La meva ciutat era ben bonica,
una petxina vora el mar.
Als barris vells
feia olor d'espècies i llegums.
Tenia places rialleres
i carrers vius vestits de xicrandes.
Va créixer i va eixamplar-se
en ocasió dels Jocs Olímpics,
i a poc a poc es va cobrir d'asfalt...
Ara és més grisa,
les places endurides ja no riuen,
però encara hi podem veure gent de casa...
Els qui ara la governen
són freds i no l'estimen;
n'han fet quasi un desert que sovint plora,
en comptes d'un oasi rioler,
i l'han sumida en una nit negrosa
centrada en els diners...
És un mercat destinat al turisme,
una mena de llotja de compravenda,
un parc temàtic
i poca cosa més...
La violència hi creix i s'hi escampa
com taca d'oli indeturable.
Tanmateix, l'art que serva
es resisteix a veure's corromput.
Els carrers gòtics
encara ens aixopluguen
amb els seus carreus protectors
i les gàrgoles juganeres.
Els monestirs
continuen respirant pau i natura,
i el temple de Gaudí
reflecteix tota la llum i la joia
de les celestials promeses.
No la vengueu
ni la profaneu més,
la nostra Barcelona!
Mantingueu-ne l'essència,
mediterrània i vigorosa,
per a les nissagues que encara han de venir!
2023.
Montserrat Gallart i Sanfeliu. Calidoscopi amb veu de dona. 2025. P. 21-22
Pròleg d'Anna Comas i Mariné.
Evocant tots els qui pateixen els horrors d'una guerra...
I
Els verds del teu paisatge
s'han transformat en cendra.
Ni un bocí de rialla enmig de la grisor.
Amb porucs fils de sol intentes de sargir
estrips de sentiments, forats d'absències...
I amb el blau, fet retalls, apedaces enyors
cobrint, a poc a poc, i entre combats,
els solcs de tantes llàgrimes.
Darrere els vidres
miro el teu rostre opac i trist.
I els teus carrers...
Només es veu la imatge d'un ocell
perdut entre la boira.
De: Boires
Maria Bonafont. Per les cruïlles del temps. 2025. P. 95
Pòrtic de Lluís Busquets i Grabulosa.
Un carrer sense fi,
amb quin pas l'emprendria?
Em doldria
no aturar-me en cap portal,
ni veure mai quin destí
m'esperava al tram final.
Un carrer sense fi
mataria l'esperança,
perquè quan el peu es cansa
ja no li és bo cap camí,
Joana Raspall. Jardí vivent. 2010
Il·lustracions: Lluïsa Cauhé.
de la gran sala blanca il·luminada
al carrer fosc
passant pel petit jardí
la frescor vegetal
la sentor de la nit
recapitulo
Feliu Formosa. El temps sofert. 2023
Il·lustració de la portada: Neus Martín Royo
Edició i epíleg a cura d'Esteve Miralles Torner
Quan els enamorats es parlen
entre l'arbreda
i enmig dels mil carrers infeliços,
quan abracen l'heura
com si fos una cançó,
quan troben la gràcia
entre les espigues esbullades
d'exuberant ufanor,
quan els amants bleixen
s'ensenyoreixen de la terra
i s'atansen a Déu
com els sants més embriacs.
Quan els enamorats parlen de la mort
parlen de la vida en l'etern
en la llengua d'un afinat esperanto
que tan sols Ell coneix.
El seu llenguatge és desacralitzant,
mes evoca la gràcia infinita
d'un gran perdó.
Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019
Versos amb polpa de capvespre.
Enyor de violins cecs
Per les nues voreres
Si mai no pels carrers.
De sobte la pols d'una tonada.
El folre d'un capell
Homenatge al silenci
I un fosc adiament.
A la ciutat tardegen sons antics
Josep Piera. Renou: la pluja ascla els estels: renou. 1976
A l'altra banda del carrer, la casa
de set plantes, colors estridents,
parets escarbotades, xeringues
pressentides als racons.
Un fugaç efecte òptic:
Set llibres apilats, sense títol
ni autor al llom de les finestres.
Històries d'extraradi, il·legibles
de tan gastades, de tan properes.
Algú, des de dalt, espolsa una catifa.
Travesso en vermell.
Vinclo enrere la cintura.
Enlairo els braços.
Entomo la polseguera,
tusso, m'hi ennuvolo.
Hi ha d'haver un mar on s'aboquin les cendres
de les pàgines que han mort d'oblit.
Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010
Premi de poesia Vicent Andrés Estellés,
de 2010, dins els XXXIX Premis Octubre.
Tarda de cap d'any
ni una ànima als carrers.
Només alguna cosa grisa i vella
d'any nou.
Tremolen de fred
les cantonades, les cruïlles
per escalfar-se s'arrauleixen,
s'enganxen a floristes ambulants
d'una pàtria estrangera.
Rams embolicats
amb paper d'estrassa
i de mala qualitat
decorat amb forats al voltant
fets per tisores autodidactes.
Igual que nosaltres quan érem nens
afamats de somnis
retallàvem quadradets
d'un diari doblegat per la meitat
i a mesura que el paper es desdoblava,
quines alegres contínues simètriques
finestretes ens obria el futur de bat a bat.
Tarda de cap d'any
ni una ànima als carrers
només finestres tancades grans grises
i una pobreta borrufada que pidola uns flocs de neu.
De: Ens hem traslladat al costat. 2007
dins el llibre:
Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020
Traducció i pròleg de Quim Gestí.
Edició bilingüe.
Come varia il colore
delle stagioni
cosí gli umori e i pensieri degli uomini.
Vincenzo Cardarelli
Quan tornes, al novembre,
al poble on has viscut un bell estiu,
et sorprèn la quietud dels carrers,
el parc mancat d'infants i la plaça deserta,
els porticons barrats,
i l'olor de la llenya que crema;
i cada indret que recordaves
encès de sol sota el migdia ardent
o perfumat de menta i de glicina
en les nits temperades,
ara et sembla mirat en el clixé
d'una fotografia antiga.
I és que tornar al novembre
al poble on has viscut un bell estiu,
és com trobar, al fons d'un calaix,
el paper rebregat on vas escriure
els dígits d'un telèfon que et sabies de cor,
absurd i desplaçat i, tanmateix,
només tu ets fora de lloc;
les coses són com sempre.
Miquel-Lluís Muntané. El tomb de les batalles. 2009
Pròleg de Vicenç Llorca.
Il·lustracions d'Enric M. Piera.
And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
Christina Rossetti
CUCS
Et diran que no els agraden
els llibres que tant estimes
(en realitat, voldrien dir-te
que no els agraden els teus poemes,
o com respires, o el gest més innocent
o la teva mirada més simple).
T'ho diran i aconseguiran
que també tu et sentis un cuc
fent bon àpat del teu propi cadàver.
Et diran que no els agraden
les ciutats que tant estimes,
aquelles que ja són tu,
aquelles on, alguna vegada,
vas ser i vols tornar-hi
en un record inabastable.
T'ho diran i aconseguiran
que també tu odiïs llibres,
versos i carrers amb plàtans.
Et diran que no els agraden
cents de coses que, precisament,
encara pots estimar i ésser;
i t'ho diran el dia que et sentis
més esfondrada menys capaç
d'imaginar llibres, carrers i paraules.
D' «A favor meu, nostre»
De quina font parles?
A quin doll net i constant et refereixes
quan parles del nou horitzó
que hi ha darrere l'alzinar?
Quan érem adolescents
no importaven els colors:
tot era prat,
tot era carrer.
Eduard Casas. Cap al tard. 2022
Pròleg de Lluís Calvo
Epíleg de Jordi Pàmias
S'ha acabat el dia ofegat
en un aiguabarreig de roig.
El carrer put, lleument,
a objectiu perdut,
a abandó, a mandra, a malversació.
La música s'envola amb naturalitat
no importa on, és el misteri
que ens porta lluny i endins.
Lluny de nosaltres,
endins de nosaltres.
De: La lutier.
Nati Soler Alcaide
Dins el llibre,
Baix continu 2022. 2022
Conté: Esparsos / Zoraida Burgos Matheu -- La Lutier / Nati Soler Alcaide --
Ombra de veu / Laura López Granell.
La lluna és vidriosa i lleu
encara, en el vast crepuscle.
Per què no me'n vaig
d'aquí? Per què no duc
allà baix, pels carrers, la meva
nostàlgia de les muntanyes perdudes,
i la tradueixo en amor
pel món
que vaig estimar?
Ja van patir massa
per la meva rancúnia
les coses: i no es pot viure
gaire temps
si silenciosament ploren
les coses per nosaltres.
Aquest vespre, aquest vespre
quan els rostres dels homes
siguin taques d'ombra, i res més,
quan com a molt
només les cases
visquin de llum,
jo em trobaré amb mi mateixa
en aquell món d'abans
i fonda
serà l'abraçada
entre les coses i jo.
Tornarem a comptar els fils
que em lliguen els ulls
als ulls il·luminats dels carrers,
tornarem a comptar les passes
per on l'ànima aboca
la seva set de carrers
damunt la terra fosca.
Potser les coses
em perdonaran un altre cop,
potser, arquejant
per sobre meu
els seus grans braços,
desplegaran pèrgoles de somnis
demà damunt el meu
solitari migdia.
Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021
Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.
Edició bilingüe.
Dormia amb ulleres.
Llegia molts somnis.
De: Qui té por de T. S. Eliot?
Marta Pessarrodona. A favor nostre. 2019
Antologia i pròleg d'Àngels Gregori.
Epíleg de Jordi Cuixart.
Plaça dels Lledoners,
quietud, flor estesa
al bell cims dels carrers
d'una antiga bellesa;
no m'estrany que ta font
temps ha sigui eixugada;
et cau de més amunt
sempre igual la tonada,
la pregària sens fi
d'unes monges tancades,
i és com el rajolí
de les deus amagades.
Simona Gay
Es troba en el llibre:
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005
