Variación sobre Bach-Siloti

Este mar que ahora llega en las notas de piano
fue el que soñaste un día y era anterior a ti.

Estas notas brotaron al escuchar la lluvia
llevada por la brisa sobre el mar, una tarde.

Ésta es la noche oscura de las manos vacías
y la mirada fija en la estrella que cae.

Éste el largo silencio que sucede al silencio
en que escuchas el mar, su rumor, en lo eterno.

Esta sola belleza nos ayuda a vivir,
y también a morir.

Andrés Sánchez Robayna

Es troba en el llibre:

Nit de Poesia al Palau : Barcelona poesia 2012 : XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2012

Direcció del Festival: Eduard Escofet i Martí Sales.

Futur

Escolta

aquesta serà la primavera.
A punta de llengua
i a solc de dit,
amb les orelles tenses
com una llebre
en la foscor.
Si el dir i el veure,
si el ser i el ser-hi
des d'aquesta imperfecció:
l'única possibilitat
que tenim.

Escolta

aquesta és la meva paraula,
aquest, l'any
sense primavera,
i digues-li puny o escuma
digues-li baf o borboll
als gemecs sembrats
als peus de la flor,
aquesta nuesa entorcillada a una altra,
el rec d'un prec,
el retorn al principi,
la tempesta
abans de l'esdevenir.

Digues-li amor
a les ganes de ser u
sense ser-ho.
Bell no vol dir habitable
dins d'aquest cos
que et vol,
savi no vol dir constant
per a aquesta natura
que et fa,
però ens queda el bosc
i aquest és el nostre cordó,
l'ull del primer dia
que et va conèixer abans que jo.

Et dic
escolta
per totes les vegades
que després et diran
mira

i exhausta
hauràs de tornar a obrir
els ulls,
i no hi haurà ventre
capaç de contenir-te,
no hi haurà temps
capaç de desdibuixar-te.

Escolta

aquesta serà la terra.
Aquí tot moviment es fon
dins d'un altre,
i només per un instant
perdura.
L'eternitat no existeix,
però dins de l'obaga
es bressola.

No miris, només escolta:
ressona.

De: #un altre món

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

El sol

El sol no entra
per les parpelles closes.
Enlluernem-nos!

Si no l'escolto,
la mar no tindrà boca
ni res a dir-me.

Parem l'oïda;
fins el gemec de l'aire
ens alliçona.

De: Arpegis. V. Constatacions.

Joana Raspall. Arpegis : haikús. 2004

Introducció de Feliu Formosa.

També els trobareu en el llibre:

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Calma

T'adorms i un silenci
s'enfila per les parets de la cambra
fins que aconsegueix el cim,
un límit de llum en la fosca.
Tocant de peus a terra, penso,
convençuda, que la veu és veu
a cada instant de parlar-te.
Quina sort tenim d'escoltar-nos,
tu i jo, entre tantes multituds
apressades. Retenim, doncs,
un segon, aquell moment de pausa,
aquella calma, la conversa, estimat,
com si fos senzillament un gest
per mantenir-nos vius, després
de tants dubtes, tant de dolor,
tanta mar enfurismada. Tranquil,
el temps és un amic que passa
i ens saluda des de lluny.
No en sé res de les hores perdudes,
ni de la incertesa dels dies.

De: Certeses

Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016

Pròleg: Antoni Pladevall i Arumí

Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016

El rellotge

A la taula hi érem tots,
però la casa estava buida,
només s'escoltava el ning-ning
de les culleres picant els plats
quan es sumien dins el brou,
tan sols el tic-tac de la pèndola
gosava a fer-se sentir.

Ningú s'adonava que el migdia
el picava amb tretze campanades,
era el so dissonant de la casa,
rebel·lia que mai ningú
va aconseguir domar,
d'ell vaig aprendre a viure
les hores d'esperança,
les que ningú em pot robar.

De: Intimitats

Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

El bosc

Amor, el bosc no canta: en un moment,
s'han deturat les pedres a escoltar-nos.
Són els teus mots les dolces portalades
d'un temple on temps i aire ens han empès?
Són d'heura les figures amb què comptes
exemples de la vida natural?,
espines que no dallen, fulles blanques,
són una llum que al rés ens esperava?
Mentre la mà l'escorça lleva a l'arbre
sento com passen breus tots els meus anys,
caiguts per sempre en terra devastada.

I

Susanna Rafart. La llum constant. 2013

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012

Al vespre li pregunte a ma mare

Al vespre li pregunte a ma mare,
en secret després de  les campanades,
com he d'interpretar els dies
i preparar la nit.

En el fons demane sempre
poder contar-ho tot,
triar els acords
d'entre els sons que m'envolten.

Juntes escoltem en silenci:
ma mare em somnia de nou,
i toca, com cançons antigues,
el to major i menor del meu ésser.

De: Gedichte 1948-1953 = Poemes 1948-1953

Ingeborg Bachmann. Poesia completa. 1995

Traducció de Teresa Pascual i Karin Schepers.

Títol original: Sämtliche Gedichte.

Poemes en català i alemany.

Quan hom tot just té el dret

 La llibertat és el dret a dir als altres allò
                              que no volen escoltar.
                                       George Orwell

                      Quand on n'a que l'amour
                          Pour parler aux canons
                          Et rien qu'une chanson
                 Pour convaincre un tambour
                                           Jaques Brel

Quan hom tot just té el dret
al decidir d'un poble
per una causa noble
no admesa per decret

Quan hom tot just té el dret
a demanar justícia
cridant sense malícia
que el dret ja sigui un fet

Quan hom tot just té el dret
al seu vot per represa
per la terra promesa
on la parla ens remet

Quan hom tot just té el dret
de voler-se més lliure
per deixar de malviure
potser cal tirar al dret

Quan hom agafa el dret
perquè no se li dona
la història com a icona
avalarà aquest plet

Quan hom agafa el dret
d'afirmar voluntats
guanyen les llibertats
sobre tots els retrets

Quan hom agafa el dret
se'n diu desobediència
on rau la independència
amb el vot al barret

Quan hom agafa el dret
de votar al seu destí
tombant el seu botxí
amb la llengua al gallet

i amb la força del sí
per llevar les amarres
reblarà un altre sí
alçant les quatre barres!

Ester Xargay

En el llibre:

1-O trenta poetes per la llibertat. 2018

Pròleg: Vilaweb

Fotografia de coberta: Sense data de caducitat, de Marga Ximenez

Tornar a casa

Hui tornen ells,
els nostres morts.

Fan senyals amb les mans,
passen d'un Grau a l'altre;
fan més dura la falta,
molt més fonda, més trista.

Ací va ser, la mostren:
els senyals des del pont
fan molt més vius, més certs,
tots els llocs de la falta.

Ací va ser, la diuen:
el cansament de l'era
el pa d'ahir, la malta
amb pa, taronja amb pa.

Ací va ser, l'escolten:
me n'he d'anar, les presses,
Carmen, toquen a bolo,
tot el dinar a taula,

deixar-ho tot, l'estiba,
el vaixell dins del moll,
homes a bord, de terra,
tots els seus fills a taula.

Més pròxima, més forta:
la falta sota l'ombra
negra del garrofer,
sota el fum d'una cuina,

el rebost i l'olor
de tancat i vi negre,
el taulell de la barra,
l'espill de la paret.

Ací va ser, la inscriuen:
la falta i les memòries;
ací va ser, nosaltres,
els dos costats del pont.

Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022

La veritat oneja al vent

          Dedicat a la Mercè.

La veritat oneja al vent,
i cada bri d'aire
et bufeteja els somnis
fins a convertir el teu son en fum.

Què n'ha quedat, del saber antic?
Qui ha trencat la màgia de l'instant?

Torna.
Torna enrere,
allà on vas clavar la bandera
de la teva identitat.
Oblida tot allò que t'ha mancat,
i torna a començar.

La veritat oneja al vent
i només tu la pots copsar.
No te la quedis,
que et pot enverinar.

Llegeix.
Llegeix entre la boira
el missatge dels infants.

Escolta.
Escolta entre el silenci
el seu clam de llibertat.

Busca.
Busca entre les cendres
una espurna de pietat.

La veritat oneja al vent,
i només tu la pots copsar...

La casa, oberta,
encara que el fred
se'ns escoli entre els llençols.

L'amor, a cabassats,
encara que el pes
ens vincli els genolls.

El bes, sincer,
encara que l'alè
se'ns mengi les paraules.

L'entrega, total,
encara que la por
ens cremi les entranyes.

La veritat, sobre la taula,
encara que els déus
juguin amb les nostres errades.

Rosa Bosch. Una rosa al cor. 2004

Pròleg d'en Ramon Guitó i Pons

De vegades el món

De vegades el món no sembla tan inhòspit.
Quan em faig un cafè a la base
la neu sura una mica neguitosa
rere els caramells del voladís,
com si no sabés, ben bé, on caure.

Aquests matins no són blancs, sinó plens de matisos,
perquè el blanc no acaba de ser blanc;
hi ha un blanc blavós, un blanc groguenc,
un blanc brut que se m'escapa.
El blanc és el color de la neu
per als qui no han vist mai la neu.
No sabria descriure-la ni pintar-la, però és molt més
que un full en blanc o un tub de pintura blanca.

Hi ha qui escriu coses com «el blanc de la neu»,
«el blanc del full», «la ment en blanc»
i s'omple de paraules per expressar el silenci.
Els matins com aquest no vull escriure res.
Amb la tassa a les mans,
només miro la neu mentre escolto com cau.

De: Perfils intimistes.

Melcion Mateu, al llibre:

17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024

La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.

Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.

Conté fotografies.

El procés

Mastegar com si esculpís qui sap quin segle i
quin no res. Mastegar el tronc de regalèssia
que fa el nus arran del mur de les glicines.
Parlar amb qui no té temps perquè és el sol
l'únic compàs que vol i don i escoltar-li tot
el fred que dol i viu. Escapar-me de la feina
amb la gavina fins trobar-me al mig del pas
per fi el remei: una branca d'eucaliptus que
ha arrencat el vent de l'est i que ara rau sota
l'estàtua: dona i ocell. Pensar en quin és
el nom i si en té deixar que em faci pessigolles.

Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012

Respiracions

Com un enyor de bossa i de ventre?,
com un record obscur del trip-trap
del cor de la mare? En la nit
que bressola el silenci
escoltes el batec d'un rellotge.
Diu un ordre tranquil,
una calma de llana i cotó,
una brisa menuda
que reporta el compàs,
la pura cadència del viure:

tic 

    tac

             riu

                  viu

                       
                         tic

                               tac 
    
                                    riu
                                         viu...

Josep M. Sala-Valldaura. Coordenades. 2018

La música

La música és emoció i alegria,
em fa riure i se m'endú les pors.
La música m'alegra els dies
envoltant el món de colors.

Em calma l'ànima
amb notes i melodies.
M'allunya la tristesa
amb acords i simfonies.

La música em fa ser lliure,
em transporta a un altre món.
M'omple el cor de fantasia,
m'omple fins a l'últim racó.

Quan no tinc un bon dia,
escolto sempre una cançó,
i la pena ja no és pena,
sinó un prat a la tardor.

Paúl Martínez Casahuga

Escola municipal Ignasi Iglésias
{3r premi, categoria C, poesia
Pseudònim: Deadpool

Categoria C - POESIA

Jocs Florals Escolars Sant Andreu : recull dels textos guanyadors : curs 2015-2016

Prec intemporal

El vell que ha hagut de recordar
els seus amics que mai no van tornar dels camps,
és el pare. Ha plorat als meus braços
amb llàgrimes de sang. Li he promès un poema.

He rebutjat el dol habitual,
he deixat que el meu dolor desconsolat vagaregés entre els llibres

i he demanat als àngels efímers
que giressin cua cap a la via làctia.

Aquest vell ha lluitat per recuperar
el títol de propietat d'un tros de terra envaït
de cards a Transsilvània,
un bancal erm de pedruscall,
com si ens hi anés la vida,
el meu vell supervivent de diverses guerres
que cantava quan no es trobava bé,
cantava sol a la nit,
assegut al peu de la noguera,
el pare, inclús mort,
em sent, aleshores, escolta,
et demano que t'agafis als llimbs,
com cada any,
no et moris,
ara no,
no en aquest món on fins i tot els nostres morts
estan en perill.

Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor

Pròleg de Carles Duarte

Text en català i francès

Quan el sol

Quan el sol vagi a ajocar-se
sobre aquell llit de muntanyes,
jo em preguntaré d'on surten
tantes estrelles,
i voldré que sigui de nit sempre
per viure entre tantes llumetes.

Que sigui de nit sempre
i que s'escolti el silenci,
sota la capa del cel cega
i el món volander dels somnis.

Que no hi hagi mans alçades
ni carrerons per les butxaques,
ni vencedors ni victòries
ni corregudes ermes cap a finals
invisibles: que sigui de nit sempre
per viure entre tantes llumetes.

Aigua dolça : poesies per a xiquets. 2008

Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

Pròleg: Pilar Caldú Royo

L'infant té por

Arraulit al portal
de la banda on fa ombra,
espantat perquè no pot
esdevenir ombra,
sense respirar, escolta
com s'acosten,
ressonant damunt l'empedrat,
les dues botes d'un soldat alemany.

Anna Świrszczyńska. El llapis amb què escric. 2019

Selecció, traducció, estudi i notes de Josep-A. Ysern

Les veus

Escolto les veus
del mar i dels pins
i del vent que passa.

Tot m'ho fan sentir,
tot m'ho saben dir
sense cridar massa.

Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

Redempció

Entra en el joc ja vell del laberint
on tants de cors humans cerquen sortida,
i escolta els esgarips de por per la incertesa.
Tu pots encara assenyalar amb el dit
una finestra oberta a l'horitzó,
on veles blanques es lliuren al vent.
Tu pots demostrar que és el verb que salva
l'home, que el redimeix, no de pecats,
sinó de solituds.

Quima Jaume, dins el llibre:

Tres poetes de Cadaqués : Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Quima Jaume. 2019

Antologia a cura de Rosa Ardid i Caterina Riba

Il·lustracions de Jordi Pagès

Parir

                       a Rat

Faràs el ple
vindràs
l'hora et serà donada
El moment
esperat
es farà teu
Els temors
les esperances
et lliscaran pel pit
i endins
de tu et fondràs
cap a la dolça llar
cap al desconegut
Faràs estada doncs
en aigües encantades
Rosa oberta
ofrena

d'espines i vellut

Lluna plena a la terra
escolta les veus amagades
La llei antiga et guiarà
per prats i fondalades
per núvols i estanys clars

Tantes terres cremades
gosaràs contemplar!

I tots aquells camins
que vares deixar estar
vindran a tu i et deixaràs
interpel·lar.

Els teus gemecs i crits
vella música acordada

Et cruixiran les carns
com fulles esventades
Et brollaran les fonts
amb nova llibertat:
la neu de les muntanyes
de camí cap al mar
El món en el teu ventre
La teva força empeny
i desraona el centre,
desfermes el volcà
imposes gravetat

Cavalca
enfila't
solca't
atrapa la marea
travessa els talls profunds
els fèrtils camps llaurats
Com amazona intrèpida
viatjaràs ben sola
als llocs més bells
i als més temuts paranys

Endins de tu l'amiga
la mare, la germana
Tota l'arrel que aguanta
llum fosca de la mina
Emergiràs llavors
dels pous
de les entranyes
I seràs poderosa
deessa
mare
díada

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort

Postfaci: Núria Pujol Valls
Portada: Clara Gispert Vidal

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç