Tala d'arbres

Abans de sortir el sol, els de parcs i jardins
acordonen la zona posant unes tanques.

A les vuit, els tècnics convençuts s'arrauleixen en la freda
resplendor del sol d'hivern per repassar el programa d'esdeveniments.

Després, es presenta una brigada de treballadors amb granotes grogues
que, ràpidament, primer escapcen, i després tallen totes les branques arran del tronc.

Cap a les deu, sortint des de les seves cistelles inclinades
baixen a trossos els troncs gruixuts.

Els peons lentament van embotint l'escampall de branques, branquillons i fulles
a les trituradores per assegurar-se que s'aprofita tot.

Al migdia, les grues i la maquinària es retiren
perquè es puguin arrencar els monyons que encara hi ha clavats a la vorera.

Noves rajoles s'estenen per cicatritzar els escocells
aplanant el camí per a una major seguretat dels vianants.

El seu delicte: tapar-li la claror a una finestra del segon pis
o l'avenç de les radícules a través d'un mur de fonament:
competir amb nosaltres en la recerca de la llum i l'escalf.



Sam Abrams, dins,


Reduccions: revista de poesia, setembre 2005, núm. 83, p. 55
Tr.: Joan Margarit

Segre i cigonyes

Flueix tranquil, el Segre.
Flueix tranquil als peus de casa,
pel camí sempre incert de la vida.

Sents que l'enyores, quan a l'estiu
te n'allunyes. I, també, les cigonyes.

Algun dia n'has recomptat 
més de setanta, cap al tard,
tenyides del rosa malva
del crepuscle, sobrevolant
majestàtiques la cinta d'aigua,
en retornar als seus nius,
al cim de les torres de la catedral.

Sempre n'hi ha una encimbellada
al vèrtex de la façana. Mascaró
de proa, fràgil, bellugadís,
les llargues potes com branquillons
a punt de trencar-se.

Forta i potent a dalt del vèrtex.
Escultura animada,
contempla hieràtica la vida
de les formigues humanes,
dessota.



Rosa Fabregat. La temptació de vol. Obra poètica II (1994-2011). 2012

Pròleg: Carme Vidal

21.PAU

El bec sadollat de pau
i un branquilló d'olivera,
és la figura senyera
per dir al món: Ja no ets esclau.

                                           1976




Montserrat Pujol. Que no s'ho emporti l'aire : poemes i escrits, 1991
Intr. Jaume Gabarró

Elogi de la terra

La terra ferma sota el cel reposa

compacta en ella mateixa.

De tant en tant tira enlaire una alosa

(no com la mar que es regira i es queixa;

no com la mar que tota ella s'exalta)

i sols dona al vent el brancatge i les herbes.

L'ira del mar que l'onada fa alta

no la coneixen les planures serves

ni els pics i serres callades i augustes.

La terra acreix dessota brises fines

la corpulència de les fustes

(no com la mar, entre vols de gavines,

que bressa els pals en lleuger pas de dansa)

ben arrelades, adustes i fortes.

Em plau la terra pacient i santa

que a força de treball, de llavors mortes

en treu els branquillons per a complanta

del vent; per a fam, l'espiga;

la pedra per al mur; i, per l'amic, l'amiga.

La terra ferma, sí, però mai closa,

la terra ferma que sota el cel reposa.

El xiprer contraclaror 1952-1967

Josep Junyent i Rafart. Obra lírica. 1995

Ed.: Lluís Calderer, Ernest Maruny, Josep M. Massegú

Les peres jovenetes

¡Ai la petita Ixena, voluble com l'amor,

que vols que et creguin muda, la boca ben estreta,

i ta mirada xiscla tan fort com l'oreneta

dessota les pestanyes, serrell del teu candor!

Quan obres la finestra, ja tot el món és clar;

l'olor que t'esperava del roserar, tremola;

la llum et pren la cara i pel teu cos rodola

i ta rialla dins un raig de sol se'n va.

I quan el cel és d'or i cada cosa invita

en el camí i el marge i el tros, sobtadament

sents una esgarrifança del goig d'ésser vivent,

l'esguard xipollejant en una llum infinita.

¡Ah si les albes roses i els branquillons d'abril

i el so de l'ocellada i el riu que s'adelera

poguessin lliberar-te, tu sola, tu primera,

de topar mai el dol, Ixena, més gentil

que les primeres peres que es fan acolorades

llavors que tant s'atarda el sol per la vessant:

les peres jovenetes, penjant extasiades

de cabre, justes, dintre la boca d'un infant!

Josep Carner. Els fruits saborosos. 1998

Edició: Esther Centelles

El vespre desitjar, odiar l'aurora

El vespre desitjar, odiar l'aurora

solen, calms i feliços, els amants;

a mi el vespre em redobla els dols més grans,

l'alba és l'hora del dia que em millora:

que l'altre sol i el que el meu cor adora

sovint obren alhora dos llevants,

de llum i de bellesa tan semblants

que el cel prou de la terra s'enamora;

com ja féu verdejar aquell branquilló

primer, que al cor m'arrela sense fi,

tal que altri estimo més que jo, i millor.

Així contràries hores fan de mi;

que anheli qui m'encalma és de raó

i detesti qui em porta què sentir.

Francesco Petrarca, De Cançoner, dins,

Miquel Desclot. De tots els vents, 2004

Aire

T'envio cartes que s'envolen com coloms blancs.
Com si les paraules no els pesessin a les ales.
Asseguda rere la finestra, n'espero el retorn
(si no és demanar massa, amb un branquilló d'olivera al bec).



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2008