P. 93
També es troba en el llibre:
Flors
i barrets
i ungles
i portes
creixen enfora.
Si mai creixen endins
és perforant
el túnel terrós
del dolor.
Un dolor que coneixen
coves
i arrels
i orelles
i dones,
que han après a créixer
endins.
Gemma Gorga. Mur. 2015
Premi de la Crítica de Poesia Catalana 2016
La vida és l'única manera
de cobrir-se de fulles,
agafar aire a la sorra,
elevar-se amb les ales;
ser un gos,
o acariciar-ne la càlida pell;
diferenciar el dolor
de tot allò que no ho és;
cabre dins dels esdeveniments,
vagarejar per les vistes,
cercar el més mínim dels errors.
És una ocasió excepcional
per recordar una estona
allò de què s'ha parlat
quan el llum no estava encès;
i per ensopegar amb una pedra,
ni que sigui només una vegada,
quedar xop en alguna pluja,
perdre claus a la gespa;
i seguir una espurna amb la mirada;
i desconèixer incessantment
alguna cosa important.
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
Et sé la veu quan parles amb les fulles.
Et sé la carn quan t'estripa l'hàbit la cua d'un bou.
Et sé el glatit quan peles alls prop del dolor.
Et sé lo dolç quan canta una coral dins la cullera.
Et sé la sang quan puges a Norfeu.
Et sé el voler quan passen les esmerles.
Et sé la mort quan trenquen les paraules.
Et sé les mans anant a moure's, anant a viure's.
Et sé molt lluny d'aquest paper.
Et sé el desig davant l'infern blau i taronja.
Et sé assassí quan t'empasses el meu crim.
Et sé a la vora, molt a la vora, del fill que no hem tingut.
Et sé en dejú quan ve l'amor.
Et sé l'amant de mon trepig venint a tu.
Et sé el dolor que et fa la rima.
Et sé company de no existir.
I vós, Temps, què sabeu de mi?
Blanca Llum Vidal. La cabra que hi havia. 2008
Il·lustracions de Clara Niubò Casas.
Pròleg de Josep Grifoll.
Peripoètica de Pau Albors.
Per arribar a Platja Fonda cal descendir per la llarga escala de pedra.
La lentitud esclata com un desfici fosc de mar: hi ha el cos i el dolor
en aquesta lluita encegada de sol. Res no commou el destí.
L'aigua crida al fons del món amb una veu transparent.
Montserrat Garcia Ribas. Platja Fonda. 2021
Epíleg de Carles Camps Mundó
passar la llum
de vers en vers,
de fosca en fosca.
sentir la por entre les herbes
que els déus obliden.
escoltar la veu de l'ombra
al cor del migdia
i dir totes les petites
ignorades morts
que els déus ignoren.
dir el dolor de la terra,
el silenci de la terra.
dir l'ombra al cor del matí
i travessar les hores de vers en vers.
Anna Montero. El pes de la llum. 2007
Thomas Bernhard
a l'infern.